Viatge amb tren

Fa un temps que vaig un dia a la setmana a Barcelona a un curs de «Màrqueting emocional», droga de la bona —com podeu veure pel títol— que en principi serveix perquè, a base d'explicar històries boniques i emotives ('storytelling' en diuen en la tediosa nomenclatura anglosaxona), la gent se senti atreta i identificada amb productes, marques, serveis, territoris turístics o el que sigui, i els acabi consumint. Després de tot el matí sentint frases motivadores i veient vídeos estimuladors, avui fins i tot em veig capaç de vendre una estada d'una nit a la presó a un polític equidistant. A les dues de la tarda, però, surto de l'aula i pujo fins a Passeig de Gràcia on agafo el tren per tornar a Tarragona. En aquest moment la realitat, no massa amiga de les històries de final feliç, s'encarrega de rebaixar la meva eufòria 'marquetingniana' i tornar les coses al seu lloc.

 

A dos quarts de tres el tren es posa en marxa amb un breu sotrac que sembla el tret de sortida perquè la meitat dels passatgers destapin els seus tupperwares i comencin a endrapar-ne el contingut. Quan encara som sota el subsòl barceloní, a dins del vagó ja s'hi han barrejat tot tipus d'olors, efluvis misteriosos que acaben creant un ambient oliós i nauseabund. Busco ajuda en el temari del curs i penso en espots publicitaris sobre productes gastronòmics que m'ajudin a passar el mal tràngol, però només em venen al cap els funestos anuncis de fuets i pizzes osonenques o el frívol i insubstancial espot de la cervesa d'antipàtic lema que converteix el nostre mar en un adverbi. Dos anuncis -perquè vegeu com de bé funciona vendre fum apel·lant a les emocions- de gran èxit. Pel que fa a mi, però, ara mateix només em funciona respirar per la boca i pensar en els macarrons de la mama. Aliè al meu patiment, el tren va agafant velocitat mentre travessem com un bisturí el desagraït extraradi de Barcelona i esbudellem breus passos subterranis i ponts plens de grafits sense cap gràcia. Una mica més endavant s'obre la plana del Llobregat, postmodern paisatge hortícola ofegat entre autopistes, vies de tren i polígons industrials.

 

Entre Gavà i Castelldefels el tren circula a tocar de l'autopista, als vorals de la qual dones que fumen seuen en cadires de plàstic mig rebentades esperant el proper client mentre la Pretty Woman passeja per Beverly Hills. Després el tren deixa enrere el caos urbà i penetrem violentament en els múltiples túnels del Garraf, esclatant en bramuls estrepitosos quan som a dins i rebent furioses descàrregues de la llum del sol quan en sortim. Miro les cares d'una parella de turistes estrangers que van asseguts davant meu i sembla talment com si estiguessin sobre una vagoneta del Dragon Khan. Passats els túnels m'endormisco una mica, però ben aviat em desvetlla una parella de joves que, al seient de l'altre costat del passadís, esbufeguen i es magregen com tórtores turques en plena primavera. Només la més prompta joventut dóna aquesta força sobrenatural per posar-se a treballar tot tipus de músculs a aquestes hores de migdiada i digestió. Torno a veure la cara dels turistes estrangers de davant meu, se'ls miren amb la mateixa expressió d'espant que quan travessàvem els túnels. Espero que les seves vacances a casa nostra no s'hagin engendrat amb evocadores escenes com les de l'Ethan Hawke i Julie Delpy al tren d'Abans de l'alba, per exemple. Cal anar amb compte amb el cinema, 'storyteller' per excel·lència, potentíssim prescriptor turístic però clarament traïdor a vegades.

 

Mentre al vagó segueix l'espectacle pseudoeròtic, la pertinentment fàl·lica xemeneia de la tèrmica de Cubelles certifica l'entrada a les nostres terres meridionals. El desordre urbanístic es manté impertèrrit. Somnàmbules urbanitzacions a peu de mar s'esllangueixen aquests dies de tardor mentre, una mica enretirats cap a l'interior, hi ha els nuclis urbans, engolits i circumval·lats per cases adossades i centres comercials. Costa distingir-hi res d'autèntic i essencial enmig de tot aquest desgavell. Se'n salva la llum, però, densa i delicada. El sol de tardor, oblic, en justa acció compensatòria de la lletjor i el mal, i amb certa vocació de venedor de somnis, pinta el paisatge d'una llum taronja que ho fa tot més distingit i refinat del que és. En aquesta llum cap molt 'storytelling', hi caben boniques històries de pobles, de gent i d'artistes. Hi caben històries més o menys reals, fins i tot honestes. Travessem els Muntanyans, Tamarit, el Baix Gaià. Hi ha més espais de verd entre les vies i el mar, oasis per als ulls si tanques el pla de visió i enquadres bé les estampes. També la ciutat de Tarragona, ocre i elegant es veu bonica i altiva sobre el turó. Espero que res no pugui corrompre mai la llum del Camp.




Comentaris

envia el comentari