Punys enfora

Els primers records els fixem a la memòria als quatre o cinc anys. D’abans, l’únic que tenim són records de segona mà, en què el que recordem no és un fet en si, sinó el relat que ens n’ha arribat a través dels pares o dels avis. De vegades, aquest relat va acompanyat per una fotografia, una prova gràfica que confirma que no ens han explicat un sopar de duro i que sí, que aquella vegada que em van portar a veure el Mazinger Z del Mas del Plata, a Cabra del Camp, quan tenia un any amb prou feines, em va agafar por i vaig fer la gran marranada. Potser per això no hi havia tornat. Fins ara. M’hi acompanya l’antropòloga Rosa Canela. La Rosa és de Cabra i és una de les veus que reivindiquen el Mazinger com un element patrimonial a tenir en compte. Em recull a la gasolinera passat el Pla de Santa Maria i seguim cap amunt. De seguida agafem un trencall a mà dreta i comencem a avançar a batzegades pels carrers sense asfaltar d’una urbanització clapejada, en què els xalets, molts a mig fer, s’aixequen dispersos entre virosta, pins i pols.

 

Li pregunto com hi va fer cap una escultura del Mazinger, en aquell cul de món: «Quan van parcel·lar la urbanització, l’any 1979, estaven de moda aquests dibuixos i el promotor va pensar que seria una bona idea posar-hi un Mazinger com a reclam perquè famílies amb fills petits hi compressin terrenys. A la primeria fins i tot organitzaven autocars, la majoria amb gent dels voltants de Barcelona. Els portaven a veure les finques i fins i tot els donaven d’esmorzar». Entre sotrac i sotrac arribem a una placeta de la urbanització, que sembla més aviat la clariana d’una pineda. Allà s’alcen els més de 10 metres de Mazinger i entenc que em posés a marranejar en veure’l la primera vegada. Impressiona, veure un robot d’aquella alçada, amb els punys alçats com si estigués a punt de sortir volant. Li dic a la Rosa que trobo que té uns colors molt llampants. «És que abans no era així. Fa uns mesos, l’Associació d’Amics de Mazinger Z van recollir cèntims i el van repintar amb els colors originals dels dibuixos. Anys enrere, el pintor de Cabra ja l’havia repassat, però seguint els colors que tenia d'origen».

 

Mentre anem parlant, arriba una dotzena de motos d’aquelles de gran cilindrada, fent una saragatada important. Els deixem que es treguin els cascos suats i ens acostem a un dels motoristes per preguntar-li d’on venen. Són de Badalona, Sant Boi i Esplugues. Un amic els va dir que hi havia aquesta estàtua de Mazinger i els ha fet gràcia venir. Han arribat perquè està marcat al Google Maps, i sort d’això, «porque no hay ni una señal». Li donem la raó i comentem que està molt desaprofitat, l’espai, que hi podria haver com a mínim un cartell que n’expliqués la història i també una paradeta per beure alguna cosa i comprar-hi un clauer o un ninotet del Mazinger. Farien la primera pela, amb la gent que hi ve els caps de setmana. «Me han dicho que antes había una Afrodita pero que la quitaron». Li diem que no, que d’Afrodita no n’hi ha hagut mai cap; el que sí que hi havia era un Marco, una mica més petit, que ja fa temps que no hi és. No el convencem: «Pues a mí me han dicho que sí», toca l’ase i se’n va amb la resta de motoristes, que ja han començat a fer-se fotos.

 

De fet, la de l’Afrodita no és l’única llegenda urbana al voltant del Mazinger del Mas del Plata. Durant molts anys es va dir que un xiquet es va enfilar a dalt de tot, va caure i es va matar. El cert és que l’estàtua, de fibra de vidre, és buida per dins i es va pensar perquè la canalla pugés per unes escales interiors, a les quals s’hi accedia per una porta mig dissimulada que hi havia a la part posterior d’una de les cames. La gràcia era que arribessin al cap del robot per fer veure que el manejaven, com el protagonista dels dibuixos. Per seguretat, ja fa temps que es va segellar la porta amb ciment, però no va caldre que s’hi matés ningú, abans. Va arribant més gent. D’un cotxe tunejat en surt una família: pare, mare, filla, gendre i gos. Seuen a un dels bancs, a esperar que la gent gent escampi la boira per sortir ells sols a les fotos. La mare ha vist que vaig apuntant coses a la llibreta i també vol dir-hi la seva: «M’he emocionat, quan l’he vist. M’he enrecordat de mon pare, que m’hi va portar i ja no hi és». Ja som al cap del carrer: la nostàlgia.

 

Nostàlgia envers una infantesa concreta, la que va entre finals dels setanta i principis dels vuitanta, que, per primera vegada, és completament diferent a la de la generació anterior. Deu ser per això que la gent d’aquella generació, que ja s’acosta a la cinquantena, té idealitzada una infància en què els carrers i les places comencen a deixar de ser el principal espai de joc per ser substituïts a poc a poc per les pantalles de televisió. Mazinger, d’aquesta manera, no deixa de ser un símbol d’aquella infància de transició, tal i com bé diu el pare de la famíla: «Quan van sortir els dibuixos del Mazinger, va ser una revolució». Mentrestant, el senyor de l’Afrodita i els seus amics han col·locat les motos davant de l’estàtua i s’hi han assegut, enxarrancats i tocant el terra de puntetes. Tots aixequen els punys cap amunt i, en lloc del Lluís o la patata de rigor, criden alhora «Puños fuera!», el crit de guerra de Mazinger, mentre les dones els retraten amb els mòbils. D’aquí a no res, aquestes fotos circularan per facebook, instagram o watsapp. De fet, han estat les xarxes socials, on se’n poden trobar centenars, de fotos de Mazinger, totes més o menys iguals, les que han portat aquest ressorgiment del robot nostàlgic. Imatges que vés a saber on faran cap d’aquí a uns anys però que, això sí, ara mateix tenen força més repercussió que aquelles fotos atrapades en un àlbum polsós.




Comentaris
Josep Albà
Si el Mazinger s'estès a la rodalia de Barcelona jsegurament ja s'hauria convertit en un lloc de culte; s'hauria fet famós. Però com que s'està al Camp, un de tants territoris perduts i oblidats pel país oficial, pot permetre's el luxe de continuar tranquil, envoltat per una certa boira de misteri i de nostàlgia. Potser més val així. Algun dia l'haig de venir a visitar...

envia el comentari