Costumisme reusenc de pa sucat amb oli

Són gairebé les vuit del vespre i tanco l'ordinador. Bé, el deixo en 'stand by', a qui vull enganyar? Abans del que m'agradaria l'hauré de tornar a utilitzar. M'enfundo els auriculars i surto al carrer, que ja comença a buidar-se ara que l'«hora blava» és ben entrada, però soc al centre de la ciutat i allí els dies sempre s'allarguen, sobretot si són com aquests, de primavera-estiu avançada. La brisa fresqueta convida a reunir-se ja a les terrasses i explicar-se la vida entre glop i glop, i mentre travesso la plaça puc escoltar retalls de converses barrejades amb rialles. Tot apunta que el bon temps ha arribat. 

 

Acompanyada d'una llista de música que algú amb més bon gust que jo ha creat, m'endinso als carrerons i m'allunyo del centre mentre escolto les lentes cançons dels anys seixanta, algunes a ritme de jazz ara que 'La La Land' sembla haver-lo salvat. De sobte en salta una de massa animada i actual pel meu gust i la passo... Tot és molt clixé. Em sento com si fos l'Amélie de Reus mentre camino amb música nostàlgica de banda sonora, per muntar-me jo la meva pròpia pel·lícula. M'agrada acompanyar-me de la música mentre camino, sempre m'ha agradat, perquè així puc imaginar que estic protagonitzant alguna escena en primera persona i que els meus pensaments són el que l'espectador escolta.

 

Segueixo caminant, ara ja no soc al centre. Clarament, aquí el paisatge és molt diferent, i també ho són les persones, o això és el que em sembla en un primer moment, però després me les miro més detingudament i veig que no tenen res de diferent d'aquelles que feia un moment havia vist al Tomb de Ravals. Van amb la mirada fixada, soles, en parella compartint una conversa animada amb els fills, atrafegades i amb pressa... i certifico que sí, que la gent dels barris és igual que la del centre.

 

Paro un moment i miro al meu voltant. Si la gent dels barris sembla que sigui igual i se la veu amb els mateixos problemes i preocupacions que la del centre, per què aquí tot és més apagat? La vida que havia percebut feia una estona, s'havia gairebé esfumat, i ara el terra està més brut, els fanals són més escassos i fan menys llum, les botigues de petit comerç tenen a dins dependents mirant la porta com si desitgessin que algú hi entri, encara que sigui per preguntar l'hora. Segueixo avançant mentre intento recordar quan va ser l'últim cop que vaig anar a una roda de premsa en un barri, o quina va ser la darrera campanya per dinamitzar les artèries de la ciutat, però no en trec l'entrellat.

 

Llavors recordo que és dijous i que em toca escriure un text, i tinc a la punta de la llengua explicar l'inversemblant panorama que he presenciat fa unes hores mentre era al ple municipal de Reus, amb regidors a punt d'adormir-se, d'altres mirant compulsivament el Twitter, uns altres fent petar la xerrada amb el del costat... però no, m'he promès que no tornaré a fer un text 'hater', i finalment, com que a la ciutat no passa res i encara menys que en pugui parlar en positiu, acabo decidint que escriuré un text de filosofia barata a les dotze de la nit, després de milers d'hores de treball, fins que tingui la llargada suficient per quedar bé. 




Comentaris
Sr. D
M'ha recordat al discurs de Monzó a la fira de Frankfurt. No sé si havia llegit res teu però vaig a remenar què més has escrit ja que sembles tenir una sensibilitat especial... Senyors polítics de Reus, escolteu a aquesta dona!

envia el comentari