Desacceleració

Ahir es va inaugurar oficialment Ferrari Land. A partir d'avui s'inicia la nova temporada de Port Aventura. Comença l'any natural i comercial. Després d'uns dies de corredisses, negocis i hotels estan llestos per rebre els primers turistes que ja jauen al sol com lluerts. A partir d'ara i durant sis mesos, aquí sempre seran vacances. Salou té un calendari propi. No és una ciutat per arrelar-hi, massa a prop del mar. És un port. I ho ha estat des de l'antiguitat. El poblat ibèric de la Cella, situat al Cap Salou, era la mítica Cal·lípolis, un port entre Tàrraco i Salauris, punt de trobada entre fenicis, ibers, grecs i romans, citat per Rufus Fest Aviè, a l'obra 'Ora Maritima', la primera font escrita en llatí que parla del periple d'un mariner grec que descriu la costa cap al 530 aC. D'aquest port sortien en època romana vaixells amb àmfores de vi fet a la vil·la de Barenys. Al 1194, a la carta de població atorgada per Alfons el Cast a favor de Ximeno d'Artusella, apareix Salou com un port capdavanter de la Corona d'Aragó degut a les perfectes condicions naturals que tenia i que van durar fins al segle XIX. Des d'aquest port tothom sap que va partir Jaume I per conquerir Mallorca l'any 1229.


Com a vila mediterrània i catalana la seva història data de 1989, quan es va segregar de Vila-Seca. Aquí no val allò que cantava Llach de «el meu país és tan petit, que des de dalt del campanar, sempre pots veure el campanar veí». El campanar de l'Església de Santa Maria del Mar va ser construït per la gent de mar al segle XIX i queda ben amagat rere els xalets modernistes de primera línia del passeig. El Campanille que reprodueix el de la Piazza San Marco de Venècia em desorienta. Sobresurt un bocí de paret del Colisseu de Roma, més cap allà tant pots ser al Far West, a la Xina o a Indonèsia. Entre aquests escenaris irreals de cartó pedra, que es munten i desmunten en un temps rècord, en busco un d'autèntic, de permanent i centenari. Des del camí de ronda, entre esparregueres, lliris de mar i atzavares, arribo al far. Data del 1858. Una meravella, no la setena, com el de Rodes. Des d'aquí pots veure totes les muntanyes de la serra de Llaberia. Aquestes muntanyes no es pugen soles com les muntanyes russes, hi has d'ascendir amb esforç, motxilla i calçat adequat i un cop hi puges, no passa res. Només perspectiva, distància, sensació de petitesa i calma. Molta calma.


El far de Salou és dels tres únics de Catalunya que estan habitats juntament amb el de Palamós i el de Sant Carles de la Ràpita. Per a Juan José Heredia, el farer de Salou, el far és casa seva. Hi viu des de fa set anys amb la família. Ell porta el manteniment dels altres fars de la província de Tarragona junt amb Josep M. Moral, que viu al de Sant Carles. Per a ell és un privilegi viure aquí. Estima el seu ofici i defensa que els fars són avui dia necessaris i que les noves tecnologies no fan res més que augmentar la seguretat. Navegar prop del far de Salou implica tenir molta cura amb el promontori que sobresurt davant de Cala Crancs i avui el far continua sent la millor referència nocturna per als navegants. Quatre llampegades de llum cada vint segons i foscor. Cada far té el seu codi de llums. Com en tots els oficis, se n'ha de saber. Gràcies a l'entrada que descriu el Cap dins del mar, el far té un gran angle de visió i s'albiren perfectament el de Tarragona i el de l'illa de Buda.


Quan tot va ràpid i tot és líquid, un far és un recer, és terra ferma. Potser l'autenticitat no genera adrenalina, ni calma; potser la humanitat es divideix entre aquells que necessiten adrenalina i els que no. Com entre els vegans i els que mengen carn, ja ho deia Llull. I es veu que d'això es tracta: de descàrregues d'adrenalina que produeixin un estat momentani d'eufòria i de relaxament. Aquesta necessitat d'alliberar adrenalina no deixa de ser un reflex de com vivim, amb ganes d'estímuls cada vegada més forts per sentir-nos més vius. Se m'acudeixen moltes maneres d'alliberar adrenalina i entre aquestes, no hi figura que em llancin al buit des d'un accelerador vertical, creient-me que sóc una mena de Fernando Alonso o de Sebastian Vettel. I a més, pagant. Si vull emocions, les vull de veritat. No vull sentir-me viva a preu d'emocions impostades, instantànies i de curta durada, basades en una mentida o il·lusió, encara que el seu efecte pugui ser tan real i sentit com una veritat revelada. Potser també el món es divideix entre els qui volen la realitat i els qui prefereixen la mentida.


Els turistes però, prefereixen un altre port, ple d'aventures. Una altra terra, com la dels lotòfags on et pots oblidar de tot, una terra de ningú on tothom té cabuda i tot hi és possible. Des de fa milers d'anys Salou és un port. I en aquest port el far és un gegant altiu i sòlid que m'inspira confiança i seguretat. M'assec al roqueral. Rialles de gavines i algun ànec que treu el cap i fa les delícies dels pocs turistes que hi vénen. Relax. Tres, dos, u, zero: desacceleració, si us plau.




Comentaris
aurelia
M'encanta l'escrit, de debò....i a sobre, sóc una enamorada dels fars...hi haig d'anar!!!!! gràcies per ensenyar-nos tant i també per fer-nos riure!!!!

envia el comentari