L'estàtua que ret homenatge a la dona treballadora a Reus. Foto: Laia Solanellas.

 

A Reus hi ha una plaça petita, una mica amagada al final del carrer del Vent, al barri del Carme. Una plaça dedicada des del 2003 a la dona treballadora. La proposta la va fer a l'Ajuntament, precisament una dona, Teresa Fortuny de CCOO del Baix Camp. L'escultura de Ramon Ferran potser no és tan famosa com el Prim o el nen de les Oques o els seus gegants. Només és una dona. Desproporcionada i tosca. Crida i alça el braç en senyal de protesta. Té pressa i no tota l'eternitat perquè l'admirin com una deessa grega. Porta un rusc d'abelles per simbolitzar el treball i els seus peus descalços s'arrapen a la mare Terra.
A sota de l'escultura, Ferran va escollir un lema per gravar-hi, una divisa, la de Maria Mercè Marçal que es va convertir en el lema del feminisme a Catalunya als anys setanta amb aquestes paraules:

 

«A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i de nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel»

 

Hi ha paraules que et ressonen, que formen part d'una tradició i que no es diuen perquè sí. Són ecos d'un temps i d'un moment. Però perquè et ressonin has d'estar dins la mateixa ona. Maria Mercè Marçal va estudiar Filologia Clàssica a Barcelona. Durant el meu primer curs de Filologia Clàssica llegia moltes tardes els textos dels presocràtics grecs al claustre de l'edifici central de la Universitat de Barcelona. Els havia estudiat a COU a filosofia i ja m'havien captivat, però encara els ho van fer més quan vaig cursar una matèria que es deia «Logos i Sophia». L'impartia una gran dona, Montserrat Jufresa, de qui vaig aprendre molt i que ha escrit molt també sobre Marçal. El primer dels presocràtics fou Tales de Milet, potser el recordareu pels seus teoremes matemàtics o perquè deia que el primer element de l'Univers era l'aigua. Una de les seves frases menys conegudes fou aquesta:

 

«Dono gràcies a la Sort per tres coses:
primera, perquè vaig néixer home
i no bèstia; segona, perquè home i no dona;
tercera perquè grec i no bàrbar»

 

Maria Mercè Marçal havia llegit Tales de Milet i el parafrasejava. Segurament li agradaven els presocràtics. Potser també el va llegir al claustre de la facultat. Els primers filòsofs grecs van explicar l'univers no a partir del mite sinó de la raó, del logos, del pensament racional del qual precisament les dones n'estaven excloses, com les bèsties o els bàrbars. Per un home de la racionalitat de Tales ser una dona o un bàrbar, equivalia a ser com una bèstia o pitjor, uns éssers mancats d'intel·ligència.

 

Als grecs els agradava molt definir-se pel que no eren: homes i, no dones; grecs i, no bàrbars; homes i no bèsties. Ho afirmaven amb orgull i superioritat, amb aquesta superioritat tan grega. Quan no saps definir-te ho pots triar fer-ho a partir de l'altre, prenent-lo com un mirall. I ja se sap que de vegades els miralls reflecteixen coses que no vols veure. Potser també coneixia la tradició de l'acció de gràcies dels jueus, que agraeixen al seu al déu bíblic ser home, pertànyer al poble escollit i haver nascut lliure i no esclau. Marçal hauria pogut dir el que no era, com Tales. Hauria pogut donar les gràcies per no ser un home. Però ella es defineix en positiu i li replica amb seguretat el que és: una dona. Potser encara no ens definim dins el feminisme i no tenim clar què som i no som, creant una identitat no a partir de l'exclusió. La definició del que ha de ser una dona no s'ha construït des del punt de vista racional sinó des d'un imaginari col·lectiu, mític i ancestral. Més enllà dels prototips de la meuca, la monja, la bruixa, la Barbie o l'amargada mal follada.

 

Jo vaig néixer a final dels anys setanta, dona i de classe baixa, de nació oprimida i rebel. 40 anys més tard aquestes tres consignes em continuen marcant avui com a dona, humil i catalana. Si un dia passeu per aquesta plaça o un vuit de març veieu les paraules de Maria Mercè Marçal en un eslògan o en tuit llegiu-les, si us plau, feu-les ressonar i sentiu aquesta triple repetició, que resa com el senyal de la creu, com una fórmula màgica, com el triple Kyrie Eleison de les esglésies ortodoxes: Dona, de classe baixa i de nació oprimida.




Comentaris

envia el comentari