Jardí vora el mar

Si sou curiosos de mena i més llargs que el comú dels mortals ja us haureu adonat, segur, que davant dels nassos, dominant tota la costa del Camp, hi tenim la Mar Mediterrània. El 'Mare Nostrum', ni més ni menys ni cap altre que aquestes aigües aquí més pures i aquí més putrefactes. Una aigua tèbia i passiva, resignada però capaç d'excitar-se de mala manera, oceànica, en un instant. Una llenca ben generosa, fèrtil i guspirejant de la 'Costa Daurada'.

 

La seva visió diària, empesa per la dolça inèrcia de la rutina, ens marca. Ens defineix a tots: els que la veuen de més a prop, la seva olor salada ficada perennement als narius, i els que la veiem més de lluny, senyora de l'horitzó, entre pobles, ciutats i polígons industrials. La veiem. Tots. Immòbil. Eterna.

 

Tot i que la mar, la mar en sí mateixa, hi ha estat sempre, sembla ser que foren els romans qui la batejaren. 'Mare Nostrum', ja ho hem dit. Qui sap de qui ho van copiar. Sempre ha estat un fòrum de les cultures. A part dels romans: fenicis, grecs, musulmans, lleidatans, russos. També fou, en edat moderna, un reclam per a pirates (aquí, un opinador, l'obvietat com a bandera, diria: «com ara, tu, com ara». En fi...). Ara, la costa, la tenim plena a vessar de turistes. Quina creu. 'Crist de 200.000 xancletes amb mitjons'.

 

També és protagonista de novel·les. De no gaires. La mar, tota ella, sí, és el taló de fons de molta literatura, clar, d'Homer a Carme Riera, per dir només els noms més destacats. Jo em refereixo al nostre rodal de mar. De lletra, poca. Així, que em passi ara pel magí us diria que gran part de 'Els tres al·lucinats' de Joan Puig i Ferreter passa a Salou en una comuna d'estudiants abans que aquests, provinents de Barcelona i assidus a sucar-se a la platja, pugin cap amunt, a Siurana, suposem, i tot comenci anar avall pel pedregar. Literalment i figurada.

 

A 'Navegació d'estiu', Josep Pla diu d'El Serrallo i els barris de pescadors en general: «són barris de molt bons costums, impregnats de sentimentalisme familiar, nets i bruts a la vegada, plens de gats, alguns vells i consagrats, amb abundants criatures, amb dones grasses o magres que cusen fent tertúlia en llocs ombrejats, amb noies de cabell negre, tan ben pentinades a l'aigua, i bruses llampants, amb pescadors seriosos i una mica enravenats i joves d'un cert perfil canallesc però aparent, en realitat enginjolats en els arabescs del sentimentalisme més entortolligat. Són barris amb malalts terribles, que han estat portats a tota classe de metges, desenganyats i que van fent anys. Amb els vents del nord, tenen un punt, modest, de petulància brillant i de gerani. Amb els del sud, s'aclofen i s'abalteixen, queden esmorteïts i convalescents».

 

Una altra novel·la. Aquesta més recent (i això no vol dir ni millor ni pitjor: «ni millor ni pitjor: diferent!», diria aquí l'opinador d'abans. Deixem-ho estar...). 'El dia de l'escórpora' de Miquel Bonet. Un fresc divertidíssim, intel·ligent i pervers («càustic» en dirien a 'L'Avenç' o a 'Serra d'Or'). Un còctel, sigui de destil·lats sigui de gambes, de platges, turistes, regidores amants del ioga, cacics de comarca, pescadors —què dic!— caçadors de taurons ebrencs (el que no facin allí baix no ho fan enlloc) i cuiners enfarinats literalment i figurada i altra fauna autòctona. I escórpores. Una, especialment. El títol no enganya.

 

Perquè sí, per molt que l'entrelluquem dia sí i dia també, d'allí mateix o a més distància, ens sembli més neta o més bruta, és un racó de mar important. 'Desalsesaguardamar', que és com dir de punta a punta: de l'Arc de Berà a l'Hospitalet de l'Infant. 'Defragaamaó', que és com dir del fons enfora: de la costa, clar, 'nyé', fins als vaixells llargaruts, curulls d'or negre, que ens observen, port de Tarragona enllà, amb els seus ulls, amb els seus ulls de bou, escrutadors.

 

Pel mig tot són meravelles: el Castell de Tamarit, l'amfiteatre, a Tarragona, amb vistes al mar (i que bé podria haver visitat Zbigniew Herbert per incloure'l al meravellós 'Un bàrbar al jardí' —ell s'ho perdé—), la pedrera del Mèdol amb aquell pedrot, erecte, al bell mig, la invisible i imaginada, utòpica, italocalvínica, platja de Reus, Port Aventura i adjacents, els xalets modernistes de Salou, l'escultura dels pescadors i les sirenes que presideix el passeig marítim de Cambrils i que només pot competir amb bellesa amb les creacions del geni de Castelló Joan Ripollés, el Parc Samà, el Càmping Joan i Miami Platja.

 




Comentaris
Francesc Parreu Alasà
Molt ben escrit però molt idealitzat també. "Jardí vora el mar", Joan, recorda molt d'a prop el "El jardí entrava al mar" ("O kupos embaine esth thalasa" de Theodorakis. Des d'aquí, des de Grècia, tanmateix, la comparació no té color.

envia el comentari