Manifest

Hi havia una persona, una anciana armènia, que una nit em va oferir tastar el mateix infern. Fa un parell d'anys bambàvem tard per ciutat buscant un entrepà i vam acabar demanant-ne un en un bar on el temps i la dona de la neteja s'havien aturat feia molts anys. Ens va atendre una vella dona d'origen armeni, amb aspecte de dona armènia que trobes si cerques a Google «anciana armenia». Amb unes arts persuasives —dignes de recepcionista de gimnàs el dia que hi vas per donar-te de baixa— ens va convéncer per demanar un entrepà típic d'Armènia. Òbviament, no va voler exposar-nos l'elaboració secreta d'aquella preparació que ja a priori prometia poc.

 

Però era tard i teníem gana, a un no-res estàvem de convertir en la nostra ment aquella senyora en un suculent pollastre rostit amb potes. En resposta a la nostra insistència només va gosar confessar que estava preparat amb una vianda especial feta per ella i altres coses. Altres coses. Vam esperar l'entrepà promés davant d'una canya que la seua filla ens va servir, agraïts de poder veure a través del vidre què hi havia dintre la copa. Xerràvem, i parlàvem de l'escala d'estima que hom pot tindre al coriandre. Des del grau "posar-ne a tot", que una de les amigues compartia amb Portugal i Tailàndia, fins al nivell delerar la fi del món per no saber mai res més d'aquella herba infecta, que és el meu nivell.

 

Una copa després, llevàvem l'embolcall d'aquell entrepà com qui obre el meta-ou kinder de plàstic desitjant trobar-hi grat. Però una olor lleument coneguda em va obligar a ser prudent en el primer mos, que va confirmar les meues pitjors sospites. No només m'omplia la boca una maionesa dubtosa, i un tall de carn que era com un conglomerat de carns de vés a saber quins animals, persones o coses, sinó també una quantitat indecent de coriandre. De fet, jo li'n dic cilantro perquè considere que la llengua catalana no es mereix comprendre entre el seu vocabulari cap terme per designar tan horrorós aliment.

 

La gana, amb forma de dimoniet dret sobre la meua espatlla dreta em comminava a seguir alimentant-me d'aquell entrepà inefable. Però vaig parar poques mossegades després, i presa d'una energia desconeguda em vaig alçar sobre la cadira, enmig de la plaça, i com un Sant Vicent Ferrer de la decència gastronòmica vaig predicar a tota València la meua opinió en contra de les fulles miserables d'aquell entrepà. Si hom a hores d'ara encara proposa comptar amb el coriandre com a ingredient, és obvi que els seus pares o la seua pàtria, que no l'estimaven prou, no li van ensenyar quin gust té el menjar de veritat sense de la fullaraca infernal.

 

Amb el temps, he aprés a detectar-lo en qüestió de segons en les cartes dels restaurants, els taulells de can kebab, o sabent que a la alentejana significa immundament ple de coriandre. Aquesta habilitat m'ha evitat de tastar de nou tal avern foliaci, la tercera guerra mundial feta clorofil·la, aquell gust que és a les papil·les el que és per als peus travessar el desert amb taló d'agulla, aquell mal de Déu que ell mateix va crear emprenyat amb Eva per haver mossegat la poma. Però com quan aquell que va veure la llum fora de la caverna de les ombres, no puc seguir veient com el món afegeix aquests fregalls terribles als seus plats, pensant que milloren, amb la creença que abans aquell àpat no tenia un gust més decent per la condició humana. Per això heus ací aquest testimoni, per donar-ne fe, per salvar-vos si no és massa tard. Coriandre: Mai més. Enlloc. Contra ningú.




Comentaris
Jordi
Encara recordo la meva primera trobada amb la canyella. Un dia d'hivern a la fonda de Cornudella, feia fred i em venia de gust un estofat, somiant que em reconfortaria en aquell dia fred. Al tenir-lo davant, una olor (per no dir pudor) em va invaïr. Olor penetrant i vomitava lluitava amb lo de... s'ha d'acabar tot al que hi ha al plat. Només diré que ha sigut la última vegada que he caigut en els braços d'aquesta mala herba anomenada canyella, des d'aquell dia la detecto a km de distància.

envia el comentari