Una paraula grega

Era l’any 1972 quan Jaume Vidal i Alcover va arribar a Tarragona enviat per la Universitat de Barcelona com a professor responsable de la matèria de Literatura i Cultura Catalanes. Els estudis de lletres a la ciutat no eren nous, però es van reprendre a partir d’aquell curs amb aules que depenien de la Universitat de Barcelona. I no va ser fins el desembre de 1992 que la Generalitat de Catalunya va crear l’actual Universitat Rovira i Virgili. D’això fa només 25 anys, els mateixos de la mort de Vidal Alcover. La premsa s’ha fet molt de ressò, aquests dies, de l’aniversari de la universitat, però no pas tant de qui va ser l’iniciador dels estudis de Filologia Catalana a Tarragona. Per commemorar la figura de Vidal Alcover, el passat 30 de novembre s‘estrenava l’espectacle «Una paraula grega» al Teatre Metropol. No es gaire habitual sentir alguna paraula grega a la ciutat més romana del Camp. A mi em va resultar suggerent el títol i també al meu amic Eduard, que quan va veure l’adjectiu hel·lè no va trigar a avisar-me i convidar-m’hi. La tria de poemes, la recitació i les cançons van anar a càrrec d’una exalumna de Vidal, Odile Arqué, amb dramatúrgia de Sebastià Portell i amb la direcció musical d’Eduard Iniesta. Un altre Eduard, a qui vaig conèixer fa uns anys, apassionat de Grècia com jo i de la seva música. De fet, no hi ha home a Catalunya, que no sigui grec esclar, que domini millor els instruments de Grècia i de la Mediterrània. L’he vist acompanyat de moltes guitarres a escena i ha acompanyat cantants com Marina Rossell o Maria del Mar Bonet, aquest cop però venia només amb la guitarra clàssica. La poesia d’Alcover i la veu d’Odile farien tota la resta.

 

Surt a escena i la seva presència té també un aire grec i mediterrani, una barreja entre Irene Pappas i Maria del Mar Bonet. Una veu amb accent mallorquí que esborrona, forta i arrelada a la terra, com els seus peus que palsiguen nus l’escenari. Recita els poemes i en canta alguns, amb la seguretat de qui sap de què parla, de qui estima el que diu i qui ho diu, de l’alumna avantatjada i preferida del mestre. Feia anys que Odile volia retre-li un homenatge. Ho tenia al cap i al cor. El Joan Cavallé, de la Casa de les Lletres de Tarragona ho sabia i va apostar per aquest projecte. Un projecte que pretenia recordar al mestre a través de la seva poesia. De vegades fan falta anys i una mica de perspectiva per adonar-nos de la sort que hem tingut de tenir determinats mestres a la vida. Em diu que el Jaume era un home d’una cultura vastíssima, que era un mestre d’aquells que no només treballa les hores lectives, sinó un mestre de vocació. Odile es considera ara una privilegiada, una peripatètica del segle XX, com li agrada anomenar-se. Com ella, molts alumnes privilegiats, col·legues que es trobaven al cafè Poetes o a casa del Jaume, perquè els seus ensenyaments no es tancaven a les aules de la Central. El mític Cafè-Galeria d'Art Poetes es va inaugurar el 9 de juny de 1978 amb Antoni Torrell i Joaquim Martín al capdavant. I aquell local del carrer de Sant Llorenç número 15, a la part alta, es convertiria en un motor cultural i artístic de la ciutat. Exposicions, tertúlies, teatre, concerts, presentacions de llibres que aplegaven a joves i no tan joves d’arreu del Camp: Pere Anguera, Marcel Pey, alumnes del Jaume com Montse Palau i Josep Bargalló, gent de teatre com Oriol Grau, Andreu Buenafuente i tants d’altres. La sala del primer pis, que es va inaugurar l’any 1990 i després de la seva mort, només un any més tard, es va anomenar Sala Jaume Vidal i Alcover, en honor del seu client més il·lustre. Avui és un restaurant. Fa tres anys el Museu d’Història de Tarragona va organitzar l’exposició «Recordant poetes» al Tinglado número 1 del moll de costa del Port de Tarragona amb tot el fons de Poetes, 188 obres de 105 autors: cartells, ceràmica, pintura, fotografies.

 

El llegat que el Jaume i la Maria Aurèlia van deixar a Tarragona és important i sentit. Són estimats a la ciutat. Tothom recorda alguna anècdota, alguna tertúlia, un seminari de les Bucòliques de Virgili, una tarda al pis del carrer Pin i Soler, les classes... Jo no el vaig conèixer. Ni vaig estudiar a la URV, perquè des de fa 20 anys que no hi ha estudis clàssics a Tarragona. Queden tres professors de clàssiques dins el departament de filologia catalana. Amb el Màster d’Arqueologia Clàssica i l‘ICAC potser hi ha una mica d’esperança per al futur, perquè les pedres han vist que porten turistes. Ara que els col·legues de Catalana no estan per tirar coets. D’aquí a poc, al pas que anem, potser no quedarà grau de Filologia Catalana tampoc. Cosa que no entenc, en un moment com estem a nivell de país, hauríem de tenir les aules plenes d’estudiosos i defensors de la nostra llengua. Fa anys, quan vaig haver de tornar de Barcelona sense feina però amb un títol sota el braç, vaig aterrar a la Central, a la Facultat de Filosofia i Lletres a la plaça Imperial Tàrraco per matricular-me en algun doctorat. L’únic que hi havia lliure era el de Romàniques, en què era especialista Vidal i Alcover. Per això vaig haver de consultar l’arxiu Vidal-Capmany diverses vegades. Mai però no m’havia interessat per la seva poesia. Ni tampoc massa per la seva figura. Potser més per la de la seva dona, Maria Aurèlia Capmany. A l’arxiu de la primera planta de la Biblioteca del Campus Catalunya hi van dipositar 16.355 llibres, que aviat està dit. Tesis doctorals, treballs d'investigació, memòries de llicenciatura, articles relacionats amb els escriptors i donats pels autors. L’arxiu personal de Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany és una petita joia: hi ha documents manuscrits, mecanoscrits, cartes, fotografies, discos i diapositives de la parella. Apunts de classes, targetes de visites, estampes, pagaments, exàmens i qualificacions. Em crida l’atenció una preparació d’una traducció de la Guerra de les Gàl·lies i la seva tesi doctoral sobre l'edició del text llatí, traducció i anotació del poema medieval Liber Maiorichinus. Tota la seva obra: narrativa, teatre, poesia i traducció. Tota la seva vida.

 

La poesia de Jaume Vidal i Alcover no ha tingut el reconeixement que es mereixia. Alcover cantava la vida que no entenia i el dolor de cada dia, l’amor, la mort, l’avui i el demà, tot allò que cantaven els lírics grecs acompanyats d’una cítara o d’una guitarra (que etimològicament son el mateix) i feia ballar les paraules declinant-les com a subjectes, objectes o circumstàncies. Estimant-les, com a filòleg que era. El seu jo líric és ple de vitalisme però al mateix temps hi ha un realisme que el fa tocar de peus a terra. Un home de lletres, de cercles literaris, del Mediterrani. En el «Dolor de cada dia» (1957) sense títol i a mode d’introducció Alcover deia: «Ara cal que t’aturis, tu poeta, que declines la vida com si fos una paraula grega que no entens; cal que t’aturis, ballarí de les paraules, a davant del dolor de cada dia». I aquest és el sintagma que dóna nom a l’espectacle. Odile estén un llençol blanc a l’escenari mentre l’Eduard l’acompanya amb la música de la seva guitarra. Podríem ser en qualsevol casa del Mediterrani, a Manacor on va néixer en Jaume o en un dels balcons de la part alta de Tarragona on va viure; o a Nàpols o a Atenes. Agafa un pinzell i escriu amb pintura vermella de sang i de vida una paraula grega. Una paraula que no sé si entén el públic perquè l’escriu en caràcters grecs. Quan escriu la segona lletra, jo ja la tinc clara:ελευθερία. Llibertat.




Comentaris

envia el comentari