Quantes més n’han de matar?

Em bull la sang a cada nou titular. La violència masclista s’ha cobrat vint víctimes a l’Estat en poc més de dos mesos i els mitjans ens expliquen una vegada rere altra que una dona ha aparegut morta, com si fos per art de màgia. Li dediquen una part més de la secció de successos, al costat de qualsevol incendi o atracament, i sobretot deixen ben clar que no havia denunciat abans. Una culpabilització de les víctimes constant que en cap moment recorda que la vintena de morts representen la xifra més alta d’assassinats masclistes de l’última dècada durant els primers mesos de l’any. Una cada tres dies de mitjana i sembla que encara no s’identifiqui com una xacra que s’estén a tota la societat, sense entendre d’edats ni de classes.

 

La sensació és de ràbia i impotència en veure que les dades no són prou demolidores per obligar l’Administració a actuar de manera contundent. És més, entre la recent voràgine de violència, el Ministeri de l’Interior va decidir presentar el passat divendres un estudi que vincula els crims masclistes amb la decisió de les dones de voler separar-se ràpidament. És insultant que es busqui un motiu per explicar un problema estructural que cada any mata unes 60 dones i que un cop més tingui a veure amb el comportament de les oprimides. És hora de deixar clar que la causa dels feminicidis es troba en el patriarcat, en uns valors i rols que fomenten la desigualtat de gènere, i la situació d’alarma que vivim hauria d’empènyer a entendre aquesta complexitat i gravetat de la qüestió, que en cap cas es tracta de fets aïllats ni de dones submises que no es van saber plantar a temps.

 

L’abordatge de la violència masclista ha d’entrar de ple a l’agenda política. No n’hi ha prou en la constitució d’una subcomissió al Congrés dels Diputats per buscar solucions a curt termini. És fonamental incidir en l’àmbit de l’educació, atacar el problema d’arrel. Així com dotar de recursos les institucions per tal de protegir i donar suport a les dones que han patit maltractaments i que la justícia sigui implacable amb els agressors. Però de moment els casos van en augment i no s’ha fet cap pas en ferm per frenar aquest problema social, que tristament encara no es veu com a tal. És simptomàtic que Interior només hagi comptabilitzat setze casos enguany, que no inclouen els fills assassinats ni tampoc el cas d’una dona amb Alzheimer que va morir a mans del seu marit perquè «no suportava veure-la patir». Unes dades que minimitzen les conseqüències i camuflen part de la magnitud de la tragèdia en no contemplar que hi hagi altres víctimes més enllà de les parelles o exparelles.

 

Nosaltres tampoc podem ser còmplices. Cada vegada que ens referim a un maltractador com un malalt o callem davant de crits i insults perquè no volem interferir en allò que es considera l’àmbit privat de la parella donem ales a aquest sistema de dominació i subordinació. Matilde, Blanca, Toñi, Virginia, Cristina, Noemí, Ana Belén... totes elles ja no poden parlar perquè han estat assassinades per aquells que asseguraven estimar-les, però nosaltres sí i els ho devem. Hem de ser conscients que l’única manera de revertir aquest problema és transformar radicalment els mecanismes sobre els quals s’estableix la nostra cultura, canviar la manera com ens construïm com a home i dona des de la infància, i aquest hauria de ser el camí a seguir. Molta feina per fer i no podem quedar-nos impassibles ni un minut més mentre la llista de noms creix. En són vint, quantes més n’han de matar per prendre mesures?




Comentaris
Mireia
Dones: ens estan matant i si no ens plantem demà dia 8 de març és que acatem la decisió.
Àngels
No n'hi ha prou amb les mesures que estan establertes i aixó ens ho demostren les cifres d'assesinats que malauradament va en augment. Devant de la inaficacia d' aquestes mesures cal urgentment actuar i demanar a l'administració que hi posii el cinc sentits!!

envia el comentari