La vida pública

Es comenta que la flamant guanyadora del concurs de col·locar preservatius organitzat a Madrid —una reusenca que no ha estat rebuda per l'alcalde de moment— no està gaire contenta pel fet que hagi sortit a la llum la seva proesa. És complicat d'entendre el seu malestar si, segons recull el diari El País, va fer declaracions a un mitjà de tirada estatal, per no parlar del concurs en si públic i multitudinari, i de la fotografia que es va fer —suposo amb el seu consentiment— mostrant el guardó que després va ser penjada a un Facebook amb més de 150.000 seguidors on es va etiquetar el seu nom complet enllaçant al seu perfil personal. 

 

Avui en dia és complicat enfadar-se si no tenim control,i mai millor dit, del que acabem posant a les xarxes socials. La vida pública volem que sigui privada sense cap mena de sentit, sense ni tan sols molestar-nos en ser nosaltres mateixos els primers a guardar per la intimitat aquelles coses que no volem que tothom sàpiga o vegi. Ella n'és un exemple, però diàriament milions de persones tenen el mateix problema i intenten trobar una solució buscant un culpable fora quan l'enemic és un mateix.

 

Si els adults, que se suposa que tenim més consciència, no som capaços de controlar el que exposem de les nostres vides, com pretenem després fer campanyes i pedagogia als més petits que veuen la xarxa com un aparador on exhibir-se? Per què ningú els explica que molts d'aquests somriures, com el d'aquesta reusenca, després s'han convertit en un maldecap? La inconsciència i la sobreexposició tenen conseqüències, i si recuperéssim el sentit de la privacitat i de gaudir amb la nostra vida amb els nostres amics, familiars o parella i no amb l'obligació de demostrar a tothom que som feliços probablement ens estalviaríem més d'un plor i el més important, més d'un problema que pot arribar a ser greu.

 

Laia Solanellas, cap de redacció de delCamp.cat




Comentaris

envia el comentari