Llàgrimes seques

Últimament m'està passant una cosa que no m'havia passat mai: em costa adormir-me. Em resisteixo, encara que sigui una qüestió purament formal, a admetre que tinc insomni. Inacceptable! Això sols els passa a les persones grans, i jo, com qualsevol altre músic de pop que es respecti, abraço el meu complex de Peter Pan com un dels puntals de la meva supervivència. Em permet tenir la perspectiva innocent i capritxosa que fa que puguis defensar la rellevància d'una cançó en un món on el cinisme sembla estar guanyant la partida. Va, que divago i perdo el fil. Tornem a les meves nits en vetlla. He decidit que el que em passa no és que no m'adormi. He decidit interpretar-ho pel vessant èpic: jo lluito contra la son fins que la son guanya. Igual que els adolescents lluiten contra la nit fins que el sol els escalfa. Despert. Escolto la ràdio. El programa s'acaba. M'aixeco i llegeixo diaris de l'altra punta de mon. Allí on els bioritmes del dia estan en el seu punt àlgid. Encara em desvetllo més. El pijama em molesta. Em poso la roba de carrer i surto de casa.



El silenci nocturn d'un pis no té res a veure amb el del carrer. El primer és opressiu. El segon, oxigenant. Són les tres tocades, i els llambordins del carrer de la Mar encara estan mullats. Camino lentament, les vambes rellisquen. Dormir ha deixat de ser important. Em converteixo en un aventurer dins una ciutat que s'ha aturat. Noto com camino però el rellotge no avança. L'ambient és humit, el meu alè vaporós em precedeix. La plaça continua buida, però està plena de presències. Aixeco la vista i veig, ufanosa i sensual, la torre de la Casa Navàs. No tinc temps de sorprendre'm perquè una remor a la meva esquena fa que em giri instintivament. El quiosc, de planta hexagonal, que hi ha davant el Farggi ha aixecat la persiana. L'ara, que no existeix, sembla poder incloure-ho tot. Algú amb pressa xoca amb mi. Em dóna un cop a l'espatlla que em fa doblegar. Es tracta d'un home amb barret i bastó que m'increpa en un català no normatiu. Un senyor de Reus d'una altra època que visita la seva ciutat una nit de gener del segle XXI. El seu cop és com si hagués obert un interruptor de memòria i veig com el carrer Monterols s'omple de gent que es mouen amb el frenesí d'un dissabte a la tarda. Excepte que ho fan amb sordina. El silenci continua impermeable. Em miro el rellotge però sóc incapaç d'enfocar la mirada. Avanço carrer amunt i veig la Casa Lozano amb la seva entrada futurista on havia escoltat, que no vist, tantes tronades. El meu primer equip de música encara a l'aparador esperant a ser venut.


El carrer és tan ple de gent que em costa sortir de la botiga i tornar al flux de record que l'omple. Continuo amunt i em creuo amb algú que m'he creuat la tarda anterior. Em diu el mateix que m'ha dit llavors. El silenci es trenca. Jo li responc el mateix que li he dit. El passat recent es confon amb el passat profund. No estic atabalat. Tot resulta molt estrany, però com a mínim no he de preocupar-me de dormir. L'excepcionalitat del que veig justifica obviar aquesta nimietat. M'assec al banc que hi ha davant la ferreteria Tapiró. Les amigues de l'àvia, les que sota la mirada pacient del cambrer es passaven quatre hores assegudes a la terrassa del Casino prenent sols un cafè, ara hi tornen a ser. Em reconeixen i em saluden. L'àvia no hi és. L'estàtua del general prim porta una samarreta del Barça amb el logo del Meyba. Deu haver guanyat la Recopa. El cel és fosc. Cap estel a l'horitzó. Accepto que aquesta serà una nit en blanc. Decideixo tornar a casa. Els ulls em piquen i començo a tenir mal de cap. M'aixeco del banc i veig que el cartell que anuncia les estrenes del cine Rosa, el que hi ha al porxo que toca al carrer Llovera, anuncia la pel·lícula Xanadu. Aprofito per dir-li adéu al Mitja-pela, impertèrrit al costat del seu carro farcit de llaminadures. «Mitja-pela!» intento dir-li, però un nus a la gola m'ho impedeix. Ell em mira, com quan era viu, amb una cara de mala llet inofensiva. Bona nit, Mitja-pela, feia temps que no ens vèiem.

 

Desfaig el camí i el carrer Monterols es va aclarint. Les dones són ombres, les cames dels homes perden definició. Tothom sembla flotar. Veig la cara d'un àngel que ha entrat al món dels records massa aviat. Somriu de la mateixa manera que em va somriure l'últim dia que ens vam veure. La fiblada que em travessa l'estómac em fa plorar a llàgrima viva. És plor instintiu, resposta a un plor reprimit. Però és un plor sec, els ulls no estan humits. La cara de l'àngel continua somrient, i amb un dolor incomprensible miro de dir-li «Bona nit», però sols aconsegueixo articular un gemec ofegat. Bona nit, princesa, et trobaré a faltar. Accelero el pas mirant de refer-me. Ho aconsegueixo a mitges. La casa Lozano ha desaparegut. Tothom se n'ha anat. El meu alè vaporós torna a ser l'únic protagonista de la plaça. La torre de la Casa Navàs i el quiosc ara són transparents, i sols quan miro al balcó de l'Ajuntament em sembla veure la presència de l'Amenós tocant la corneta culminant un pregó de Festa Major. Però no n'estic segur. Miro el rellotge i ara sí puc enfocar. Són quarts de sis. Després, la fosca.

 

Em llevo amb mal de coll. M'he adormit al sofà, amb roba de carrer i les vambes posades. Crec que ha arribat el moment de fer compatible el meu complex de Peter Pan amb la possibilitat d'acceptar que pateixo d'insomni. Sí, allò que els passa a la gent gran. Quan les campanes de la nostàlgia sobrevinguda sonen fort no es poden obviar. Les campanes d'un campanar indestructible, la música de les quals és impossible d'esquivar.




Comentaris
Dolors Cherta
Más fet tanca els ulls, i fer el recorregut del meu Reus , somia desperta ........... Gràcies per aquest article..........
Xavier Pamies Sistaré
Per un moment, també he tancat els ulls i m´he vist al teu costat, pujant pel carrer Monterols i barrejant lu vell amb lu nou, m'agradat molt poder-te acompanyar aquest instant d'insomni, dels records i de l'avui...!!! Preciós i nostru, de Reus...!!! Gràcies

envia el comentari