Gabriel Ferrater cantat

Musicar poesia és molt difícil. Sobretot si el poeta és un referent per la literatura on se circumscriu, la que sigui, i passejar pels seus versos, no és pas una caminada fàcil de paisatges bucòlics, de postaletes amoroses o de proclames patriòtiques. Cal afegir que el poema existeix com a entitat absoluta i en tot cas, el que tu en facis afegint-hi una música, esdevindrà tota una altra cosa paral·lela al poema versionat esdevenint una arma de doble tall: hi ha gent que potser descobreixi el poeta gràcies a tu com hi haurà gent que odiï el poeta gràcies a tu. No ho sabem si el Joan Artigas ho sabia tot això quan va decidir emprendre el repte de musicar, ni més ni menys, que tot un Gabriel Ferrater.

 

Ferrater, en general, ha estat molt mal llegit precisament perquè és paradigma del que dèiem a les primeres línies d’aquest paper. Els versos més recordats del poeta són precisament aquells més lírics, que probablement són relliscades inevitables d’algú que es va prendre seriosament això d’escriure versos: aixecar l’energia emotiva del nostre llenguatge tant com es pugui per aconseguir un efecte total on el que es llegeix, encara que no s’arribi a entendre del tot, et faci despertar tot de coses aquí dintre. No arribar a tocar la fibra només des de la pulsió semàntica, com fan els poetes dolents, sinó bastir una estructura on el com i el què esdevinguin un tot compacte.

 

El passat dijous dia 24 de maig, aprofitant que tot just quatre dies abans havia esdevingut l’aniversari de Ferrater, a la biblioteca Xavier Amorós de Reus, el Joan Artigas a la guitarra, flanquejat per l’Artur Regada al contrabaix, van fer-nos entendre algunes d’aquestes coses. El projecte d’encabir Ferrater en un disc, ve del 2014, quan Artigas, que fins llavors ja havia musicat a Salvador Espriu, Foix o Pere Quart, va començar a treballar amb els poemes del reusenc. No va ser fins el 2017 que tot plegat fructificà en De l’amor i del temps, el disc on es musiquen una desena de poemes.

 

Aquest mestre que va aterrar a Sant Cugat fa una vintena d’anys i que va quedar meravellat pels versos d’aquell home intel·ligent, de cabells blancs que en un bar al costat del monestir, allargava les classes impartides a la incipient Universitat Autònoma de Barcelona, s’ha acostat als poemes de Ferrater des de la fascinació i des de la humilitat. Això no ha anat en detriment de l’ambició. Les versions d’Artigas, respectant sempre el poema, no volen ser només un tímid acompanyament musical al poema, sinó que vol que cada cançó tingui una entitat per ella mateixa i ens parli, a través dels versos, del que volia parlar Ferrater però d’una manera totalment diferent i nova. 

 

Tot i que feia mesos que el Ferrater passat per Artigas sonava com a banda sonora domèstica d’aquest articulista, poder-lo degustar en directe, al costat d’un monstre com l’Artur Regada, va ser tot un regal. La sintonia que s’establí entre tots dos, va fer que les cançons, ara despullades de l’abillament instrumental a què estàvem acostumats al disc, es vestissin amb una nova intimitat difícil d’adjectivar, però perfectament visible en els somriures de satisfacció dels assistents. Fins i tot Regada va voler deixar dit que havia estat un plaer poder tocar al costat d’algú que, sense ser un professional, tingués tot aquest talent com a músic i compositor. Ho subscrivim.

 

La feina de Joan Artigas mereix que tingui una difusió molt més gran. I no ho diem des de la subjectivitat de qui fa anys va caure al calderó de Gabriel Ferrater quan era petit, no, sinó perquè és de justícia que la sensibilitat amb què el Joan s’enfronta no només a Ferrater sinó a altres poetes, obtingui un públic que se’n pugui llepar els dits i si de retruc algú descobreix la grandesa de la poesia i obra de Ferrater, haurem barrejat l’amor amb la resta de la vida i n’haurem fet una festa, tot alhora. 

 

Concert amb poemes de Gabriel Ferrater




Comentaris

envia el comentari