Un regal que porta cua

En tot el tema del procés, s'està parlant molt d'Ítaca, l'illa grega d'on era originari Odisseu o Ulisses, com l'anomenaran després els romans. Odisseu és el primer mentider, el primer turista que en té una a cada port, un espavilat que se'n fot dels déus grecs i es passa deu anys vagant per la mar fins a arribar a la seva pàtria, després dels deu que ja s'havia passat lluitant a Troia. El que m'agrada d'Odisseu és que no té por i que és capaç d'enfrontar-se a qualsevol perill sigui quin sigui, per gran que sigui, perquè no el venç amb la força sinó amb l'astúcia. Després de deu anys de guerra improductiva i de moltes morts, la ciutat de Troia només es guanyarà amb un engany, amb un regal. I ja sabem que hi ha regals que porten cua, que hi ha regals enverinats, precioses trampes embolicades amb cel·lofana i llaços ben lligats. Els grecs sempre porten regals, per molt que els troians els temin. Més o menys tothom coneix aquest episodi que ha esdevingut mític però lluny del que creuen alguns, no s'explica a la Ilíada d'Homer, sinó a l'Odissea. Agafo de nou el llibre, que sempre tinc a prop, no tant com Alexandre el Gran que dormia amb un exemplar de la Ilíada sota el coixí, amb anotacions del seu mestre Aristòtil. Rellegeixo el cant VIII, vers 500. A la cort del rei dels feacis l'aede Demòdoc ens explica com els grecs cremaren les tendes del seu campament, s'embarcaren a les naus i es feren a la mar, simulant la retirada. Un grup d'homes liderats per Odisseu s'amagà dins el cavall de fusta que els grecs deixaren al campament. Als troians els assaltà un triple dubte en veure'l: esberlar-lo, precipitar-lo ciutadella avall o deixar que la imatge fos una ofrena per als déus. I aquesta darrera fou la que s'havia d'acomplir. L'aede continua entretenint la cort reial amb la història de l'incendi de Troia i de com els guerrers devastaren la ciutat en sortir del cavall.

 

Ara resulta que els independentistes catalans també volem arribar a Ítaca, com Odisseu. L'altre dia vaig conèixer uns pares ultraindependentistes que havien posat Ítaca a sa filla. No sabien qui era Kavafis, ni Homer, ni Carles Riba, ni tan sols on estava ubicada la petita pàtria d'Odisseu. Només coneixien la versió cantada del poema que en va fer Lluís Llach. Està bé tenir cantants al procés i futbolistes, però potser també ens calen poetes que escriguin l'epopeia nacional en català, més enllà de tertulians i periodistes de la postveritat. Odisseu o Ulisses trigà vint anys a retornar a Ítaca, ja vell i savi, aquí ho deixo dit, sense vaticinis ni amenaces, per aquells que pensen que el procés ja està dat i beneït. Després de sobreviure a la guerra de Troia, encara l'esperaven deu anys més per arribar a casa, a la petita illa d'Ítaca, on l'esperava la seva dona Penèlope i el seu fill, Telèmac, que ja tenia barba. Compte que Ítaca no es converteixi en una Quimera, en una metàfora inassolible.
Per a la nostra epopeia catalana, potser també haurem de traçar un relat, recorrent si cal a un engany, a una trampa o al que sigui per poder aconseguir el nostre objectiu. Puigdemont i els seus homes haurien de rellegir la Ilíada i l'Odissea, si volen saber com s'ho va fer Odissseu per guanyar la guerra, matar monstres com els Cíclops, superar esculls, temptacions de tot tipus i arribar a Ítaca. A Alexandre no li va anar gens malament per crear el seu gran imperi. Ni als grecs en general que continuen vivint del 'cuento'. Si em preguntessin quin llibre m'enduria a una illa deserta, ho tinc molt clar: L'Odissea. Té aventures, drama, amor i desamor, monstres, guerra, dolor, sang i un 'happy end', que es fa esperar, però que és per caure de cul. Sempre hi descobreixo algun detall nou i el seu protagonista no deixa mai de sorprendre'm.

 

Cal buscar a les entranyes. Recórrer als símbols i al passat gloriós. Rellegir els clàssics, que sempre ens són útils i establir el corpus dels nostres. Penso en històries que tenim a l'imaginari del nostre ADN col·lectiu: de la panxa del bou el Patufet en surt disparat amb un pet ben gros de tant menjar col, la caputxeta i les cabretes també surten intactes de la panxa del llop i no ens oblidem de Jonàs que passà tres dies i tres nits resant dins del ventre de la balena. Penso en homes dins de panxes d'animals, vius o morts, de broma o de veritat. I penso en els onze homes que anaven dins del cavall que per la festa major de Sant Jaume l'Ajuntament de Riudoms va regalar al poble, un cavall de proporcions quasi troianes. Una peça que el joier de Tarragona Joan Sarramià amb arrels riudomenques ha construït en fibra de vidre i que ja s'ha convertit en el cavall més gran del bestiari popular català. Fa 5,5 metres de la cua al morro i 1,8 d'amplada. Una bona màquina de guerra. Ni un bou, ni una cucafera, ni un monstre horrible ni un drac, un cavall i per allò que dèiem dels símbols, l'han emparentat amb uns herois locals desconeguts per la majoria. Els germans Nebot foren cinc germans membres d'una nissaga de militars catalans nascuts a Riudoms que s'hagueren d'exiliar a Viena i que lluitaren contra els borbons a favor de l'arxiduc Carles en diverses batalles. Destacà Joan Nebot perquè l'onze de setembre de 1714 participà en el contraatac que dirigí Rafel de Casanova, conseller en cap de la ciutat, en el que va resultar ferit. Diu la llegenda que les ferradures que es poden veure a la casa pairal fan referència a una batalla que guanyaren els germans prop de la Mussara, així com una mena de Dalton casolans, posant les ferradures del revés als seus cavalls i despistant els enemics, que cregueren que s'havien retirat. Vet aquí el que dèiem de les trampes i les estratègies de guerra clàssiques.

 

Aquests 11 herois que porten el cavall dels germans Nebot, no són homes qualssevol, no: hi ha un mosso d'esquadra, un regidor, un atleta, un enginyer, un empresari, un publicista, algun pagès i algun fuster i una dona, important també pel tema de gènere. Una bona representació d'una colla de vuitanta persones que fa moure el cavall, amb el mateix alcalde i les seves famílies amb mares i fills, gairebé una mena d'arca de Noé de catalanets en perill d'extinció. M'hauria agradat molt que el cavall dels Nebot hagués encapçalat la manifestació de l'onze de setembre i posar-hi Puigdemont i 9 homes més, amb la Forcadell remenant la cua. Quin espectacle. I vistes les proporcions de tan magna màquina de guerra hi podríem amagar les urnes, o el que calgui, perquè l'astúcia, l'estratègia i l'engany estan justificats en aquesta guerra oberta. Per vèncer la por dels nostres monstres, dels enemics més grans i arribar a Ítaca com més aviat millor, esperem no trigar vint anys.




Comentaris
Pep Pujol
¡Quanta raó! I coneixement... Crec que hem de baixara als límits històrics que ens han tocat... un país petit (minúscul, amb una història sempre a la contra i que resisteix desde fa 300 encara som vius... ¿què volem per els que ens seguiràn?

envia el comentari