Una Senyora que em va agredir

Hi havia una persona, una Senyora, que un dia em va agredir. Fa cosa de cinc anys vaig prendre la ferma decisió d'anar a classes d'aquagym, a la sessió de les 7.30 del matí. Anar a fer esport a les 7.30 del matí et fa sentir un ésser superior fins que arribes a les instal·lacions i veus que ja hi ha gent eixint, amb els cabells mullats i la motxilla al llom. Després entres al vestidor i comproves que en poc temps el target de la piscina canvia: amb tu entraran senyores d'avançada edat que, després de la dutxa i d'aconseguir un pentinat impossible amb els assecadors de paret, aniran a portar els néts a l'escola. Senyores de les quals aviat coneixeràs tots els detalls de la seua vida: el que diu i fa el marit —si és viu—, gènere i quantitat de descendència (els noms no, es referiran sempre als fills com a «la gran» o «el petit»), activitat laboral remunerada, si n'hi ha, i sobretot, amb molta minúcia sabràs els seus historials clínics, l'estat actual de les xàquies i en quin grau d'humitat ambient arriben al seu punt més dolorós.


Coneixeràs tot això, però no sabràs relacionar la informació amb les cares de les senyores, perquè les més garlaires sempre s'amaguen entre columnes i files d'armaris, com un animal esmunyedís. Xancletes, barnús, ulleres, capell de goma, tot apunt per entrar a la piscina. Tu cometràs un error els primers dies: deixar-te el necesser a l'armariet. Elles bé saben que te l'has d'emportar a la piscina, i en eixir de l'aigua seràs la més ràpida en aconseguir dutxa. N'has d'aprendre tan encara, de les senyores. Dic senyores perquè eren un cent per cent de dones grans. Un dia va vindre un home, més jove, grossot, motivat, a formar part amb nosaltres d'aquella sopa de galets humana que és la piscina climatitzada (amb les mandonguilles incloses) (perdó). Com el cor d'un teatre grec, les senyores van expressar la seua sorpresa per la presència d'un mascle entre l'estol, d'una manera extremadament evident. Diria que fins i tot reien. No va tornar mai més, és obvi.


En poc temps vaig ser capaç de detectar qui es portava bé amb qui, qui tenia amb qui una relació parasitària, qui es coneixia de fora o qui, segons la resta, parlava massa de la seua operació de genoll. I no vaig tardar massa més a entendre que estaven constituïdes en societat, de forma jeràrquica, i que la posició sobirana l'ocupava una senyora, la Senyora, que clarament tallava l'abadejo en aquell lloc. No arribava la primera, però sempre tenia un armariet disponible en la millor zona (la del final, a la cantonada). Sí que era la primera, en canvi, en eixir de la piscina. Per això havia de prescindir dels últims cinc minuts d'estiraments, evidenciant que fins i tot estava ella per sobre de la monitora. I darrere, com una lloca, arrossegava la resta de senyores amb els seus necessers cap a la dutxa. Jo sabent que perdria la carrera, i sospitant que mai no devia avançar la Senyora, feia una aturada en la piscina hidromassatge. Ja competiria després per un bocí d'espill.


Entre bombolles donava curs a la meua imaginació i pensava en la Senyora com la muller del president del club esportiu. Imaginava que un dia ell apareixia interfecte a les instal·lacions i una sort de CSI nostrat investigava el succés per concloure que havia sigut jo la criminal, implementant una justícia particular segons la qual havia de castigar l'autoritat auto-induïda de la Senyora. Perquè aquell dia la Senyora m'havia agredit. Dins l'aigua també ocupava una posició de poder: a primera fila, des d'on tindre una visió acurada de les ordres de la monitora, però a la part dreta prop de les escales. Per mamprendre la peregrinació cap a les dutxes amb celeritat, i alhora estar prop del poal dels «xurros», aquells cilindres d'espuma que la monitora repartia una vegada acabat l'escalfament.

 

En aquell punt de la classe, les senyores es desplacen amb la lentitud que regala la semiingravidesa cap a la zona de repartició, i una vegada aconseguit el racionament, tornen al lloc de bellugueig. Nostra Senyora, amb la posició avantatjosa que ocupava, hi arribava abans que ningú i repartia els xurros condescendentment a la resta de nedadores. Jo que no havia jurat cap bandera, que era una outsider en aquella societat, no vaig acatar que fóra ella i no la monitora qui em proporcionara l'eina. Em vaig acostar al marge de la piscina i vaig estirar el braç cap a la monitora per recollir el meu xurro, però la Senyora, visiblement contrariada, el va interceptar al vol entre la mestra i jo, i com feia amb la resta, me'l va llançar. Només que en comptes de facilitar que jo l'agarrara me'l va tirar al cap. Amb tot, érem l'una tan a prop de l'altra, que més que un llançament va ser un tret a boca de canó que em va deixar estupefacta.

 


Ella va tornar al seu lloc amb l'actitud de qui ha acomplert la seua faena. Jo cloc-piua per l'impacte físic i moral de l'afer del xurro, no vaig poder anar massa lluny. Després elles anirien com un cometa i la seua cua cap a les dutxes, i jo aniria a l'hidromassatge a imaginar una novel·la negra en la qual la vídua Senyora estaria molt molt trista i desproveïda d'autoritat. En entrar de la dutxa cap als vestuaris, la majoria d'elles ja estaven a punt per a eixir del club i emprendre les seues obligacions. La Senyora ja no hi era. Mentre jo em vestia, una de les altres sirenes va dir que feia vent.

—Fa vent.
—Quin vent— va respondre una altra.
—Molt de vent.
—Sí, quin vent.


I així en múltiples variacions de la mateixa expressió, em van semblar ben bé un esbart de gavines al port. Sense sobirana dominant, tornaven a ser el cor polifònic d'una tragicomèdia grega que recitava lo superflu. Amb la tranquil·litat de qui sap que l'endemà, a les 7.30 del matí, tornarà a tindre prop la seua guia espiritual i repartidora de xurros ensems. Jo en canvi, vaig canviar-me a la sessió de les 9.45, on habita una altra fauna per una altra història per un altre moment. Això sí, mai més no vaig tornar a ser agredida per ningú.




Comentaris
pepet
Exel.lent relat Sra. Camarasa. Felicitats

envia el comentari