Paisatgisme

Un dels passatemps preferits quan es viatja és establir paral·lelismes entre la terra on et trobes i la que et va veure néixer. La durada i la intensitat de l’exercici depèn, en essència, de les estones d’entotsolament de les quals un pot disposar. Si l’assalt de la nova contrada es fa en un d’aquells viatges organitzats -si avui som dilluns, això és Hèlsinki, si som dimarts Katmandú- la capacitat d’abstracció, de fugir de la voràgine estressant, és molt limitada; si per contra, com és el meu cas d’ara, tot es limita a una escapada setmanal per veure la família instal·lada nord enllà, encara que els nebots se t’enganxin a les cames, al·legòricament i física per tots els mesos que han estat presoners dins l’Skype, un petit passeig per esbravar-te, ja et proporciona la mica de distància per deixar córrer la imaginació i posar-te a fer aquests jocs de mans pseudoliteraris que no porten a enlloc però que poden originar un bitllet agradable, amè i distret de llegir.

 

Els Països Baixos, com el Camp, ocupen una superfície plana. De tota manera, tot i que hom pot pensar que un de la Catalunya nova s’hi trobaria com a casa, als Nederlands, el fet de no albirar ni a dreta ni a esquerra, cap mena d’accident natural que en delimiti la vista, et fa desconfiar d’aquesta basta planícia. És com si aquells que pregonaven que la terra era quadrada i no pas plana, en sec, te’ls tornessis a escoltar amb ganes de creure-te’ls. Per què qui t’ho diu, que arribats allà baix, just passada aquella rècula de xops que llueixen un renard de boirina a les espatlles, no s’hi acaba la terra i comença l’abisme? Qui?

 

L’habitant del Camp, com molts altres mortals, quan es cansa de ser només un número estadístic, quan busca alguna mena de transcendència que el desprengui d’aquell monòton rodolar de dies totalment idèntics, necessita la catarsi per desfogar-se. Si estàs immunitzat contra qualsevol representació artística i el futbol no et diu res, sempre pots satisfer aquesta necessitat primària, en la immediata bellesa del paisatge. Es pot pujar a Sant Pere, a la Selva del Camp o a Santa Anna, a Castellvell, i fer-se una idea precisa del teu reialme: el diorama marítim dels vaixells mercants ancorats davant de Tarragona, el punt picant de la pell d’una teutona tota Delial que puja de les platges, l’escampall de masos i de garrofers, el desgel rítmic, quan n’és el temps, de les vellanes caient a terra en un tros abandonat que fa temps que ningú no replena; de nit, creure’s que les petroquímiques són una Nova York d’alimares pampalluguejant al ritme de la veu d’Ariel Santamaria imitant Frank Sinatra amb aquell deix entre sentimental i pedòfil que gasta el personatge.

 

Però i l’holandès, des d’on pot fer un exercici semblant? L’absència de muntanyes i turons impossibilita que aquest europeu que cobra tres vegades més que tu, que viu en ciutats amables on la natura es casa amb la ciutat, que té les vacances repartides al llarg de l’any, que fa de la humilitat, virtut i de la fatxenderia, reprovació i que es desplaça a tot arreu amb un somriure damunt el manillar d’una bicicleta, pugui obtenir la gratificació espiritual directa de tenir a l’abast, d’una llambregada, el terrer on el van parir i sentir-se menys desgraciat.

 

Podria ser, però, que al capdavall les societats que van fer-se noves de trinca després de la Segona Guerra Mundial, haguessin superat la necessitat espiritual d’omplir els calaixets de l’ànima malalta, amb el joc d’exercir de demiürg amb samarreta imperi. Bastir una societat on les coses més primàries com l’educació, l’habitatge o la feina estiguin ben cobertes i no calgui que hagis de guerrejar diàriament per defensar-ne del sempre imminent allau del retrocés, pot ser una bona manera de tenir el cap centrat i que amb una sortideta rere de casa amb quatre cadires, unes cerveses Bavaria i unes tulipes bigarrades que enguany si que han sortit bonics, Meike, sigui del tot suficient.