Sudistes de més al nord

Contra el mantra habitual de la modernor, les fronteres són molt importants. Que n'hi hagi, que puguem llepar els límits de les coses i els conceptes. Sense fites de terme no es pot definir cap identitat, i sense identitat tot és caos, adotzenament i bars de xinos. Els que escrivim o treballem amb paraules vivim de les fronteres i de voler establir —amb supèrbia i pretensió— què hi ha a banda i banda. Els escriptors perifèrics, a més a més, els que orbitem al voltant de poders exògens, llunyans i de metròpoli, trobem en les línies frontereres la nostra matèria de Bretanya. En el fons no pot ser d'altra manera; som una mena de guardiacivils culturals i la nostra missió principal és regirar els porta-maletes de tothom qui surt del país, per veure què se'n duen.

 

Mapes, mapes, mapes. Quan em vull configurar una imatge mental del territori consulto la cartografia diocesana. Com que l'Església catòlica porta uns quants segles d'avantatge a les administracions laiques, l'arquitectura de les divisions eclesiàstiques diu sovint més del que vam ser que de l'esdevenidor. Però és revelador com, a una velocitat més divina que humana, la casa gran del cristianisme també ha anat movent les seves fronteres administratives. Per exemple, ara ens vindrà de nou, però abans tot era Tarragona. La capitalitat catòlica tarragonina deu ser la institució de poder més important i més perdurable de la nostra història. L'arquebisbe de Tarragona —ja des de Sant Fruitós, martiritzat al segle III, tenia autoritat a bona part de l'antiga província romana de la Tarraconense, és a dir, mitja Espanya. A l'edat Mitjana, tots els bisbats de la Corona d'Aragó eren sufragànies de l'arquebisbe tarragoní. No és fins al 1492 —un any que no he entès mai com van poder passar tantes coses— que el papa Inocenci VIII converteix València en arxidiòcesi i Tarragona en perd el control. I no és fins al 1964, mercès a un concordat de Franco amb la Santa Seu, que Barcelona no obtindrà la seva independència eclesiàstica. De fet, una independència relativa, ja que va dependre directament de Roma fins el 2004, quan es van establir el bisbat de Terrassa i el més pintoresc de Sant Feliu de Llobregat com a sufraganis de l'arxidiòcesi barcelonina, ara ja sí autònoma. Si és que hom pot arribar a ser mai autònom a ulls de l'Altíssim.

 

Actualment, l'arquebisbe de Tarragona, que es veu que és un senyor de Guissona molt simpàtic i de l'Opus, senyoreja directament el que es coneix com a Camp de Tarragona més el Baix Penedès, la Conca de Barberà, el Priorat i un bocí de l'Urgell i les Garrigues, el tros on podem trobar Vallbona de les Monges, enclavament important perquè tanca el triangle fundacional amb Santes Creus i Poblet. Tarragona, però, manté autoritat metropolitana sobre la resta de bisbats del Principat. Tots en son sufraganis tret dels tres barcelonins suara esmentats, inclosos els díscols i díscoles súbdits i súbdites de l'Empordània. És una dada clau. Ve a dir que tant l'església catòlica, apostòlica i romana com jo hem arribat, per vies atzarosament discrepants, a la mateixa conclusió: Catalunya és divideix en Barcelona i els Altres. I d'haver-n'hi és aquesta la fractura i no cap altra.

 

Com que m'agrada fer entrar tots els claus possibles per la cabota, tot això m'ho vaig haver de plantejar perquè fa una setmana li vaig haver de comprar un cotxe de segona mà a Roger Mas, homenot de la Tarragona prepirinenca. Com a demòcrata que soc sempre he seguit l'estratègia de John Fitzgerald Kennedy; es conta que a la campanya presidencial del 1960 l'equip del malaurat president va fer córrer cartells amb fotografies del seu contendent Richard Nixon suat, mal afaitat i la cara ombrívola. Al costat una pregunta «Li compraria un cotxe usat a aquest home?». M'ho pregunto amb tothom, de manera compulsiva. Confronto tothom amb les seves foscúries per fer-ne aflorar una  bondat possible. I és convenient de preguntar-s'ho de qui tenim més a prop, perquè en aquest món de fidelitats vacil·lants i adhesions tèbies a la tribu, no pots saber mai quan te la fotran. Qui són els nostres? De qui ens podem fiar? A Roger Mas el vaig conèixer per allà al tombant de segle, parlant de les nostres rebequeries carlines i de Francesc Pujols, temes que en aquest país et connecten automàticament amb la tradició esotèrica. Llavors era una excentricitat que et centrifugava de la vida normal, més o menys igual que ara. Però no era un mecanisme metafòric, ara. Realment li havia de comprar un cotxe usat a Roger Mas. Hi va haver dues coses que em van fer sospitar. U: que el cotxe estigues impecable —en relació al temps i als quilòmetres, esclar. Un cotxe de músic comarcal bregat en les maltractades carreteres catalanes. Un espècie de prodigi. Dos: que Mas li cantés cançons de Monteverdi a la seva filla i que la nena se les sabés de memòria. Em vaig adonar que la família Mas li tenia afecte al vehicle i que m'hauria de quedar alguns trossos d'una vida que no em pertanyia. Ja veia que l'escena estava dissenyada per aixecar-me la camisa, com un guió d'estafadors de David Mamet.

 

Vaig baixar de Tàrrega —a la Tarragona urgellenca, on vam avaluar les virtuts règies del cotxe de Mas— amb un mal al pit. El seny em deia que quin disbarat anava a fer, que sabater amic o parent sabates cares i malament. Però el cor em deia que algú que era tant dels nostres —dels meus—, algú que connectava amb l'esperit de la tribu de manera tan directa i intuïtiva, el nostre xaman particular, no em podia enganyar de cap de les maneres. A l'alçada de Solivella va començar a sonar ‘Soleiada’, segona pista del disc que el cantautor solsoní acaba de treure. És una cançonassa. Part del mèrit és de Joan Maragall, sí, i això ja ho va saber veure inclús Cassasses que del poema en va fer tot un llibre de comentaris. Però Roger Mas el relliga amb tota la seva poètica i trajectòria d'una manera sorprenent, com si fos un dels seus famosos declamatoris solars de collita pròpia. Un cop li vaig dir, en públic, que per mi era el poeta nacional de la mort i no sé si es va entendre gaire. Cada vegada em sembla més evident. La seva obra és testamentària: un recull de tot el que ha estat una cultura que es mor. Perquè ens morim cada dia una mica, com les tribus nadiues americanes, confinades en reserves a esperar l'hora. No cal fer-ne cap drama. La nació domèstica, aquesta alteritat sudista o diocesalment tarragonina, agonitza però, gràcies a la feina fecundant de gent com Mas, prenyada de llum com la donzella de ‘Soleiada’. Ves a saber què en sortirà.

 

Vaig tornar a pujar a Tàrrega. No li vaig fer esment a Roger Mas que havia jutjat la seva integritat incòlume a partir del valor perdurable del seu llegat artístic. Si m'ho haguessin fet a mi ho hauria trobat d'un cinisme i d'una frivolitat insuportable. Li vaig dir que tracte fet i que em portés el cotxe. Ell va fer l'esforç de separar-se'n com qui infanta una ofrena al país i vam fer l'acte de traspàs al Gat del Rosal, un restaurant de l'associació Alba que dona feina als altres Altres i on diuen que cuinen per canviar el món. Si no estiguéssim prenyats de llum ens fotríem d'aquestes coses. Pots tranquil·litzar les nenes, Roger. El cotxe es queda a la tribu i encara ens queda corda. Que baixin al Sud a veure'l, quan vulguin.




Comentaris

envia el comentari