La primera recepta del Dr. Vilaseca

Estan atrafegats avui al Museu d'Arqueologia Salvador Vilaseca. S'ha acabat l'any Toda i desmunten l'exposició. Aquest matí han de marxar a Escornalbou. No sé si he triat gaire bon dia, però en Jaume Massó, l'arqueòleg i el millor coneixedor de l'il·lustre reusenc, m'ha deixat preparada la informació que li he demanat minuciosament ordenada damunt d'una taula de les oficines del museu. Feia molts anys que no hi pujava aquí dalt, uns vint. Anem recordant batalletes, mentre omplim la fitxa d'investigador. No és gaire habitual que algú vagi a demanar coses als museus. M'interessa un episodi molt concret i força desconegut de la biografia del Dr. Vilaseca: la seva primera feina com a metge de família, l'any 1921, que el va portar a Montbrió del Camp. No se'n saben gaire coses d'aquesta curta estada. En resten unes fotografies i unes cartes de l'arxiu personal de Salvador Vilaseca. Se'n van i em quedo sola en un despatx. Que tanqui la porta quan marxi, em diuen. M'assec. Obro el sobre amb tretze fotografies i quatre cartes escrites a mà. Començo a llegir.



Més que cartes, són respostes de Pere Nubiola, il·lustre degà de l'Hospital Clínic de Barcelona al seu deixeble Vilaseca, amb lletra de metge. Una correspondència, almenys la conservada, que Nubiola considera «espiritual i necessària als homes, i que jo sempre ansio trobar en els que es troben a prop meu». Una relació entre «homes de qualitats molt notables», com diu Nubiola «homes grats per mi i a qui sia jo grat». Homes d'abans, quan el senyor metge era una autoritat, als pobles sobretot. D'hòmens que s'escrivien cartes i es donaven consells. D'hòmens de club o d'ateneu. Hòmens, en majúscula, homenots com Toda o Ferrater, que van bastir la cultura de Reus. Companys amb Vilaseca de la junta del Centre de Lectura, embrió del primer museu. Cartes espirituals o filosòfiques o quasi d'exili per al pobre Vilaseca, que evidencien aquella companyonia tan noble entre iguals i tan platònica que fa que Nubiola li digui al jove: «Vostè és l'última pàgina d'un llibre, l'últim fet viu d'una època per mi inesborrable que difícilment tornarà».

 

El diagnòstic del degà és molt clar. En la primera carta que data del juliol de 1921 li diu: «vostè amic Vilaseca passa una profunda crisi anímica i cal que reaccioni (...) És a Montbrió, en mitj de una plana que vostè vol veurer monòtona perquè està solcada de vinyes i fruiterars: vegi, vegi com és la de la joliua Provença a on canten els russinyols i escribia el meu Daudet aquelles fresquíssimes 'Lettres de mon moulin'. Un home jove com vostè, un meridional que desprecia aquesta terra beneïda que produeix una riquesa de fruits i que exhala l'ardència seva en el suc de raïm». La medicina que li recepta és encara més clara: «no pensi amic Vilaseca, no miri enrere, no vulgui tampoc ovirar en el seu perviure; segui Vilaseca, després d'haver tombat un xic i tot aixugant-se el suor del front, en una ombra, facis càrreg que'm té al seu costat i que fem petar la xerrada com mantes vegades hem fet. I després d'haber se reposat un xic i d'haber se esbaït guaiti vora seu la catifa de verdor, contempli el sol cap a la posta (...) faci de metje, li serà bo, trobarà coses interessants en l'exercici de la professió i vostè s'hi trobarà enfortit encare que de moment ho trobi enutjós».

 

El 5 d'agost, Pere Nubiola ja ha rebut novetats d'en Vilaseca. Sembla que li ha fet una mica de cas. S'expressa més eufòricament i amb cert optimisme. En aquesta carta hi trobem grans lliçons i receptes de vida: «que l'home es fa la seva vida», «que el món és de qui vol tenir-lo» .«El secret de la vida és la fruició personal de cadascú al buscar la satisfacció de lo que té». «L'home és l'ésser més difícil de contentar de la creació, mai està content i si pot evitar un xic aquest estat neguitós que és el càstig de la divinitat a la supèrbia humana, aleshores recobra per uns moments aquella felicitat generalment inassequible que mai pot donarli lo extern i que sorgeix de l'esperit». Frases sublims i profundes per a homes cultivats, sublims i profunds que llegeixen cartes sota l'ombra d'un arbre «com un pagès gandul que's passa l'estona jaient, llegint i dormitant», com «un home que ha sempre s'ha deixat dur per les circumstàncies però que sempre ha volgut conservar dessota totes les disfresses de la comèdia humana una petita personalitat ben pròpia, encara que sencilla molt sencilla, vull dir sense importància i que encara no ha arribat a ésser vell i doncs encara sap riure's de tot això tan risible que són les situacions socials, els carrers, els honors, etc potser m'ha ajudat cert epicureisme».

 

I acaba dient: «Ara vostè mateix frueix amb l'esperanssa d'anar-se'n a Reus, on pensa trobar-se millor que a Montbrió. Segurament serà així, però hi ha dos procediments: un qu'eés revoltar-se i dir: maleït poble, en mala hora hi vaig vindrer; i una altre que és exclamar: Oh poble, que m'has tractat bé i t'ho agraeixo, quant sia a Reus recordaré amb goig les estones passades». Crec que Vilaseca va entendre els consells que en Nubiola li va enviar aquell agost. I va fer cas del que li receptava per a la seva profunda crisi anímica. Com en aquelles cartes a Lucili on Sèneca diu «De què t'estranyes, car Lucili, que els viatges no t'aprofitin gens, si pertot t'emportes a tu mateix. T'estalona la mateixa causa que t'expel·lia.» (Lletra XXVIII, Els viatges no guareixen l'esperit). El jove Vilaseca comet l'error de pensar que canviant de paisatge deixarà els problemes enrere. Devia caminar molt, seure molt a l'ombra i meditar força, perquè després d'aquell mig any a Montbrió, passades les festes, el 9 de gener se'n va a Madrid i deixa aquell poble que tant l'havia amoïnat.

 

Se n'anava a fer el doctorat a la capital de l'estat, tot i que mai arribaria a presentar la tesi sinó que tornaria a Reus, on s'instal·laria de per vida i es casaria amb la filla d'un metge —no amb la del de Botarell com deien pel poble, sinó amb la d'un altre— per dedicar-se a la feina que faria de per vida, metge forense i de l'Institut Pere Mata, mantenint sempre el seu consultori particular al carrer de Sant Joan, on molts montbrionencs van continuar visitant-s'hi anys a venir. N'estic segura que va quedar en ell el goig de les estones passades i les imatges d'aquell paisatge rurals, que podem reconstruir gràcies a les fotografies que ell mateix va fer-ne. Remeno per l'arxiu de Montbrió i localitzo les dates exactes de l'estada: de l'1 de juliol de 1921 al 31 de desembre. Mig any. Cobrava 4000 pessetes, res més. Pregunto, busco i ensenyo les fotos als lletraferits montbrionencs. Finalment em trobo al jutge de pau, un altre d'aquests grans hòmens i localitzem la casa: carrer de Sant Antoni, número 31, cal Joanet de Vinyols, l'avi del jutge. Em miro una i altra vegada les vistes de casa seva, del seu jardí, les parets, la proximitat dels rentadors de Sant Antoni i la perspectiva de la Mola, que ja em feien sospitar que la casa no era massa lluny de la meva.



Aquelles estampes de la joliua Provença, d'un poble que només distava 12 km de Reus però que s'havien de fer en carro i mula o caminant. Icones d'un passat rural que ja no existeix. No hi ha ni carros ni mules, ni rucs, almenys com els de la fotografia de Vilaseca. Lluny queden les imatges d'aquella arcàdia que retratava el jove metge amb la seva càmera, petites postals d'exili. En aquelles deu fotografies de 4x4 centímetres Vilaseca havia anotat, al darrere, en llapis: «A corner of my garden; at the end la Mola, Dalmau's camps tomatoes, the back of my home, the great cipress, washing in Montbrió.» Que en devia fer de modern, això d'escriure en anglès.



En un d'aquells passeigs prescriptius per la terra beneïda, Vilaseca va descobrir la pedra fita, una pedra de l'alçada d'un home que es trobava en el camí que va de Montbrió a Botarell. «Ha estat observada durant l'estada que hem fet aquest istiu a Montbrió i la donem a conèixer per haver-la considerat com un monument megalític, indubtablement el segon menhir reconegut en comarques tarragonines». Una troballa providencial que es convertí en un dels seus primers estudis de prehistòria, tema en el qual arribà a ser un prestigiós i reconegut especialista en alguns àmbits encara no qüestionat ni superat. Sigui com sigui, per als habitants de Botarell la pedra és molt més que una pedra, és un símbol d'identitat. Tot i la restauració, l'estudi, el llibret divulgatiu editat per l'ajuntament i el seu posterior reemplaçament el passat 2014, alguns avui encara desconeixen la vinculació de la pedra amb el metge i amb el museu que porta el seu nom. Pensen que és tan sols una pedra fita medieval, un molló de terme, on si hi pares l'orella s'hi senten les cantúries dels àngels.



Podeu pujar-hi d'excursió, visitar l'hort del Dalmau i el seu jardí romàntic avui dins l'Hotel Termes i arribar-vos fins a Botarell. Pareu l'orella a la pedra i vigileu que no quedeu entemonits en escoltar com canten els de les altures. M'agradaria pensar que potser aquest «maleït poble» va ser per al nostre Dr. Vilaseca una bona escola de vida. En tot cas, escenari de la seva primera descoberta i on va escriure la seva primera recepta.




Comentaris
ÀNGELS
Gran Meritxell! No em perdo cap dels teus comentaris. Amb una prosa fluïda, treus fruit de qualsevol esdeveniment, enllaçant-lo amb una gran dosi de coneixements.
Jaume Massó
Gràcies per recordar aquest episodi poc conegut de la vida de Salvador Vilaseca, i també per l'esment del començament. Endavant!, com deien els noucentistes.

envia el comentari