Fer-se gran

El pas inexorable del temps, els canvis, evolucionar, madurar, fer-se gran. La vida són etapes, i no només afecten als éssers vius: les empreses, relacions, projectes, entitats, clubs,..., tot té el seu moment i el seu camí. Res és per sempre, ni les coses es queden estancades. Faltaria més, sinó ja podríem plegar. És l'essència de l'existència, seguir un camí ja sigui endavant o endarrere, però mai quedar-se estancat, la contraevolució. Ningú és capaç d'aturar el temps, per tant, si alguna cosa no canvia, s'ha de buscar una solució. I més si vas 'en parella' o tens un projecte entre mans.

 

Suposo que això és el que deuria pensar Joan Oliver, màxim accionista del CF Reus —qui mana, vaja— quan davant seu es va trobar un obstacle en el camí que havia traçat pel club roig-i-negre. No va venir a Reus de visita, ni a invertir els seus diners en un pou sense fons o fent una obra de caritat. Els negocis són els negocis, una paraula que el seu mal ús l'ha enlletgit, però que res més enllà de la realitat.

 

El CF Reus és un negoci, el seu negoci, però també un projecte bonic i amb un camí molt clar per assolir un objectiu encara més il·lusionador. I el que és més important: encara que aquest sigui el negoci d'Oliver, és un projecte compartit i important, d'aquells que a l'alcalde Pellicer li agrada etiquetar com 'de ciutat'. Però si una cosa tenim a Reus —i ho dic amb tota la resignació del món, des de l'estima més 'RTV' a la ciutat—, és que som de poble.

 

Ens costa veure el nostre potencial i s'han de fer mans i mànigues per treure'ns de la nostra bombolla i mentalitat provinciana. Del 'què diran', dels quinze o vint cognoms que generació rere generació es van repetint en els mateixos ambients de poder, la burgesia reusenca. Hi ha cops que penso que som una mica com els Borbons a Reus, potser per això ens costa tant evolucionar, qui sap. Però no em desvio, al que anava.

 

Si el camí que ja fa temps que ha emprès el CF Reus, i de moment amb bon ritme, es topa amb un obstacle tan bàsic com és tenir 'casa seva' a la ciutat, és natural que Oliver, —altra cosa no ho sé, però hàbil amb els negocis ho és— hagi optat per no enrocar-se, i si l'Estadi no va al CF Reus, el CF Reus haurà de fer el seu estadi. Així de senzill, sense esglais ni llàgrimes. Si Reus no porta el mateix ritme, s'hauran de buscar alternatives, i sorprenentment sembla que l'aficionat roig-i-negre ho ha entès també així. 

 

Ara només falta que tant l'aficionat com la ciutat també entenguin que el club juga a Segona divisió, la categoria de plata d'una de les millors lligues de futbol del món, que cada dos caps de setmana hi poden veure jugadors i equips de primer nivell —a banda del seu, clar— i que el club també necessita una afició a l'altura, que ompli les grades i que doni suport. De moment tinc la sensació que tot i ser aquest el segon any a La Liga 1|2|3, a tothom —menys als jugadors— li està anant gran el tema. No demano una catifa vermella al futbol, però sí que tothom es posi al mateix nivell per poder-nos 'fer grans' tots junts.




Comentaris
Roiginegre
La gent de Reus ja ho va entenent però costa lo seu, i descreguts/reticents segueixen havent-hi. Allò de ser un club "de poble" sense aspiracions s'ha acabat amb Oliver portant la nau. Ell vé aquí primer per pujar al futbol professional, segon per assentar-se a 2a, i aconseguit això, tercer, pujar a 1a, sense més històries, i amb naturalitat s'ha d'assumir. I el nou camp o la compra de l'actual entra en el procés de creixement natural del club. Nous temps que per sort estem visquent.
ganxet 2
Nomes et dire una cosa Laia...Felicitats per tot el que dius..Totalment d'acord.... i també comentá que m'ha sorprés gratament la reacció del public en general....

envia el comentari