Catalunya i el triomf de la voluntat

Quan Leni Riefenstahl va ser sotmesa als processos de desnazificació, duts a terme finalitzada la II Guerra Mundial, se li van presentar un conjunt de qüestions per tal de poder valorar el seu grau d'empatia amb el nazisme. L'actriu i directora alemanya sempre va negar la seva participació amb el III Reich i el seu coneixement de l'Holocaust i dels crims de guerra perpetrats, declarant-se, políticament, com a naïf. El cert és que gaudia d'una bona relació amb Adolf Hitler i, en general, amb la jerarquia del nacionalsocialisme. Encara que Riefenstahl va negar sempre la seva vinculació amb el nazisme i que la producció d'El Triomf de la voluntat va ser un encàrrec que va complir amb criteris estrictament professionals, les conclusions del procés de desnazificació van acabar classificant-la com a simpatitzant.


El Triomf de la voluntat (1935) fou la filmació del 6è Congrés del Partit Nacional-Socialista Obrer Alemany (NSDAP), celebrat l'any 1934, que Riefenstahl va fer per encàrrec directe i personal del Führer. Aquest, havia quedat impressionat per un film de tema alpí, La muntanya sagrada, obra en la qual Riefenstahl era la protagonista femenina. Per aquest motiu, l'any 1933 Hitler ja va encarregar a la directora un documental sobre el 5è Congrés del NSDAP, i que l'autora el titulà La victòria de la fe. La nova filmació de 1934 responia a una necessitat de Hitler i del partit d'esborrar de la memòria els antics líders de les SA, eliminats aquell mateix any, mesos abans de la celebració del congrés, durant la 'Nit dels ganivets llargs'.

 

Així, el protagonisme que el dirigent de les SA, Ernst Röhm, tenia en La victòria de la fe, desapareixia –literalment, de manera física-, en El triomf de la voluntat, deixant a Hitler com a únic líder i amb un paper eminentment messiànic. Però si Riefenstahl va passar a la història, fou per la seva habilitat amb la càmera i la seva capacitat de captar atmosferes diferents, qualitats que es manifesten en la seva màxima expressió en El triomf de la voluntat i Olympia, la filmació de les Olimpíades celebrades a Berlín l'any 1936. Centrant-nos en la primera filmació, la directora alemanya va desplegar tot un conjunt d'innovacions tècniques (com càmeres sobre rodes) i expressions artístiques que van convertir-la en un documental de gran qualitat i força, però en el qual s'expressaven les idees del nacionalsocialisme de manera subtil, però efectiva. No en va d'aquesta qualitat cinematogràfica, El triomf de la voluntat va rebre la Medalla d'Or de l'Exposició Internacional de París, atorgada pel mateix primer ministre francès Edouard Daladier.


És interessant explorar la terminologia emprada pel nazisme en aquests dos títols. La victòria de la fe adoptava el primer terme del nom amb el qual es va conèixer aquell 5è congrés i que es podria traduir com a 'Marxa de la victòria'. Aquesta, feia referència a la conquesta del poder d'Alemanya que el nacionalsocialisme va aconseguir aquell any de 1933, amb el nomenament de Hitler com a Canceller (30 de gener) i amb les següents mesures de concentració de poders i restricció de llibertats. El triomf de la voluntat prenia el segon terme d'un dels noms amb els quals es va conèixer el congrés de 1934: 'Marxa de la voluntat'. Era una clara al·lusió a la consolidació del poder totalitari, gràcies a les mesures preses aquell any, com la depuració de l'administració o el reforçament de la repressió i creació de la Gestapo, o la significativa 'Nit dels ganivets llargs', amb la qual es va eliminar la dissidència del partit. Aquesta consolidació s'arrodoní, de manera fortuïta, quan Hitler va ser nomenat cap d'Estat, després de morir, el mes d'agost, el president Hindenburg. Per a la celebració del congrés de 1934, doncs, la voluntat de Hitler s'havia complert.


L'ús dels termes 'fe' i 'voluntat' per part de la maquinària de propaganda no era banal, sinó que expressava dos elements fonamentals del nazisme. La fe feia referència a aquesta ideologia i reflectia que, més enllà de ser una idea política, es tractava d'una manera d'entendre la vida i el món, el vincle personal establert amb la qual era espiritual. I, de la mateixa manera que succeeix en les idees religioses o creences, la fe s'encarnava en la persona humana. En aquest sentit, doncs, la propaganda dibuixava -i dibuixaria- a Hitler com el nou messies. Per altra banda, la voluntat incardinava la creença als designis de Hitler, als quals restava sotmesa, a la vegada que reflectia l'arbitrarietat i rigidesa que aquesta creença tenia.


Avui, a Europa, sembla que ha rebrotat aquella vella pràctica política que situa la voluntat com a finalitat última, en defensa d'un bé comú que té el perill de ser, només, d'una de les parts. Certament, aquesta pràctica està relacionada amb l'aparició d'una crisi que, com s'ha anat reconeixent, es basa en una pèrdua de qualitat de valors. El vessant econòmic de la crisi, probablement la seva cara més visible, és la que està motivant un gir cap a posicionaments més egoistes i immòbils, els quals proposen unes solucions profètiques basades en un discurs més sentimental que racional. Catalunya, com a part d'Europa, també es veu influenciada per aquest nou fenomen. És significatiu l'ús reiterat del terme voluntat realitzat durant l'anterior campanya electoral essent, probablement, el més present en els discursos. Es va fer de manera implícita, per part dels partits autoanomenats constitucionalistes, o explícita per part dels altres. Un exemple és la reiteració de les conjuncions 'voluntat democràtica', 'voluntat del poble (de Catalunya)' o 'volem votar'.

 

Aquest ús es va fer paral·lelament al d'altres termes taxatius, com radicalitat ('radicalitat democràtica') o revolució ('revolució dels somriures'), entre altres. Sembla, doncs, que assistim a una manipulació del llenguatge que es basa en la creació de nous conceptes i en fer-los permeables per tal que siguin assimilats. Aquesta tècnica respon a una voluntat que busca l'assoliment d'un desig particular. Més enllà de si es comparteix la finalitat, la ciutadania faria bé d'observar amb detall els procediments que condueixen a ella.


Deixant de banda si es comparteixen, o no, les finalitats que les diverses voluntats plantegen avui, caldria observar els procediments emprats per tal d'arribar a aquelles. En aquest sentit, és significativa la falta de crítica i, sobretot, de responsabilitat política, en general. Gairebé no sentim cap polític que demani disculpes per errors comesos. Ans el contrari, la voluntat és el concepte utilitzat per a justificar-los, amb l'objectiu de mantenir a la persona en el poder. La manipulació va més enllà i, fins i tot, s'utilitzen els referents culturals propis per a construir justificacions. Només així, per exemple, s'entén la mala interpretació que es fa de Jaume Vicens Vives per part d'algun columnista del procés, afirmant que l'historiador defensava la voluntat de ser com allò que caracteritza a Catalunya i que justifica que és una nació, però obviant que es referia a un 'ressort obscur' de la seva psicologia que podia arribar a ser negatiu i inventant-se la segona afirmació. La voluntat de ser era el concepte emprat per Vicens per a referir-se a l'actitud personal de cada català durant la història i davant les dificultats i no a la configuració d'una idea política abstracta que residís en un grup social.


En un moment polític crític a Europa, en el qual es manipula, cada vegada més, a la població, és una necessitat general i immediata la recuperació de l'esperit crític constructiu. Cal desemmascarar la mentida i defensar la veritat però, per fer-ho, cal tenir uns referents culturals amplis, que connectin amb els d'altres cultures i societats. Sense aquests, sense coneixement de qui és l'altre, se seguiran cometent errors de procediment, com el de pensar que la mateixa voluntat és una causa justa i, per tant, comprensible. Aquest va ser el cas desafortunat, per a mi, del lema de la passada manifestació catalanista a Brussel·les ('Europe wake up'), que va propiciar que es vinculés amb el del partit nazi ('Alemanya desperta'). Error delicat tenint en compte que el nord i el centre d'Europa veuen el fenomen del nacionalisme de manera diferent a com es veu aquí, però que respon a la ceguera del triomf de la voluntat.




Comentaris

envia el comentari