Diumenge supremacista a Tarragona

Hi ha molts factors que impedeixen el somni més humit dels tarragonins —entenent tarragonins com a éssers comarcals que habiten el territori estricte del Camp de Tarragona—, allò de l’articulació política i social d’una àrea metropolitana que ens espolsi per sempre el llast de les batalles de campanar. Entenent com a llast els pesos morts de les trifulgues entre Salou i Vila-seca, entre Reus i Tarragona i, sobretot entre Tarragona i Tarragona mateixa. Ara vol semblar que els alcaldes respectius s’hi posen una mica en sèrio. Hi ha projectes seriosos com el lideratge de la URV de la Regió Europea del Coneixement o com l’acord per tenir estructurar una política única de transports. Això està molt bé. Ens cal. També hi ha projectes una mica menys seriosos com els Jocs Mediterranis, que no articularan res però prometen estones de gaudi i esperpent berlanguià que no estem disposats a menystenir i als quals ens abocarem amb la pertinent despreocupació sorneguera mediterrània. 

 

Hi ha molts factors, deia, però n'hi ha un de primordial. Més o menys tothom —coneixedor del territori, amoïnat per aquesta grandesa provincial que no acaba d'arrencar mai— a qui se li demana una diagnosi acaba convergint en què la gent de Tarragona, els habitants de la ciutat de Tarragona, són el problema i tenen un problema. Que no lideren, que estan disseminats pels barris, esllavissats per les muralles, que no es creuen cap projecte que transcendeixi el seu àmbit més immediat, que són com una espècie de família desestructurada de marcians que han caigut aquí per casualitat —allò dels funcionaris, els militars i les putes— i que ni s'impliquen ni creen teixit. Bé, tot això són tòpics malintencionats, generalment d'origen reusenc, i estic en disposició de desmentir-los. Ahir, un diumenge amable de primavera, vaig a anar a fer un tomb per Tarragona i ho vaig veure clar: els tarragonins no tenen consciència de tot això ni de sí mateixos i per això sembla que siguin autistes però també per això tot els surt bé. Són una raça superior. 

 

Ahir, deia, vaig anar a fer un tomb per Tarragona. La Part Alta, plena de gent mobilitzada pel segon cap de setmana de Tàrraco Viva, era un prodigi de civisme i concòrdia. Grups de visitants que escoltaven atents les explicacions dels guies, carrers nets, una quantitat molt reduïda de bermudes i sandàlies i, el més important, turistes que no criden. Quan has aconseguit atraure visitants que mantenen el nivell de decibels per sota del llindar de la civilitat és que el teu model ha guanyat. I, intramurs, nens jugant a jocs veritablement didàctics i adults que d'aquí tres setmanes estaran pendents del Mundial de futbol però que ahir tenien un interès viu per les històries que passaven aquí fa més de dos mil anys. No ens podem enganyar, Tàrraco Viva és un petit miracle de l'ordre neoclàssic. I no perquè els gestors de l'esdeveniment siguin millors o pitjors que els gestors de qualsevol altra mandanga oficial mediterrània, sinó perquè hi ha alguna cosa a Tarragona que fa que res no hi pugui sortir malament malgrat la inòpia constitutiva dels tarragonins. 

 

I, després d'aquesta immersió apol·línia al promontori, vaig baixar a la nèmesi dionisíaca del port. No es pot deixar de fer el paral·lelisme entre el festival culte i turístic de dalt i el festival del vi natural que organitzen des de fa ja 9 edicions els germans Masegosa al Cortijo del carrer Rebolledo. De fet, Santi i Luis Masegosa i El Cortijo ja són una institució tarragonina i va començant a ser hora de retre els honor merescuts. A diferència de Tàrraco Viva, a la Bacanal del Cortijo no hi ha ordre —aparent—, ni gent cool ni programa d'actes. Hi ha gent estrafeta, ungles dels peus brutes, indigents subornats amb gots de vi i plats de fideus, tarats, bojos portuaris amb pans de pagès lligats al coll, panxes superlatives, cares vermelles, suor, crits, botzines d'atracció de fira, pasdobles i vi, molt de vi. És la festa mediterrània per definició, pura i sense tallar. Darrere d'un taulell llarg s'hi aposten una dotzena de vinicultors de la secta dels vins naturals i ancestrals —és a dir que no estan tocats per la química— que disposen libacions a les copes. Dels d'aquí, per exemple, els ínclits Escoda i Serrés, que tenen la virtut de recordar-me sempre el Barreter i la Llebre de Març i aquest festival la fastuosa i surreal celebració de no-aniversari d'Alícia. El poder del lobby de la vitivinicultura natural i del moviment Slow Food per tota la ciutat de Tarragona és una altra cosa digna d'estudi, d'aquelles excentricitats que sembla que només passin per aquí. Molta responsabilitat la tenen els viatges per Espanya i pel sud de França de Santos Masegosa amb el portamaletes ple de vi, però això és tema per un altre dia. 

 

Al vi —i al vermut, que per fi en vaig tastar un de natural apreciable, de l'Urgell, sense sucres ni alcohols afegits com en aquells beuratges que serveixen a Reus— s'hi adjunten una col·lecció de tapes limitada però estimable. Musclos amb romesco, orella, una excel·lent apropiació cultural del pulled pork, una paellada de fideus rossos de perfecta execució i una impressionant, des de la més autèntica tradició prioratina, truita d'espinacs gegant amb suc, fesols i bacallà que s'erigeix en protagonista culinària de la festa. Amb la calor, la música i el vi, s'estén una boirina per sobre del tros del carrer del Cortijo ha envaït. La gent del barri parla amb la gent de fora, la gent de fora riu amb la gent de ves a saber on. I, poc a poc, la boirina s'espesseix, se solidifica i es torna una cúpula que deixa veure tot el que hi ha dins però que difícilment és penetrable sense entendre com s'ha format.  

 

Tarragona és això. Dos —com a mínim— mons oposats que s'alimenten i que generen una autarquia sentimental. I quan no et cal res no et cal anar buscar res a fora ni tens necessitat d'explicar-te. Tarragona és una de les ciutats més extraordinàries de la Mediterrània, en molts sentits encara genuïna i no corrumpuda com altres que no mencionarem, però potser s'ha de ser de Reus per comprendre-ho i per vendre-ho. El dia que des de totes dues ciutats s'arribi a aquesta conclusió haurem guanyat, ara sí. 

 




Comentaris
Toni
Nohi estic d'acord al 100% però un bon article. Magnífic retrat de la societat tarragonina

envia el comentari