Forès, la vila no el festival

Avui és d'aquells dies periòdics que passem totes cada mes on tinc la sensació d'estar escrivint sempre el mateix article. No per parlar de la vila de Forès, inèdita en la meva panòplia de refugis místics, sinó perquè comença a ser d'una claredat feridora que si no volem caure en el cinisme no podrem parar mai de fugir. Cada cop una mica més lluny, cada cop en un poble més petit i isolat. Forès és un gran descobriment per afrontar exilis. Ja ens passa als poetes, que quan les coses es torcen i sentim la imperiosa fretura de proclamar la veritat als quatre vents o ens prenen per bojos o ens subornen o ens claven cop de peu com més lluny millor. L'exemple paradigmàtic és el d'Ovidi. El gran poeta llatí va tenir un estira-i-arronsa amb l'emperador August l'any 8. No se sap ben bé quin era el punt de conflicte. Ovidi va dir que l'havien castigat per carmen et error, és a dir per un poema i un error, dos elements de la natura que comparteixen la mateixa essència d'equivocació. I August va ser inflexible, el va engegar a l'altra punta del continent, a la costa del Mar Negre, i el va tenir allà confinat fins que la va dinyar. Quan passen aquestes coses la resposta sempre sol ser algun pecat del piu —dels que nostre Senyor se'n riu— o bé que l'afectat s'ha cansat de combregar amb rodes de molí i ha decidit enfrontar-se al Poder i dir-li'n quatre de fresques. Ell va fer les dues.

 

Si Ovidi hagués viscut ara i aquí, tampoc s'hauria empassat aquesta pax romana neosociovergent que ens volen encolomar i l'haurien desterrat a Forès, n'estic segur. Mentre pugem al Mirador de la Conca de Barberà va prenent forma el potineig definitiu que representa la inesperada tornada del socialisme al poder quan tothom ja li cantava les absoltes. En menys d'una setmana s'ha fet amb el control del govern d'Espanya i amb el de la ciutat de Badalona. Si bé lo primer és circumstancial i irrisori perquè durarà de Nadal a Sant Esteve, lo segon ja fa patir més. Es comença normalitzant l'aliança identitària —espanyola, esclar— a Badalona, es continua per Tarragona on el terreny ja hi està abonat i s'acaba per assaltar Desembarcament del Rei-Plaça Sant Jaume. L'hivern s'acosta. I mentrestant els que haurien de plantar cara es van repartint despatxos, paguetes i canongies. Si vols avenir-te amb els que manen no es pot dir ni una cosa ni l'altra.

 

M'enraveno. Me'n vaig del tema. Forès. Just a l'entrada hi ha una bassa, com un estany artificial amb ànecs, com ha de ser un bon estany. Està posat amb perícia perquè quan els conductors d'estil napolità com jo sortim de l'últim revolt ens hi fotem dins, però també per fer que els cotxes de la policia s'hi encastin quan pugin a buscar-nos. És el fossat d'aquest castell que ens obliguen a construir als poetes portadors de la Veritat. N'hi pugen molts més, de poetes. Ja fa nou anys que hi fan una mena de festival que en diuen de Poesia i Música. Són uns poetes una mica especials així com el poble és una mica especial. Hi ha quaranta habitants durant l'any. A l'estiu uns quants més que sojornen a les seves cases de pedra natural i porticons immaculats. Una esglesiola, consagrada a Sant Miquel, d'un romànic sobri i elegant, amb una portalada austera de sauló erosionat per les mestralades, tota tan neta i polida que a Déu li deu fer cosa entrar-hi sense escurar-se la merda de la sola de la sabates.

 

També hi ha un cementiri endreçat i molt cuqui, amb esteles medievals. M'hi paro a mirar els noms de les làpides, es repeteixen molts cognoms, cap de jueu ni moro ni castellà; en aquest recer no hi ha infidels. Guanyen els Puig. Hi ha dos bars —surt a vint persones per bar—; el de dalt és al costat del Mirador i en surt flaire de costella de porc fumada. Des de la terrassa es veu Montserrat a l'esquerra i les Muntanyes de Prades a la dreta. El  bar de baix és damunt de l'ajuntament i centre cívic; hi ha dos ordinadors on hi arriba internet i on dos xavals juguen en videojocs d'un nivell de pixelat juràssic, que ni en els meus temps d'Spectrum i MSX. Els parroquians hi fan cafès i cerveses, comenten les mandangues poètiques que discorren avui al poble i parlen molt fort. És un bar eixordador com si fos espanyol i no un reducte de catalanitat noucentista refugiada. Miren la tele, pren possessió el nou govern de la Generalitat. Hi ha un home amb armilla que s'acosta a la pantalla i amb el ditot amanyagant el cristall líquid compta els consellers i familiars de la foto de família. Dedica una llepissada amb pausa i dedicació al vestit groc de Laura Borràs. Quina patxoca de govern autonomista.

 

M'estic tornant a desviar. Forès. Forès és costerut i aquí hi vénen poetes i els poetes són gent gran o estrafolària. Aquí predomina l'estil de poeta vetust, fins i tot hi he vist el corbatí de Carles Duarte rebent els afalacs habituals. És un poble preparat per al turisme poètic i senil com cap altre: els asfaltats són de qualitat, els empedrats regulars contra l'ensopegada, hi ha baranes de fusta bona per tot arreu i els marges estan ben arranjats. Per si la cosa no funciona, comptem fins a tres desfibril·ladors repartits al final de les rampes que porten al capdamunt de la vila, a gairebé mil metres d'altitud. Tot hi fa goig, tot és nou i cuidat, fins i tot una zona infantil completíssima que quan la descobreixin els dos o tres nens que he vist passar tindran una alegria grossa. I baix a la falda del turó hi ha un envelat imponent i desproporcionat on avui hi fan música sota una gran senyera que reivindica la pertinença del nostre exili preferit a la comarca de la Baixa Segarra. Crec que si ho demanem a Madrid —amb bones paraules— ens deixaran fer un reordenament territorial random que ens tindrà distrets els trenta anys que necessitem per eixamplar la base.

 

No vaig bé per aquí. Forès. Quin poble més bonic, quin fortí contra les tribulacions mundanes de les terres baixes. Fins els contenidors són d'un plàstic que llu i sembla que floreixin en primavera, com les roselles i la ginesta. I tot això qui ho paga, que deia l'imbècil aquell del nord? Doncs els molins de vent, em diu Jordi Freixas —mànager de la productora Batall que s'encarrega de la logística del Festival—, que són molins de vent i no gegants, que envolten el terme de Forès i produeixen fiscalment prou per tenir un poble de postal i encara reinvertir en cultura, sense remordiments i sense contestació. Cultura perquè sí, com a últim refugi contra la hipocresia i el potineig. Encara que siguin poetes, ves. Veniu a Forès i assetgeu-nos, si sou prou valents. Poetes, quin error. L'any passat, 2017, l'Estat Italià, com a hereu jurídic de l'Imperi Romà, va revisar el procés contra Ovidi. Dos mil anys han hagut de passar. Diuen que la condemna no va ser justa. Ja podem dir missa —i poesia— que tot està perdut. Espera'm que vinc, Forès. 

 

 

Forès Foto: SomSegarra.cat




Comentaris
Apple
L'autor ha perdut la oportunitat de titolar l'article com a "Forès Gump" i això mai li perdonarem.
Isidre Puig
No puc fer més que aplaudir. Gràcies per aquesta fantàstica descripció.

envia el comentari