El relleu

Fa uns mesos vaig fer un viatge per Bulgària amb la família. Vam estar vuit dies voltant per l’interior del país amb un Dacia de lloguer, atrotinat, incòmode i sorollós que portava dos-cents mil quilòmetres a sobre. N’hi vam poder sumar mil cinc-cents més tot i que sempre teníem la sensació que el cotxe diria prou en qualsevol moment. Ens equivocàvem. Ferm i lleial, va aguantar sense defallir.

 

És clar que jo també hi vaig aportar la meva perícia conductora, clavant els ulls a l’asfalt, un dia rere l’altre, per evitar d’enganxar cap dels enormes esvorancs que et trobaves cada dos per tres a la carretera. Caure-hi ens assegurava quedar-nos penjats enmig d’aquell paisatge immens de prats exuberants, de majestuoses muntanyes, de boscúries d’un verd infinit, d’extenses planes amb inacabables camps de gira-sols, de remots monestirs  policromats amb monjos que semblaven sortits d’una novel·la de Dostoievski. Dit així sembla que un hauria de voler quedar-se per sempre en aquest paradís, però malgrat aquelles meravelles i d’altres més mundanes com les barroques i delicioses sopes que podies menjar en qualsevol racó per quatre leva o les fantàstiques cerveses del país, per no parlar d’una rakia fina i elegant com no n’he provat enlloc més, el centre de Bulgària tenia un aire un pèl massa trist, d’un exotisme evident i espaterrant però distant i melancòlic com una icona ortodoxa. Els pobles, de cases escrostonades i carrers solitaris, estaven més freqüentats per gossos esprimatxats i gallines mig esplomades que per persones. A les ciutats mitjanes, enormes blocs de pisos d’estil comunista s’aixecaven com gegants indolents entre cases baixes i parcs selvàtics, i als carrers els fils elèctrics, amalgamats i foscos, sobrevolaven, com núvols de tempesta, la gent silenciosa i d’aspecte greu. Tot plegat t’abocava un cúmul de sensacions estranyes i contradictòries, una barreja d’eufòria per la grandiositat i la bellesa del paisatge i de malenconia per aquell país en ruïnes habitat per ànimes fantasmals. A les ciutats més grans, com Sofia o Plòvdiv, s’hi respirava  més alegria i un cert cosmopolitisme. Si no t’allunyaves del centre, és clar. De seguida que ho feies t’envaïa una sensació inquietant però també fascinadora, com de passejar entre les restes d’un pecat sense remissió. 

 

Diuen, però, que a les ciutats situades a la costa del Mar Negre la cosa és diferent. No en puc donar fe perquè no hi vam anar. No teníem ni temps ni massa ganes de visitar llocs massificats però es veu que, a diferència de la resta del país, és una destinació turística potent i en expansió, de vida alegre i despreocupada, de clima amable i preus baixos, sobretot per als estrangers. Tant és així que TUI, el gegant britànic de la touroperació, hi està muntant paquets i ofertes per als seus clients del Regne Unit que veuen com, amb la devaluació de la lliura esterlina, la gresca a la Costa Daurada -entre d’altres llocs- els surt cada cop més cara. Sembla, doncs, que una part dels britànics que venien a casa nostra poden canviar-nos per la costa Búlgara del Mar Negre. Bye bye! 

 

Que Bulgària ens agafi el relleu. Nosaltres ja hem fet aquest camí. Aquí cal enfilar-ne un de nou, el de la qualitat. Hi ha qui ja s’hi ha posat. Alguns càmpings de la Costa Daurada es compten entre els millors d’Europa. Alguns allotjaments i restaurants també s’estan posant les piles. Cal buscar un nou posicionament  basat en la sostenibilitat, en la desestacionalització i la diversificació de l’oferta i en la diferenciació a través de fer valer la nostra identitat i la nostra cultura sense mandra ni complexes d’inferioritat. I no cal tant buscar nous turistes sinó que els que venen gastin més. En aquest sentit, l’any passat Catalunya va rebre un 5,5% més de turistes però la despesa va créixer fins a un 9,1%, cosa que suggereix que ja ha començat aquest canvi cap a un model més sostenible i competitiu. No sé si la Costa Daurada hi ha jugat un paper important, en qualsevol cas cal treballar perquè sigui així. Altrament seguirem amb un model de creixent degradació mediambiental, de precarietat laboral i de diluir-nos en una oferta anodina i despersonalitzada. 

 

El nostre viatge balcànic va acabar a casa d’uns estimats amics búlgars que viuen a Tarragona però que passen les vacances d’estiu al seu país. L’apartament estava en un edifici desmanegat i xacrós de la petita ciutat de Dryanovo, al bell mig de la preciosa Serralada dels Balcans. Asseguts en el sofà desgastat de la saleta d’aquell pis que semblava que queia, vam beure una rakia boníssima que feien ells mateixos i vam brindar perquè la seva Bulgària melangiosa però imponent pogués sortir, d’una vegada per totes, de l’espiral d’esplin i pobresa en la que es troba. «El turisme seria un camí», ens vam dir. L’eixorivida costa del Mar Negre o la majestuositat d’aquell interior extraordinari i misteriós, digne d’un conte de les mil i una nits, són una base ben sòlida sobre la que treballar. Tenen una feinada per davant, però. Molta més que nosaltres per entomar un model de turisme sostenible i de qualitat. Que la sort ens acompanyi a tots plegats. 




Comentaris

envia el comentari