Els nostres egos ens porten al més enllà

En aquest món de superàvits, sostenibilitat, equilibri, igualtat d’oportunitats, democràcia, pressupostos participatius, legalitat vigent, diàleg de sords i altres invents moderns que ens inunden els titulars i amb prou feines ens deixen triar el gra de la palla, cada dia és més complicat caminar endavant amb pas ferm i amb una direcció concreta. En les nostres administracions, estan de moda els plenaris per parlar de temes eteris, a vegades bucòlics, i que molts cops van units a una gran causa a la qual ningú es pot oposar per no quedar malament davant els seus votants. Els nostres trilers juguen a un joc clar que és bàsicament «qui dies passa anys empeny». Mentrestant, discutim del sexe dels àngels o posem el nas en competències que no són nostres i deixem de banda la nostra casa per escombrar. Tan senzill i útil es fer una moció per decidir a quina hora s’encenen o s’apaguen els fanals de l’enllumenat públic, però això és un tema gairebé irrellevant. Es prefereixen omplir els seus egos i treballar grans temes on no tenim res a fer.

 

Abans que la vegueria del Penedès fos una realitat, ja ens vàrem afanyar a debatre quina seria la seva capitalitat. Temps al temps. Quan toqui ja ho farem, de moment hi ha molts temes més propers que no pas aquests grans titulars que als polítics els tenen el cor robat i que, de moment, no porten enlloc. Està molt bé que demanem els béns immatriculats per la jerarquia catòlica, però també hem de parlar del nostre transport públic, de la recollida selectiva i tants altres temes que tenen el lloc de debat en el ple municipal perquè no crec que a Madrid ni a Barcelona es preocupin a quina hora passa el camió de la brossa en un poble del Baix Penedès.

 

Aquests polítics, amants d’aquest joc, estan acostumats a posar benzina en aquests temes tan globals i tan sostenibles per tenir al personal entretingut. Hem tingut la sort o la desgràcia que la situació política actual dóna per debatre tot un ampli ventall de temes relacionats amb el «procés» que atrau l’atenció de moltes persones, però això no ens ha de deixar treure la vista dels temes més propers que realment ens toquen. Potser no presentarem mocions per salvar Catalunya, però sí que podem esbrinar si dotem els nostres municipis amb més zona blava. Punts en comú on els diferents partits es mullin i deixem que la Renfe decideixi quants trens passen al dia pel Vendrell. El més bonic de tot aquest joc amb els daus és que aquests grans temes que generen grans debats no porten, en la majoria de casos, enlloc. S’envia una notificació a la institució pública o privada que porta el tema i aquí s’acaba la història. A per una altra gran conquesta universal per portar al proper ple.

 

Una de les formes perquè aquests viaranys excelsos es puguin reconduir es potser dotant les nostres administracions de funcionaris de carrera d’habilitació nacional. Avui dia, quan en una administració et trobes amb secretaris o interventors accidentals, que és el més nombrós, els treballadors i tota la població està en risc de perdre una vàlvula de seguretat dels seus drets. Durant molts anys, això de l’accidentalitat ha tingut representats honrats i altres que només s’han dedicat a seguir les ordres dels polítics de torn, perquè al final tots es trobaven en el mateix lloc i es repartien els papers. Igual que ara s’està demostrant que això que enteníem per democràcia era una gran mentida perquè els seus pilars estaven viciats, de mica en mica anirem trobant pel camí els temes que han de sortir en els plenaris dels consistoris i haurem de deixar de fer cartes als reis per deixar la casa desatesa. Hem arribat a una situació en què cadascú ha de salvar els seus mobles i deixar d’enviar petits suggeriments a altres instàncies per ser arxivades 'sine die'. Treballem els nostres pobles i comarques i sempre busquem el dau que realment ens interessa i deixem la resta per a qui toca, que ja tenim prou feina, si la volem fer, per arreglar la casa.




Comentaris

envia el comentari