'Patró'

Conversa amb Antoni Veciana

L’Antoni Veciana i Ribes (Reus, 1977) és un cul inquiet. A Reus col·labora amb mil històries. Si aneu amb ell pel carrer, veureu que l’aturen cinc i sis vegades. De sempre li ha costat molt dir: «Jo sóc això». Toca moltes tecles. Avui, però, hem quedat amb ell per parlar només de teatre, concretament de 'Patró', l’obra que ha escrit i que la companyia La Gata Borda portarà al Teatre Bartrina els dies 3 i 4 de març. L’Antoni ens ha citat a l’hora del vermut a la seu d’Òmnium Baix Camp, al Raval de Santa Anna. És aquí on la companyia assaja cada dissabte al matí. Tot just fa un moment que han acabat. Hem tingut l’oportunitat de llegir l’obra. Des del balcó, unes vistes privilegiades de la plaça de Prim que avui no està massa concorreguda. Fa fred. El cel és de color llom de rata, tancat.

 

—Tot i que l’obra és del tot original, sí que vas partir d’alguns personatges o situacions de LesBacants d’Eurípides. Què et va motivar d’aquesta obra per bastir el teu text dramàtic?

—'Patró' és un encàrrec. L’Ester Cort, directora de La Gata Borda, volia reflexionar sobre la violència, i vam estar llegint moltes coses: Sarah Kane, Martin Mcdonag, Koltès, Shakespeare, Eurípides... i no ens va acabar d’encaixar amb el que volíem explicar. Va coincidir que m’estava llegint 'The little friend' de la Donna Tartt, la qual té com a teló de fons Les Bacants i la violència irracional d’aquestes. Això em va conduir a aquesta obra, però vaig veure clar que muntada tal qual, com a teatre clàssic, estava massa allunyada del que volíem explicar. Llavors vaig decidir fer el que fa uns quants segles que es fa: adaptar arguments clàssics per explicar a cada generació les febleses humanes, que els antics grecs ja havien analitzat. Les cartes sobre la taula.

 

—Ambientada en els baixos fons, tots els personatges tenen al cap una llosa d’infelicitat que no es poden treure del damunt i fan ús de la violència com una manera d’escapar-ne. Podríem dir que és un reflex d’una certa part de la societat?

—Tota la societat té un grau de violència, per activa o per passiva, a 'Patró' em fixo en l’activa. L’altre llibre de referència de 'Patró' és 'Gomorra' de Roberto Saviano, per qui no l’hagi llegit, ens retrata una violència molt bèstia de la Camorra napolitana, però és una violència que té uns codis, un sistema, com un llenguatge; la violència esdevé el missatge entre emissor i receptor. La violència acaba sent per ells l’últim pas del llenguatge.

 

—De fet la violència -a l’obra hi ha escenes del tot explícites- és un element que dramàticament ha utilitzat més el cinema, penso en Tarantino, o a la ficció televisiva, com per exemple a TheSopranos, que no pas el teatre. T’ha influït tot plegat?

—Ha estat una cosa generacional, als anys 90 va haver-hi tot un estil que va decidir no amagar ni la violència ni les parts desagradables de la vida. Se’n diu el teatre 'In-yer-face', a la teva cara. D’aquella època tots coneixem adaptacions cinematogràfiques com 'Trainspotting' o 'Closer'. L’autora més coneguda va ser Sarah Kane, que precisament ara, gairebé vint anys després del seu suïcidi, a Catalunya està més vigent que mai. Potser hem baixat del núvol, per les circumstàncies que tots coneixem, i ara necessitem veure als escenaris el que mai ens haguéssim pensat que ens passaria a les nostres pròpies pells. El teatre 'In-yer-face' és incomodíssim perquè no tens la barrera de la pantalla, 'Patró' té moments molt incòmodes, de manera que ningú es pensi que podrà veure una comèdia dels nois que fan Dames i Vells.

 

—Hi ha la temptació de veure l’obra com només una dissertació sobre violència, però penso que tan sols és un marc on tu fas ballar els teus personatges que, al capdavall, es mouen per les mateixes febleses humanes de sempre: la cobdicia, l’enveja… hi estàs d’acord?

—Torno a Eurípides, ell a l’època de la picor ens deia que els humans no es poden escapar del seu destí. Al temps d’Eurípides el destí era culpa dels déus, ara en diem que és «la societat». Si neixes en un o altre codi postal, el teu destí serà un o altre. Ningú s’escapa del destí que té marcat, com tampoc ens escapem de la violència, forma part del nostre destí. A 'Les bacants' n’hi ha que intenten escapar del seu destí, com a 'Patró', com a la vida real.

 

—El nihilisme que gasten els personatges fa que sigui difícil, per a l’espectador, empatitzar-hi. Hi ha clarament una influència de Bernard-Marie Koltès i la seva poètica d’allò que és brut, opac, sense esperança. Malgrat tot, crec que tu salves als teus personatges, ets més indulgent que el dramaturg francès; gairebé sempre els dones una justificació. Què hi dius?

—Una justificació no és una redempció. Les coses normalment no passen perquè sí, ja sigui per una causa social o biològica. Tens raó en anomenar a Koltès, és el meu dramaturg de capçalera, i és una llàstima que no estigui tot traduït i que sigui tan difícil de trobar els seus textos.

 

—Conèixer els actors que portaran a l’escenari la teva obra et condiciona a l’hora d’escriure?

—Sí. Tenia clars alguns papers i d’altres no, però el dubte que em queda és si l’hauria escrita igual sense conèixer-los.

 

—Les aportacions que fan els membres de la companyia acaben d’arrodonir el text original o l’únic que fan és matisar-lo?

—Doncs crec que l’han arrodonit. De fet no és la primera vegada, amb les tres anteriors obres de Comèdia de l’Art jo ja havia escrit el 'canovaccio', l’argument inicial, i després amb el muntatge tothom proposa de la seva part i és molt enriquidor. Aquí no hi ha hagut tanta interacció perquè el text era una cosa tancada, però tot i així l’han arrodonit, com tu dius.

 

—En aquesta obra, a més d’haver-la escrit, hi actues donant vida a Cadme. A l’hora de rebre les indicacions de la vostra directora, l’Ester Cort, es fa més difícil pel fet d’haver conviscut amb el personatge durant tot el procés de creació o agraeixes poder-te’n distanciar a partir de la visió del personatge que en pot tenir la directora i que pot diferir de la teva?

—Ja és buscat que el meu personatge sigui el que té menys text de tota l’obra, així tan directora com actors i actrius han tingut llibertat en entomar el text. Crec que quan has escrit un text, quan poses el punt final, allò ja deixa de ser teu. Seria absurd empaitar-lo per controlar-ne la interpretació.

 

—Cada any et fas responsable, també, de la darrera redacció dels versots dels vostres Dames i Vells on també actues i com m’has dit, en altres textos de la companyia. Amb els anys, amb què xales més, interpretant o escrivint?

—Xalo escrivint perquè és el moment que ho tens tot a les teves mans, però també xalo interpretant perquè cada moment és únic i singular. De fet, un dels moments més màgics de l’any és l’última actuació de Dames i Vells al carrer del Vidre el 28 de juny. Són coses diferents i per tant doble diversió.

 

—Enguany celebreu els deu anys de la companyia. Penseu celebrar-ho d’alguna manera especial?

—Doncs aquest 'Patró' és una manera ben especial de fer-ho, perquè ha estat una producció absolutament nova per nosaltres, començant de zero des del text, la producció, el vestuari, l’ambientació. La millor manera de celebrar-ho és treballant, i tenim uns quants encàrrecs i compromisos que faran que així continuï. Tot i això, crec que serà el 2019, quan coincideixi el final dels deu anys de la companyia amb l’inici dels deu anys de Dames i Vells, que es veuran més actes de carrer que poden tenir un titular periodístic, però s’explicaran al seu moment, si arriba.

 

—Quin són els projectes de futur de La Gata Borda?

—Doncs no en tenim. Potser l’estat de felicitat —gairebé— permanent en el qual viu la Gata Borda és perquè no mira gaire endavant, i viu intensament el moment. Clar que tenim coses pensades, però el dia a dia ens trastoca els tempos, sempre dius «tal data estrenarem això o muntarem allò» i llavors et proposen alguna producció i acabes posposant projectes. La Gata Borda és una companyia formada per unes persones molt determinades, per tant no tenim vocació de continuïtat, ni de crear estructures que perdurin; això ens permet fer a cada moment els que ens ve de gust i també arriscar-nos amb reptes difícils, ja que només ens hi juguem el nostre temps.

 

—A Reus, de sempre, hi ha hagut una forta tradició teatral. Esteu en contacte les diferents companyies que hi ha la ciutat?

—Sí, amb el Tebac vam compartir la producció de 'L’estiueig' la temporada passada, i el Bràvium ens ajuda amb el vestuari o passant-nos actors quan en necessitem, i per la nostra banda, nosaltres també col·laborem al Mercat al Mercadal o amb les Varietés de Sant Perico. També tenim contacte amb l’Escola de Teatre del Centre de Lectura, que és d’on va sorgir La Gata Borda.

 

—Vau participar en un dels actes de la Capital de la Cultura Catalana amb un espectacle sobre Gabriel Ferrater, com va anar l’experiència? Què en penses d’aquests macroesdeveniments?

—La Capital de la Cultura Catalana va ser molt generosa i va obrir el camp de visió perquè tothom hi pogués participar. A nosaltres ens van produir l’espectacle sobre textos de Gabriel Ferrater 'Al cor d d’una rosa de fulles moixes' que vam representar al claustre de l’Institut Salvador Vilaseca i que a l‘abril portarem a Sant Cugat convidats per l’Associació Gabriel Ferrater d’aquesta localitat.

 

De la Capital de la Cultura crec que es va passar com a vegades et passa a la vida, que quan vols acontentar a tothom, no ho fas amb ningú, però si haguessin apostat per un sol i gran projecte, a l’estil CAER, segur que les crítiques també haurien estat cruentes.

 

—Sembla que ara com ara, a Reus, el que triomfa, són les lectures dramatitzades. Tot i que no es diu obertament, com si la gent que les organitza els fes vergonya i volguessin passar bou per bèstia grossa fent veure que, l’essència del teatre, són aquestes lectures quan és tot el contrari perquè es prescindeix de l’escenografia, del moviment escènic… Heu pensat a la Gata Borda treballar en aquest format?

—No és la nostra prioritat, però a vegades ho hem fet, com en l’espectacle de Gabriel Ferrater. Crec que és un recurs que pot funcionar puntualment, no com a norma general.

 

—Vols afegir res més?

—La falca publicitària: dissabte 3 de març a les nou del vespre i el diumenge 4 a les sis, al Teatre Bartrina.

 

Com que encara no és hora de dinar i ja li hem preguntat el què ens interessava, decidim baixar a la plaça del Mercadal a fer un vermut o una cervesa per continuar xerrant. Només baixar al carrer, ja el para un per demanar-li el correu electrònic per enviar-li no sé què. Els núvols no ens donaran treva, ni una trista clariana. Per acabar-ho d’adobar, s’ha girat vent.




Comentaris

envia el comentari