Andreu Castelltort, pocapena i desgraciat

Aquest poeta, periodista, crític teatral, pocapena i desgraciat nasqué al Mas Gasiu, prop de Reus, l'estiu de l'any 1872. El seu pare, Antoni Castelltort, advocat i somiatruites, fou qui enfonsà la bonança d'una família abans respectada i distingida, al ser absolutament incapaç ni de vèncer els seus instints ni encara menys de doblegar-se davant de les tradicions de casa bona. Antoni es casà tard i a corre-cuita, per no fer Pasqua abans de Rams, diuen, amb una actriu ambulant amb qui es dedicà, abandonant i descuidant irresponsablement l'oficina i les lleis, a passar el temps divagant i errant —fent un qüestionable honor a dues de les accepcions d'aquesta darrera paraula— anant d'una banda a l'altra i, a més, equivocadament (almenys segons les normes del decòrum d'aquells anys). Ben aviat moriren tots dos sòrdidament de tos ferina i deixaren sol al fill, el petit Andreu, amb un mas ruinós, un despatx polsós al carrer Monterols i quatre misèries polloses.

 

Un bon dia el nen fou recollit del carrer per un negociant de tabac, per dir-ho finament, de nom Eusebi Puigventós que l'educà —contradient tots els nostres prejudicis— curosament i profunda. Dut a Barcelona pel seu angèlic i fumejant protector, Andreu visquè amb ell en una petit però acollidor piset del barri vell. Allí començà a freqüentar els teatres. L'ambient carregat, gairebé translúcid, de la ciutat el fastiguejava enormement i les comèdies pitarresques li eren odioses. Però hi anava igualment per així blasmar a grans crits, des del públic, als actors (cosa que la psicoanàlisi hauria fàcilment explicat); sobretot als que sobreactuaven i als que tenien massa exagerada aquella cantarella més pròpia d'Els pastorets que de Shakespeare.

  

Eusebi Puigventós, que tant com l'havia culturitzat l'havia viciat, l'abandonà un bon dia per anar a fer les amèriques, 'adiósmuybuenas', havent-se venut aquell matí mateix el pis i tots els mobles per fer quatre calés i endur-se'ls mar enllà, clar. Andreu Castelltort, altra vegada sense ni un cèntim ni lloc on caure mort, anà de nou a Reus per intentar guanyar-se la vida fent el bohemi entre el grup de modernistes que començava a fer-se un nom pel Camp. Als pocs mesos publicà un recull de poemes, Esbarzers del Camp, aplech de poesias (1902), prologat per Cosme Vidal, i començà una sèrie d'articles sobre la Guerra de Cuba —guerra que evidentment ni havia presenciat ni res de res— que aparegueren a la revista La llumenera del llamp entre els anys 1903 i 1906.

  

Fou llavors quan, com posant negre sobre blanc els improperis que a Barcelona havia proferit des de platea contra els comediants, començà a fer de crític teatral en l'efervescent món cultural reusenc on sobretot triomfaven en forma de teatre llegit les obres del recentment desaparegut bard nòrdic Henrik Ibsen. Castelltort, amb vocació d'enfant terrible, no en deixava passar ni una i ràpidament va crèixer al seu voltant una legió d'enemics jurats. Malgrat tot, algunes de les seves diatribes, tan temudes com llegides, es publicaren postumament amb gran èxit en un sol volum, amb el títol de Criticas escullidas del Castelltort, açot del Baixcampet, precedidas de un estudi crítich de Joan Puig i Ferreter (1922). Un dia de 1907, de cop i volta, es vestí tot de blanc, es posà un barret de palla i es dedicà a repetir pels cafès de la vila, com una lletania, gloses de les gloses que predicava, jovenívol, Eugeni d'Ors. La dèria li durà tres mesos.

 

L'abril de 1909 es casà amb Maria Campsec, encantadora i freda a parts iguals, segons com més li convenia. La pobra noia, però, ja venia tarada de casa de tisi i durà poc. Per mantenir l'economia de la llar, Castelltort hagué d'acceptar dia sí i dia també tota mena de tasques pseudoperiodístiques que li feien un gran fastig i que, a més, no conservava gaire temps a causa de les seves habituds contradictòriament intemperants. L'esperit noucentista només va ser una màscara passatgera. Passant de redacció en redacció, d'oficina en oficina i dilapidant el poc que guanyava caigué altre cop en la més espantosa misèria i quan la seva muller va finar no tenia ni un clot on enterrar-la.

 

Aquest darrer cop fou terrible. Castelltort emmalaltí llargament i un any i mig més tard, ja mig refet però definitivament tocat del bolet, es tancà en un mutisme ferotge i s'abandonà de nou als vicis de joventut i no pensant en gaire cosa més que en la mort. Assajà, maldestre, de suïcidar-se teatralment, no podia ser de cap altra manera, calant-se foc dalt de l'estàtua del General Prim tot proferint crits esgarrifosos. Passà uns mesos a l'Institut Pere Mata i al sortir, tot i alguns atacs (lleus) de delirium tremens, semblà revifar i feu dues temptatives successives i improductives de casar-se amb velles adinerades vídues de magnats del vermut.

 

Fou recollit del carrer, tal com ho feu uns anys enrere Eugeni Puigventós, un matí de 1918, fet un nyap. Morí al cap de cinc dies, el 2 d'octubre. Quatre persones seguiren el seu enterrament: el capellà, un escolà, un sereno amic seu d'infància i un cobrador de deutes.

 

No és lloc ni hora de discutir el seu temperament moral, delicadíssim i més prim que una fulla d'afaitar ben esmolada, però sí que cal indicar, per ser justos, que bona part de les dades biogràfiques aquí recollides són degudes a contemporanis tendenciosos, majorment gent del teatre ofesa per l'extrema virulència i inhumanitat dels comentaris que el nostre dissortat protagonista havia escrit i publicat sobre les seves interpretacions i creacions.




Comentaris
Oleguer
Què és aquesta merda article... l'autor té algun assumpte pendent amb aquest il·lustre escriptor nostru??? No li trobo altra explicació a expressions tant poc encertades com "pocapena i desgraciat".
Maria Cinta
Joan Magrané és que ets filòleg o historiador? Perquè has fet un article inventat-te coses i no tens ni idea de qui parles. DelCamp dimissió d'aquest ... no sé ni com dir-li. Has escrit només per fer mal. Això et converteix en una molt mala persona.
Reusenc1967
NO sé d'on has tret que Castelltort tancava bars. Això és una calúmnia i no fa cap favor a la Cultura ni a Reus.
Grada d'animació
Missatge al tal Oleguer: u, u, u-la-guer! #FreeSandro
AAAC
Des de l'Associació d'Amics d'Andreu Castelltort només podem donar les gràcies a delCamp.cat per perfi parlar d'aquest gran reusenc. Les presions que rebem a diari per part del Col•lectiu de Lectors d'Ibsen avui tenen perfi una recompença. Agraïriem que algú ens fes a mà on cal recollir les subvencions. Moltes gràcies, Octavi Mallarench, president
Berenguer
Aquest article no fa cap favor a CATALUNYA. Hem de remar tots a la una. Pit i collons. Seguim!

envia el comentari