El cul del sac

Fa temps que m’hi fixo. És probable que baixi d’Arbeca però gosaria dir que les comunitats més pròsperes són aquelles que assoleixen una relació més franca, més directa, entre els talents de la seva gent i l’ecosistema que habiten. Això és molt clar, per exemple, amb els francesos de l’oïl, els de dalt. El seu talent és un pecat, la supèrbia, però han construït al seu voltant una societat que funciona, que és sòlida i serà —juntament amb la transversal flegma britànica— l’últim baluard d’Occident.

 

Uns altres que han sabut fer rutllar un país a base de talent són els barcelonins. Què saben fer? Com a gresol de la catalano-cosa, els capitalins són experts en constructes estètics, simbologia i celebracions vàcues. Això és molt important. Barcelona s’ha especialitzat, en els darrers tres-cents anys, en construir una nació sense gairebé cap dels ingredients necessaris per a fer-ho. Catalunya, sota el lideratge barceloní, ha esdevingut una mega sopa de pedres que, per concurrència popular i com qui no vol la cosa, sempre acaba tenint més substància que la que voldrien els seus enterradors. Per molt naïf que sembli, per molt que sovint desesperi aquest maquiavel·lisme de fireta genuïnament català, és absurd negar la força d’aquesta ingenuïtat motora. És molt més noble que, posem per cas, el talent mesetari.

 

La prosperitat castellana —que és indubtable i envejable— es basa en el procediment invers: es posen totes les estructures d’Estat disponibles —totes— en una coctelera sense mirar-s’hi gaire, barrejant licors, destil·lats, sucs i molts rovells d’ou. Llavors l’agiten fins que explota. Esperen que en surti un Old Fashioned de puta mare però evidentment no els acaba de quedar mai bé, que la cocteleria vol molta subtilitat. És un sistema simple, efectiu i sobretot molt divertit, perquè sempre acaben amb una turca sensacional. I així, encadenant eufòries i ressaques, fa segles que van tirant. Ja se sap que si vas sempre un puntet piripi t’atreveixes a fer coses que no faries serè. I això en una economia capitalista globalitzada és oli en un llum. No els ha anat gens malament.

 

Hi ha un altre mètode infal·lible d’assolir la prosperitat, preferible a tots aquests i molt menys laboriós, que és tenir petroli, però que se sàpiga no és el nostre cas, no és el cas dels tarragonins. Hi he reflexionat pregonament. No sé què sabem fer. És més, m’aventuro a afirmar que el motiu principal de la descohesió regional, d’aquesta lacerant absència de sentit i nihilisme col·lectiu, és no haver sabut cosir la relació entre talent i territori. Què sabem fer, en grup, a favor o en contra del nostre context? Bo i res. Més ben dit, fem de tot sense excel·lir en res. El comerç convencional passa una mala hora, l’agricultura no és puntera en cap context, la indústria química i petrolera aguanta amb moltes dificultats, amb constants amenaces de desinversió i un esdevenidor trontollant, la cultura regional és una ombra del que va ser en un passat no tan llunyà. El sector turístic no depèn en absolut de si fem les coses més o menys bé, depèn de si fa sol i dels conflictes internacionals.

 

El nostre talent aquí és saber parar la mà amb gràcia, salero i sana indolència. I en cap d’aquest casos no es pot parlar d’una manera de ser tribal que articuli totes aquestes formes de vida, ens ho hem anat trobant tot pel camí i ho hem anat posant tot al sarró. És evident que els individus campestres, per separat i aïllats del seu medi natural, són si fa o no fa com a tot arreu. Hi ha genis i toixos, bona i mala gent. Quan els envies a rodar món se’n solen sortir bastant bé, podríem descartar la malformació genètica i la cultural. Però quan el tarragoní es queda se sumeix en una sonsònia epicúria i en una anarquia sentimental espectacular i sense parangó de Salses a Guardamar.

 

Jo això ho trobo deliciós i digne d’enorgullir-se’n però entenc que a la llarga i en els engranatges del sistema de productivitat i creixement constant que ens ha tocat viure no ens garanteix un futur gaire afalagador. Ser d’aquí és viure en un sac foradat que per molt que omplis dels centenars de béns de Déu amb què comptem sempre s’ha de tornar a omplir, amb la sensació estranya que no queda mai res dels que van omplir-lo abans que naltros.

 

I potser és precisament això. Quan els esquemes no quadren cal aturar-se un moment, fer una mica de cura d’humilitat i fotre-li un clatellot al paradigma. Si la realitat no s’adequa a l’esquema és més probable que l’esquema estigui mal fet que que la realitat estigui espatllada. Dit d’una altra manera, hi ha la hipòtesi plausible que el Camp de Tarragona no sigui un sac foradat que haguem de contemplar com es buida amb impotència. Potser és que som el forat del sac i hauríem de celebrar que es buidi. Una obertura, un punt de pas destinat a oxigenar, a digerir un tros de món atrapat en un empatx, en un empat.

 

Un lloc fet per a què la coctelera no s’acabi d’omplir mai i no rebenti. Que de fet és al que ens hem dedicat des de la fundació del port de Tàrraco, a deixar passar coses. D’això sí que en sabem. País de traficants. Esclar que el que surt del cul del sac no és sempre agradable a la vista i al nas, però ara és cosa nostra decidir si continuar amb la nostra funció geopolítica abonadora o fotre el dit al forat i tenir una mica de mal de panxa —o esperar un pet com un aglà. Si sobrevivim al dilema, sabrem què fer quan siguem grans.




Comentaris

envia el comentari