Els màrtirs

El dissabte de carnaval de 1983 va nevar a Reus. Res més lluny de la meva intenció que intentar negar cap aspecte del canvi climàtic però tal circumstància era igual d’inusual fa trenta anys que ara. A Reus no hi neva, per sistema. Feia molt de fred i el pitjor del fred és que no t’agafi preparat. Jo no ho estava, ningú no ho estava. Com que l’autoritat moral de la que faig gala en la meva maduresa tot just s’estava formant, no vaig poder convèncer els meus pares de passar aquelll vespre inhòspit com l’hauria de passar tota criatura d’un estat de dret: a casa, malgastant els primers fluxos de gas d’Algèria i les primeres televisions en color. Potser un Nesquick i a dormir. Però no. Eren també els primers anys de la revifada del carnaval a la ciutat i una onada de motivació i insana competència recorria les colles amateurs. Poc després tothom acabaria barallat, com sol passar en aquest país, però l’escalada armamentística d’aquells anys d’euforia democràtica va ser sensacional. Cada carrossa havia de ser més gran, més sarcàstica i més acolorida que la de l’any anterior i que la de la colla rival.

 

Disney encara no havia escollit París com a emplaçament del seu parc europeu. D’això ja no se’n recorda ningú però on ara hi ha Port Aventura hi havia d’haver Eurodisney. Ens han follat de tantes i tan creatives maneres que la pila de greix ja no s’aguanta dreta i ja no ve d’aquí, però els ínclits Prenafeta i Sanuy, homes de Jordi Pujol, ho tenien tot embastat fins que van topar amb l’inevitable boicot estatal. De fet, va ser molt pitjor aquest cop d’estat que el de Tejero i Joan Carles dos anys abans. Francesc Sanuy va arribar a a reconèixer que de Madrid li va arribar clarament el missatge: abans a França que a Catalunya. Té tants collons la vaca que fins i tot el president socialista de la Generalitat Valenciana, Joan Lerma, va intentar atraure la inversió adduint la catalanitat reduida de la seva administració. Ànima de càntir. Disney va anunciar el 1985 que s’instal·laria als afores de París i va inaugurar el parc l’any 92. Encabat tot el que es van empescar tampoc va sortir tan malament, fins i tot vam tenir la sort que Javier de la Rosa i Joan Maria Pujals entressin a les nostres vides públiques, però l’hòstia preventiva ja la vam rebre.

 

En aquest clima Disney-friendly, la colla carnavalesca de la qual formava part la meva familia va decidir sumar-se a la reivindicació territorial (no he sabut escatir si de manera sincera o amb la sàtira corresponent, que eren temps encara massa tendres per al cinisme) i va sortir a la rua amb un carruatge de la Ventafocs i tot de disfresses de personatges de la companyia americana que vulneraven pel cap baix un centenar de copyrights i drets d’imatge. Però eren altres temps i es venia de la cultura de la resistència i els pirates abans eren els bons. A mi em va tocar una disfressa d’un nebot de l’Ànec Donald, Jaumet o Joanet o alguna cosa així però en castellà, que tot i ser de la generació Rosa Sensat encara no hi havia hagut temps d’adoctrinar-nos a tots. Duia una gorra, bec i potes palmípedes, un jersei blau de coll alt prim com una república que deixava passar un fred cruent i un culot de plumons que no tenia cap obertura practicable. Tot i les meves queixes més que justificades em van aviar de tal guisa a fer el tomb de ravals.

 

Amb la primera volva de neu la rua es va parar. Si en moviment ja costava mantenir la temperatura corporal, un cop aturats allò es va convertir en el meu Stalingrad. Tremolava, no em sentia les cames embotides en leotardos de dubtós aïllament tèrmic. I llavors el vaig veure. A la plaça de la Llibertat, antiga plaça dels Màrtirs de l’Alçament Nacional, s’alçava el monòlit erigit per Franco. I amb aquella imatge de poder i conquesta i el fred que em recorria l’espinada vaig cedir. El meu cos va cedir. Era massa per mi, pel meu esfínter tendre. Em vaig fer caca.

 

Potser se’m va escolar una llagrimeta, un ínfim senyal de derrota, però no vaig dir res. La rua va reprendre la marxa amb la carrossa de la Ventafocs i el meu cul d’ànec cagat. Quan es va acabar la desfilada li vaig comunicar a la meva mare que era el meu últim carnaval. De la meva vida. I així va ser. Em vaig fer gran. No m’agrada posar-me d’exemple, perquè entenc que no tothom està tan dotat com jo per traginar la pròpia merda, però hi ha molts dies que m’agradaria que tots aquests pressumptes líders que s’han cagat davant de l’imperi s’aguantessin, mal que fos, els pets. O almenys que pleguessin i ens deixessin fer als adults.




Comentaris

envia el comentari