Es ven peixera

No recordo si pujava o baixava, si anava o venia, quan vaig veure el cartell que anunciava amb poca pompa i bastanta circumstància: «Es ven peixera de 500 litres». Estic palplantat al carrer Ample mirant l'aparador d'una peixateria que no sé si tanca o es trasllada. La sensació de dubtar d'allò que crec saber, natural en el meu caràcter, s'ha accentuat els últims temps. Coses del 'Procés'. Escolto algunes veus polítiques llençant consignes disfressades de 'xuxes', només digeribles amb el filtre d'un infantilisme recalcitrant. Quan he demanat (no criticat, eh?) que se m'expliqués millor el tema, que no l'entenia, però que sí, creieu-me, que el volia entendre, que jo sóc partidari de la nova democràcia i que no sóc sospitós, les explicacions m'han estat negades. Per derrotista. Coses del 'Procés'. Llavors, el silenci. El silenci és lo millor. Després, la música i, després, el dubte.

 

Intento imaginar-me com deu ser una peixera de 500 litres. No puc. Els metres cúbics costen de visualitzar. Són esmunyedissos en la seva condició. Angle i líquid alhora. Però, el peixos, no em costa imaginar-me'ls. Són espines, brànquies i escames. Per tant, quan m'imagino la peixera, la meva imaginació veu centenars, milers, milions de peixets. Tots junts mirant el forat que hi ha al sostre de vidre per on sempre hi arriba el manà. «Algun dia trencarem el sostre de vidre i menjarem quan ens plaguI», m'imagino que es diuen entre ells movent les seves boques amb convicció i ventant nerviosament les aletes, sempre buscant una escapatòria, per si de cas. Me'ls miro recordant el sostre de vidre que havia de trencar la Hillary però que finalment va reforçar en Trump amb una capa de formigó armat. Explicar el present amb la senzillesa d'una rondalla és tot un repte, per dir-ho finament. Sempre es corre el risc de convertir l'adult en un infant i l'infant en un peixet.

 

A Barcelona hi ha una cadena familiar de menjar grec que es diu Dionissos. El local que tenen a la plaça George Orwell m'ha alimentat ens els meus periples barcelonins. Els meus estimats Micael, Rico i Stefano, tots de tres de països diferents em van donar sostre i menjar quan no en tenia. El primer és el que em cobra, el segon és el que em munta el plat i me l'ensenya amb l'orgull que s'ensenyen les paelles que refan amistats. I el tercer, l'Stefano amb qui comparteixo tertúlia política que s'allarga i s'allarga mentre una barreja d'erasmus, motxillers i pijos nord-americans entren famolencs i surten sadollats de carn rostida i cervesa fresca.

 

—'Como ves la 'independència' Miquel?'

—'Como la ves tú, Stefano?'

—'Jodida.'

-'Tengamos un poco de paciencia, Stefano'

—'Para paciencia la mía. La griega!'

 

Avui sóc al Dionissos que hi ha a la porta del parc de la Ciutadella que dona a l'Estació de França. Allí no hi tinc confiança i per tant en soc un client anònim. És el dia de la manifestació en contra de l'ignominiós engarjolament dels líders socials i polítics que d'alguna manera o altra han portat els regnes del 'Procés'. A la porta del parc hi han dues furgonetes de la Policia Nacional amb els agents armats vigilant a la gent que a poc a poc configurarà la multitud de Marina. Els manifestants, en passar pel seu costat, miren cap avall i es fixen en les llambordes. Els agents ni s'immuten. La broma s'ha acabat. Ni el 'Piolín' feia tanta gràcia ni el 'Presidente' era tan tonto. L'humor propagandístic acostuma a comportar una llarga ressaca.

 

Arribo a Marina, amb butllofa a la planta del peu inclosa. Això no és culpa de ningú excepte la meva i la meva poca vista quan he escollit els mitjons abans de sortir precipitadament de casa. L'ambient és molt incòmode. La multitud no està acostumada a manifestar-se de forma no festiva. Emoció i empatia en lo personal. Un profunda desorientació en lo polític. Les converses entre desconeguts es basen en la reclamació d'uns valors ètics, polítics i morals en un adversari que si els tingués automàticament deixaria de ser-ho. Un oxímoron dialèctic que em crea un nus mental.

 

Cada dos, tres minuts passa per sobre l'helicòpter de la Policia Nacional, i la gernació, ara sí, s'uneix en un clam de protesta contra aquell vol ufanós. Aixeco la mirada però no crido. Hi ha un helicòpter però ara ja no el veig. Sols veig un sostre de vidre i un forat, cada cop més petit, a través del qual hi entra el manà democràtic. El clam de la massa ara ja no em sembla que sigui contra l'helicòpter. Ara és el clam del qui vol deixar de ser peixet i que aspira a ser tractat com un home adult. Per part de tothom. (No em puc creure que hagi escrit això, amb el meu síndrome de Peter Pan que té el tamany d'una catedral!). El sostre de vidre no s'ha trencat. Però aquesta peixera està en venda. Déu n'hi dó, no?