Crocus Sativus

Un altre cap de setmana. Dissabte. Faig arròs. Avui hi posaré safrà, unes dernes de safrà ecològic de Botarell. Fa un parell d'anys que la Míriam i el Manel van començar una nova vida junts amb un projecte lligat a aquesta espècia. La seva empresa Safreb va guanyar el premi Emprèn d'Innovació al Món Rural 2015. Com en altres zones del Camp de Tarragona, a Riudoms o a la Conca de Barberà se n'ha tornat a recuperar el seu conreu, que havia esdevingut punter en època medieval. Observo com l'aigua es va tenyint de groc. I em miro el pot de vidre de mig gram, a cinc euros. El safrà és una flor estranya i especial. Floreix només durant només deu dies d'octubre; el groc és un dels colors protagonistes de la tardor i d'aquesta tardor encara més.

 

Voldria pensar que nosaltres, els catalans, som alegres de mena i per això anomenem el color groc a partir del nom científic llatí del safrà: Crocus sativus. Potser per això el nostre català més universal, Ramon Llull, en el ‘Llibre de les meravelles’, ens diu: «en lo qual més saffrà, car saffrà ha virtut a confortar e alegrar lo cor, e fa bona sanch». La mateixa idea la descobrim en l'Escola de Medicina de Salern, en la seva obra ‘L'art de conservar la salut’, on s'afirma: «El safrà es diu que conforta bo i donant alegria. I que enforteix les parts flonges i repara el fetge».

 

Ens puja la bilirubina com cantava aquell, i el fetge se'ns torna groc, però de còlera. No n'hi ha per menys en aquests dies que la tristor col·lectiva ha deixat enrere la revolució dels somriures. No voldria pensar però que la nostra amargor és groga, com la dels castellans. Coromines explica que ‘amarillo’ prové de ‘amarus’, trist, pàl·lid, amarg. Això té un clar fonament en les nostres arrels populars i en la història de la medicina. La bilis era groga, segons el metge Galè, de qui ja vaig parlar en un altre article i per a qui tots els individus estan formats per quatre humors (sang, flegma, bilis groga i bilis negra o melangia) que influeixen en l'estat d'ànim, n'afecten el caràcter i el seu desequilibri provoca la malaltia. La medicina intentarà aconseguir l'equilibri d'aquests fluids a través dels aliments que amb les seves propietats (sequedat, calidesa, humitat i fred) i amb les espècies que eren considerades càlides i seques i, per tant, eficaces per contrarestar la humitat o el fred dels aliments. La societat medieval considerava les espècies com drogues o medicaments i en cap taula medieval no hi faltaven les espècies per excel·lència: el pebre, la canyella, el gingebre i el safrà, tot i que se'n valoraven d'altres.

 

Ens pensem que les espècies vénen d'Orient i també, precisament el nom del safrà ens arribarà a través de l'àrab 'zaʿfarān', que el van reintroduir a tota Europa després de la caiguda de l'imperi romà per la ruta de la Seda. El fet que el safrà es trobés en regions de Catalunya i d'Aragó, i que no gaudís del misteri de provenir d'Orient, no l'apartà dels tractats mèdics medievals, ni de les nostres taules. Ja abans els egipcis l'utilitzaven per tenyir les mortalles amb què embolicaven les mòmies i Cleòpatra, a part de la llet de burra, també n’afegia una tasseta, que el safrà ja es cultivava al Delta del Nil. Buda el va escollir també com a color per l'hàbit dels seus monjos. Els grecs el conegueren a partir dels fenicis que l'utilitzaven com a maquillatge i per als vels de núvia. El seu cultiu el tenim testimoniat als frescos minoics de Creta. El mite ens explica la tragèdia de Crocus, un jove que morí accidentalment per un cop de disc mentre jugava amb el déu Hermes. De la ferida li caigueren tres gotes de sang que el déu convertí en els estigmes de la flor. La seva amant, la jove nimfa Smilax, no pogué resistir la pena i per tal que estesin eternament junts, Hermes la convertí en els estams blancs de la flor. Amb una història d'amor així és normal que des de l'antiguitat aquesta flor s'hagi inclòs entre les espècies afrodisíaques. Fins i tot Homer, a la Ilíada, diu que la deessa del matí, Eos, que creuava l'oceà per portar la llum als déus i als homes, vestia un vel de color safrà. Per als grecs quedà lligat a la sensualitat i a l'erotisme. Els romans també posaven safrà entre els llençols dels acabats de casar i emperadors com Neró van tenyir els carrers d'or amb els seus brins.

 

Mentre l'arròs va fent xup-xup aprofito per llegir un article que em va caure l'altre dia a les mans sobre Alexandre el gran i la paella. A part de curar-s'hi les ferides i d'utilitzar-lo com a protector solar, es veu que quan menjava arròs, Alexandre exigia que se servís impregnat de safrà. Un arròs groc que menjaven els seus soldats i que podria tractar-se de la paella més antiga, fins al punt de popularitzar-se'n el cultiu a Turquia, donant origen a ciutats com Safranbolu, antiga Saframpolis, que és avui patrimoni de la humanitat. ‘Se non è vero, è ben trovato’, penso mentre vaig donant tombs al meu article que encara no he redactat. Sembla que l'arròs ja està fet. Esperem que hagi sortit bo. Cadascú fa els homenatges com vol o com pot. Jo aquest cap de setmana poso safrà a l'arròs i el tenyeixo de groc. Això sí que no m'ho pot prohibir ningú.




Comentaris
Alberto Arnedo-Pena
Molt intersesant. Endavant.

envia el comentari