Diumenge. A les envistes de l’Ordal m’agafa una ànsia d’imperi i expansió. El liebensraum sudista m’empeny a reclamar el nord del Penedès, el tros que no és administrativament nostre (encara), fins a tocar el Massís el Garraf. Terra pobra, poca aigua i roca calcària, no hauríem de tenir gaires dificultats legitimistes. Anem a veure unes vinyes grises vora el mar. Al mas hi ha un gos vell que diu que mossega. La vellesa i les dents són coses que no casen de manera natural; una senilitat ben entesa hauria de comportar admetre que amb una llengua blana i dúctil ja en tens prou per complir les funcions bàsiques fins que t’arribi l’hora.

 

A l’eixida del casalot, sota un rafal emparrat de serments esquifits i molsosos, el senyor Camps fa anar unes tisores de podar enfilat en una escala de pintor. Fa tres anys l’escala que feia servir era de les extensibles, de les de pujar als pals de la llum. Li va fallar la falca i el senyor Camps es va fotre una bona esllomada, que li va impedir d'enfilar-se a arranjar la parra. Li va saber greu caure, no tant pel fet de caure sinó per haver de deixar de fer certes tasques. «És que aquí sempre hi ha molta feina». Els Camps fan raïm, sembla ser, des de temps immemorials. El venen a les caves de més al sud. El fill del senyor Camps, que és jove i viatjat i es diu Jot, també ha volgut fer vi. Ha fet això que es fa ara, arrencar vinyes de cabernets i chardonnays i plantar xarel·los i sumolls i varietats suposadament autòctones. Fer vi natural i apostar pel biodinamisme no certificat, molt per convenciment i una mica perquè està de moda.

 

Li sap greu haver d’acomodar la meva urbanitat exquisida al portamaletes del seu landrover però som sis i algú ha de ser sofert. A pagès no són pas rucs i ja clissen de seguida un senyor tocat i posat d’asfalt i copa riedel, però amb un servidor sempre s’equivoquen, perquè compto amb el do adaptatiu de la natura d’anguila i he eludit el treball tant al camp com a la ciutat, la mateixa indolència simètrica. Amb aquest orgull d’home de món, sense dissimular-lo gaire, salto al darrere com un llebrer i remuntem el camí fins a una estesa de vinyes enclavada entre les roques del Massís. Jot parla de les seves terres com si parlés de la pròpia carn.

 

Crec que no l’entenc, ja fa massa temps que visc al núvol, de lloguer al planeta, com per entendre la propietat i el lligam amb el territori. És un llenguatge que he perdut com a nadiu, si l’he arribat a tenir, i suposo que no dec ser l’únic. A ell la terra li pesa. Ens explica amb dolor i una reiteració gairebé còmica l’episodi d’un tros de finca amputat en un malpàs financer. S’hi han instal·lat uns aprofitats que trenquen la pau bucòlica de la vinya per fer-hi casaments i festes rave. Abans hi havia hagut una granja de pollastres, ara li han rentat la cara i han posat quatre flors. De lluny s’hi veu una parella de pixapins (reals, no impostats com nosaltres) i una nena gronxant-se en un pneumàtic lligat a una barra de ferro. Una mica més amunt una edificació rònega que segons el nostre ciceró acollia un masover rondinaire que sortia del porxo sempre, preventivament, amb l’escopeta carregada. Assegurava que el millor arròs que es podia menjar era el d’esquirol, amorosit pel gust dels pinyons que ingereix el rosegador arborícola. Mentre em conjuro per no morir-me sense esclarir aquesta experiència gastronòmica, el paisatge se’m va tenyint de color de prosa de Faulkner. El sud es porta a la mirada, què hi voleu fer, tant se val la latitud i la distància (una bona distància).

 

Baixem del totterreny. Hi ha fang, petjades i deposicions abundants de senglar. Avaluem els marges que salten, alguns de dos metres ben bons. Ataquen els ceps i hi fan festa major. Els senglars pesen sobre la terra que pesa damunt dels Camps. Es noten com una presència sobrenatural. «Això semblarà exagerat o impopular, però els senglars amenacen molt més la sostenibilitat de l’agricultura catalana, de la vinya a l’arròs passant per la fruita, que no pas el canvi climàtic». Els costos de la lluita contra l’avenç de la béstia, l’arquitectura rural, els filats electrificats, tot encareix la producció. I fan perdre temps i donen feina. Molt de temps i molta feina. És com si parlessin, missatgers d’una Natura més expansiva que la meva ànsia sudista: «Deixa-ho córrer, deixa la terra seca, la feina constant, les penes i els treballs, amolla aquest pes. Descansa.» No ho fan, s’hi continuen enfrontant dia a dia. No ho entenc. Ja no parlem la mateixa llengua, la dels Camps és física i la meva lleu i tènue com una conversa de tuiter. No em pesa res i n’estic content.

 

Tornem al mas. A sota s’hi han fet el celler, de la Roqua n’han dit, en una maniobra etimològica que no acabo de veure clara. Agraïm l’hospitalitat, el vi i les ametlles que rapinyo d’un cove, les closques de les quals esberlo amb els queixals, amb total senglaritat. Al sortir el senyor Camps encara està enfilat a la parra, enformant l’envelat que assegura que no té temps de gaudir, perquè a l’estiu han de treballar fins i tot de nit. No me’n puc estar més: «Mestre, li dono permís per descansar, que és diumenge i hora de dinar. Pari de treballar i baixi a fer el vermut». Gallardeja de feina, una condemna divina però que no li fa gens de nosa haver de suportar. Potser l’avergonyeix no treballar. Potser pensa que com més treballi més immune serà a les arbitrarietats del món exterior, fora d’aquest casalot i més enllà d’aquesta vall poc aïllada. I me n’adono que el seu pes és un gruix, i que si li’n deslliurés no sabria com omplir el forat, aquest forat amb què molts ja hem après a viure. «És que aquí sempre hi ha molta feina». Ja no ens entendrem mai més. 




Comentaris

envia el comentari