La marca del Zorro

Caves, Carrasclet, el forat on ha d’estar enterrat Serrallonga. Tu fas anar el pic. El Nen de Prades fa anar la pala. La nit és agradable. No teniu cap pressa per acabar la feina. El Nen de Prades es pren un descans. Encén un cigarret. «Vull canviar d’aires, Carrasclet; estic fart d’això». El Nen de Prades en realitat es diu Yuri Smirnov, nascut prop de Sant Petersburg. La seva mare havia fugit amb un venedor de pales de neu. El seu pare havia mort en una batussa de borratxos el dia que ell va fer dotze anys. Un estiu el seu oncle Liosha va voler-li ensenyar jocs nous al llit. L’endemà un ventilador decidia aprendre natació a la mateixa banyera on l’oncle Liosha es refrescava. Tenia tretze anys. Si no ho faig ara, no ho faré mai; marxaré als Estats Units.

 

Tu, Carrasclet, et dius Nikolay Movskovskaia i has nascut als suburbis de Moscou. La teva mare va morir atropellada pel transsiberià a l’alçada Ulan-Udè quan tenies catorze anys. El teu pare va fugir amb una bibliotecària experta en Pasternak el dia del teu quinzè aniversari. Havien trobat el senyor Biurikov penjat d’una biga amb les mans lligades a l’esquena, a les golfes de casa seva. Setze anys tenies quan el senyor Biurikov havia matat el teu estimat gat Txernòbil d’una puntada de peu. «Ets de la mena d’homes que sap guardar un secret, Carrasclet?» Serrallonga no sabia res ni de les Guilleries ni del Collsacabra. Es deia Pavel Kalashnikov, s’havia emportat els seus pares d’un llogarret de Sibèria. Ara vivien tots tres feliçment en un bloc de pisos del barri Gaudí. No va matar mai a ningú. Tan sols va cometre un error a la seva vida: haver triat un Lada Niva per intentar fer un alunissatge en una joieria del Mercadal. Això i enamorar-se perdudament de la Bonnye Parker (Sasha Potemkin), la noia més o menys oficial del vostre cap. El cotxe no va agafar prou velocitat —portava la marxa reductora— i el cop va ser un desastre. Dalton, que en realitat es deia Serguei Beluga, nascut a Sebastopol i que controlava quatre xurreries clandestines, dos serveis de reparacions de neveres il·legals i tres perruqueries canines sense llicència, va sentenciar-lo a la pena màxima degut a la seva incompetència o potser perquè sabia això de Serrallonga amb la Potemkin, la seva noia.

 

«Vaig ser jo qui va recomanar a Serrallonga d’utilitzar un Lada Niva; havia de ser la nostra marca; com feia el Zorro, saps?», et diu el Nen de Prades. Serrallonga va morir precisament en una d’aquestes perruqueries aprofitant que Brutus, el xiuaua de la senyora Altadill, havia de pentinar-se i banyar-se. A Brutus no li agradava que el banyessin. A Brutus no li agradava que el pentinessin. Udolava com udolen els xiuaues posseïts pel diable. Dalton tapava, d'aquesta manera, els esgarips que feien abans de morir els que ignoraven que els passava si utilitzaven un Lada Niva per intentar robar una joiera. Dalton no tenia pietat amb ningú. Les perruqueres que s’encarregaven de Brutus, tampoc. Havia de quedar clar què els passaria als incompetents o als qui es fixessin en alguna de les seves noies més o menys oficials. El prestigi de Dalton estava en joc. «Acosta’m una cervesa, Carrasclet; això de fer exercici fa venir set».

 

T’apropes al cotxe. És aparcat a la vora. Obres el maleter. El cos de Serrallonga està dins una bossa de plàstic. Al costat hi ha les cerveses. Et queia bé Serrallonga. La seva mare preparava una borsch boníssima, amb molta remolatxa. Molts diumenges anaves a dinar al barri Gaudí, amb la família de Serrallonga. De vegades, amb la pluja, se sentia el desprendre’s silent de rajoles de la façana. Era bonic. Relaxant. Et feia venir a la memòria l’època del desgel a Rússia, quan els pans de neu es desprenien de les teulades amb parsimònia. Tanques el maleter. El Nen de Prades se t’acosta per prendre la cervesa. Els primers dos trets no sap d’on li vénen. Els altres sis ja veu que són del teu revòlver. Cau plegat dins el sot. Els enterres tots dos i després et beus la seva cervesa. 




Comentaris
Escoté
David, hauria de ser Nikolay Moskovskiy, Moskovskaya és el seu femení. La noieta del Serrallonga seria la Potemkina, és clar que jo preferiria que es digués Pugachiova, tindria una manera de cantar més elegant. De totes maneres, el Carrasclet hagués preferit l'orlanda a la cervesa, un cop exiliat del Priorat i sense garnatxa, millor cosa no hagués pogut demanar

envia el comentari