Els coreans

A finals de l'any passat es va completar, després d'un procés llarg —gairebé tan llarg com el procés nostre, el de debò— la fusió entre les multinacionals químiques Dupont i Dow. Per si hi ha interessats en l'adquisició de títols borsaris, es pot trobar l'empresa resultant al Mercat de Valors de Nova York, sota el nom DowDuPont™. És el segon conglomerat empresarial químic del món, poca broma. Aquesta operació va estar a punt de no sortir bé. La Comissió Europea de la Competència va tenir ganes de fotre-hi el nas i va considerar que hi havia un risc seriós de monopoli i control de preus en les divisions de pesticides i copolímers. Per tal que Brussel·les autoritzés la fusió, Dupont va haver d'afrontar la desinversió en els seus negocis globals d'herbicides per a cereals, colza, gira-sol, arròs i pastures. Dow va haver de desfer-se del seu negoci global de copolímers d'etilè àcid acrílic, un producte anomenat comercialment Primacor i que es fabrica en dues plantes industrials del planeta. Una és a Freeport, Texas i l'altra a Tarragona, Tarragona. La corporació coreana SK Global Chemical va ofertar per la divisió i, de cop i volta, s'ha trobat que és mestressa d'una fàbrica de plàstics a la Mediterrània.

 

 

Fins aquí la informació coneguda. Però com que quan hi ha un huracà en alguna banda del globus una papallona mou les ales al Camp, resulta que hi ha més fato. A la tot just finalitzada parada tècnica de la planta de Primacor, la primera sota domini asiàtic, l'empresa coreana va enviar un escamot d'enginyers i executius per avaluar què havien comprat. Puc donar el meu testimoniatge de què no en tenien gaire idea. Per raons que ara no vindrien al cas, he coincidit amb un grupuscle d'aquests tatxadors de melons industrials cada jornada laboral durant gairebé un mes. Sortíem a fumar més o menys a la mateixa hora, quarts d'onze, i ens creuàvem al control d'accés: normalment ells eren quatre o cinc i es dirigien a la seva estona de recés en formació jeràrquica i piramidal, com un estol marcial d'estornells. El que anava al capdavant de la formació cridava molt l'atenció, com a coreà arquetípic —i entenc com a coreà arquetípic un tio xungo sortit d'una pel·li de Park Chang-wook— duia una crinera artificiosa que feia voleiar en la brisa humida portuària de Tarragona, al ritme d'un caminar orgullós però desmanegat pels malucs. Feia tot l'efecte d'un Raphael oriental. Quan s'acabava la cigarreta la propulsava a l'aire fent petar els dits, amb impudícia i la xuleria de qui se sap més indestructible que el seu entorn pirofòric. Al cap d'una setmana, sense dir-nos un mot, ja ens dedicàvem un cop de cap de respecte mutu.

 

 

Em va impressionar tant el líder de la banda que els dies següents, després de creuar-me'l, el seguia. Devia ser un comptable? Un responsable de prevenció? Un dissenyador industrial? Els coreans no es feien gaire amb els operadors de planta locals ni amb els operaris. Sortien a voltar per les instal·lacions a hores determinades, amb ordre i disciplina; tret del meu amic Park, tenien tots un capteniment més aviat japonès. El contrast de l'ètica de treball espanyola —malgrat el zel extremat de Dow en la seguretat i les bones pràctiques laborals— i aquest petit batalló científic de formigues vestides amb granotes ocres i cascos blancs és divertit i tenyeix l'ambient de perplexitat. Es planten en un racó d'un dipòsit d'etilè o d'un intercanviador de calor i observen les maniobres. No mantenen contacte amb els locals, ni parlat ni tan sols visual, com a molt de tant en tant apareixen passejant sota els racks de canonades amb un cicerone de la casa, algun enginyer molt qualificat de Dow que ha fet un màster als Estats Units i és capaç de parlar anglès sense entrebancar-se. A banda d'aquests episodis i desfilades, la resta del temps els coreans s'amaguen a les oficines i observen a través de la peixera com si fóssim extraterrestres i així una mica com jo els observo a ells. No me'ls imagino sortint a les set de la feina per anar de tapes al Serrallo. Molt probablement, a l'acabar la jornada, els entaforen en un autobús i els porten a algun hotel cèntric de Barcelona, amb vistes a la Casa Batlló o a la Torre Agbar. Potser després sucumbiran al folclore del país en algun tablao flamenc. O potser sóc víctima dels meus prejudicis i cada diumenge de la seva estada campestre fan castells i calçotades. Llàstima que l'experiència m'inclina a pensar que els tòpics solen complir-se.

 

 

En cert moment sembla que es trenqui el gel i es fongui un caramell d'estranyesa: una de les coreanes està molt bona. Bé, jo no hi entenc, però la unanimitat entre els treballadors de la fàbrica és incontrovertible. També és cert que en la tradició industrial espanyola —educada en els pòsters de Samantha Fox als tallers mecànics i en un masclisme pare de tots els masclismes— una xica amb roba de feina, i més encara si li va una mica cenyida, és objecte de totes les especulacions sexuals possibles amb independència de les bondats objectives de la seva configuració corporal. Observo com les mirades es perden entre les natges de la coreana de manera general. És batejada com a Xun-Li perquè un soldador assevera que és clavada clavada al personatge d'Street Fighter II. Fins i tot un instrumentista trempat gosa tirar-li una floreta castissa que naturalment no entén. La noia somriu i passa de llarg.

 

 

Xun-Li, Park, jo i tota la plana major de la fàbrica ens trobem en una maniobra important. Avui s'ha de tornar a muntar el compressor C-103, el motor que mou els fluids per tota la planta. Tots els treballadors occidentals som comminats a extremar les mesures de seguretat. Quan la màquina arrenqui es reprendrà la producció i els decibels s'apujaran al nivell normal d'operació. Es requereix protecció auditiva i els responsables de prevenció renyen a tothom que s'acosta a la zona sense els taps preceptius a les orelles. Surt tothom escaldat, director de la planta inclòs. Però Park i els seus xics continuen al seu racó, incòlumes. I sense taps. Es congria una gabinet de crisi entre els responsables autòctons. Hi ha tensió. Debaten si acostar-se al coreans i fer-los saber que estan incomplint la normativa interna de seguretat. Un enginyer gran, un home assenyat, fa per calmar els ànims dels joves i inflexibles tècnics. Amb una gesticulació tranquil·la que entenem tots els presents els ve a dir que calma, que tot el ferro ara és d'ells i que les normes que fa una estona eren taules bíbliques de la llei ara podrien ser paper mullat. Tothom calla. Els joves prescriptors cedeixen i es retiren de la pista amb discreció. Park em troba amb la mirada, mentre guaito l'escena perplex des de darrere de l'encintat d'una balisa. Em pica l'ullet. Ara l'estrany sóc jo; vaja, som nosaltres.

 

 




Comentaris

envia el comentari