Darrerament, per evitar veure’m incitat a l’odi per manifestacions, cors i danses filofeixistes, em veig abocat a refugiar-me en l’absorbent món virtual dels videojocs que és com el de les xarxes socials però on les hòsties hi són benvingudes i àdhuc propiciades sense hipocresia ni falses morals. A ‘Els orígens del credo de l’assassí’ es fa un exercici de fabulació històrica prou interessant on, mitjançant una història de venjança sense cap ni peus, es reconstrueix el període de confluència de les cultures egípcia, grega i romana al segle I abans de Crist o al XXI abans d’Elvis, depenent dels calendaris personals de cada fe particular. Entre les múltiples activitats que l’Egipte recreat ofereix —cal destacar amb èmfasi i entusiasme les curses de quadrigues i, sobretot, la doma d’hipopòtams feréstecs— s’inclou la questa de la tomba d’Alexandre que, segons la llegenda, es troba amagada encara avui sota d’Alexandria, a l’oasi de Siwa on es va fer proclamar Fill del Sol per l’oracle d’Amon Ra o en qualsevol altre racó del delta del Nil. Es parla poc d’Alexandre.

 

Des del punt de vista qualitatiu, l’emperador macedoni va ser un pioner en el que en diríem l’estructura normal del lideratge a Occident. És a dir, que va ser el primer flipat que va posar la seva acció política al servei d’un relat literari. En el seu cas va ser tota la matraca homèrica. Tres-cents anys més tard Jesús de Natzaret va millorar la fórmula alexandrina introduint literatura pròpia i genuïna, per fer la màquina de control il·lusori encara molt més precisa. La mentalitat que es gesta en els tres segles que van d’Alexandre a Crist, els primers semidéus guiats pel lliure albir humà, és més o menys l’espai èpic que habitem avui.

 

Que Alexandre no era gaire amic de la 'realpolitik' no cal discutir-ho. Els seus trenta anys de guerrilla són una fugida endavant contínua. I si en vida fugia de la vida, en la mort també va voler fugir de la mort. També segons els testimonis de l’època, el Kurt Cobain de l’antiguitat va requerir que l’enterressin en una urna de mel. Bé, si fóssim terminològicament curosos hauríem de dir que va ser emmelat i no enterrat. Hi ha dues versions sobre aquesta última voluntat testamentària. En la primera i més estesa en aquest nostre temps de descreguts paracientífics, s’assenyala que la conservació de cadàvers en mel era habitual tant a Mesopotàmia com a Egipte com a Grècia. Dins de la dolçor densa de la mel no hi ha gens d’oxigen i en conseqüència no hi ha gens de vida, esclar. El mètode permetia els transports de morts amb total seguretat alimentària i en feia possible rituals funeraris més elaborats, extradicions, momificacions ulteriors i, en definitiva, ajornaments de la decisió final. En la segona versió, més mística, Alexandre hauria renegat de la seva cultura grega i s’hauria lliurat a la tradició egípcia segons la qual l’emmelament testamentari preservava per a tota l’eternitat el seu ka o animeta de la degradació per part de les forces del Caos i dels dimonis del terrible Seth.

 

A mi aquesta és la que més m’agrada. M’omple d’orgull i satisfacció pensar que el cabdill més exitós de la història de la humanitat, el general perfecte, no només li suava la polla l’imperi que li anaven construint darrere seu sinó que va anar encadenant traïcions a la seva obra i cultura política fins a la traïció final. Així, una pulsió personal egoista i religiosa, una tara psicològica autodestructiva, resumint, va crear l’immens solar on es va erigir la nostra civilització. No em direu que no és bonic. Alexandre empastifat ens recorda que hom només conserva allò a que no s’aferra. I sí, avui també parlo de 'lo nostro'.