«Cada disc que traiem pensem que hem arribat al nostre sostre»

Parlem amb Jaume Nin, guitarrista de Buhos, del gran moment que viu el grup de Calafell amb el nou disc 'La Gran Vida'
Els calafellencs Buhos no paren.
Els calafellencs Buhos no paren. | Bernat Almirall

 

Amb ‘La Gran Vida’ els Buhos semblen haver fet el salt definitiu a la primera divisió del panorama musical català. Així ho certifiquen les prop de dos milions de visualitzacions que ja té el videoclip del tema «Volcans» i el ‘sold out’ incontestable amb què van presentar el disc a la sala Razzmatazz de Barcelona el passat 5 de maig. Els calafellencs es troben en un moment dolç i era el moment de tornar a parlar amb ells. Si altres cops havia estat el cantant, Guillem Solé, qui ens havia atès, aquest cop ha estat el guitarrista Jaume Nin qui ens ha obert les portes del seu estudi.

 

—Us esteu fotent la ‘gran vida’....

—Jaume Nin: De moment ens hem fotut la gran vida de feina, perquè treure un disc no és com la gent es pensa, que fas un disc i ja està, que bé, rock’n’roll... realment és molta feina, però esperem que aquest estiu doni els seus fruïts, i la veritat és que l’estiu pinta molt bé, sí.


—Porteu una trajectòria ascendent que sembla que no té sostre. Esteu en el millor moment del grup?

—Sí, jo tampoc no sé si té sostre... de fet, cada disc ens pensem que és el nostre sostre, que ja hem arribat a on no podem pujar més. Però cada disc mirem de treballar una mica més, i dona els seus fruits. Estem contents de no estancar-nos.

 

—Si un grup jove us demanés les claus de l’èxit, quins tres consells els donaries?

—El primer, pencar com un cabró, tancar-se a casa a composar amb tots els músics. Després, mirar molt el que s’està fent al voltant, per no estar per sota. I finalment, buscar-se molt la vida amb els contactes, el management, les discogràfiques...

 

—Ah, que encara fan falta les discogràfiques?

—Fa falta tot... hi ha grups que només tiren de les xarxes socials i els va bé... però és bo navegar a dues bandes, perquè la discogràfica et pot donar molt suport amb els mitjans de comunicació.

 

—Ha canviat la manera de composar del grup amb el temps?

—No massa. El que sí que ha canviat és que abans composàvem moltes cançons per fer un disc. Amb el ‘Natura Salvatge’ en vam fer més de trenta, per acabar triant-ne onze pel disc. Però de mica en mica hem anat 'apurant' i per aquest disc ja només en vam fer setze, per acabar escollint-ne dotze. Cada cop anem apuntant millor (riu).

 

Els Buhos, a dalt de l'escenari de la sala Razzmatazz.
Els Buhos, a dalt de l'escenari de la sala Razzmatazz. | Bernat Almirall

 


—Porteu ja tres discs amb David Rossell de productor. És molt important en l’actual so dels Buhos?

—Sí, sí que ho és. Últimament hi ha molta gent que està fent servir electrònica als seus discs, i és una cosa que a nosaltres se’ns escapava una mica. Li vam dir a ell que ens agradaria tirar cap aquí i ell ens ha posat bastant en el tema. A més, també hem conegut el Genis Trani, que és molt especialista en aquest apartat, i ens ha donat una última pinzellada perquè els sintetitzadors sonin més ‘modernets’.

 

—El tema ‘Volcans’, amb el seu vídeo, ha tingut un gran impacte. Sou capaços de preveure-ho quan esteu fent les cançons?

—Amb algunes cançons sí i amb altres no. En el cas de ‘Volcans’ era bastant clar, quan vam sentir tots la maqueta al començament ja vam dir «això pinta molt bé». Mai saps l’abast que pot tenir, però vèiem clar que teníem un ‘hit’. Altres vegades no ho tens tan clar. Amb ‘Barcelona s’il·lumina’ teníem algun dubte, perquè era una cançó una mica diferent.

 

—Com supereu els estius?

—Com els superem...?

 

—Deuen ser cansats...

—Sí, sí, la veritat és que sí... quan arribes a mitjans o a finals d’agost sempre hi ha un moment que penses «a veure quants bolos queden...». Però realment és molt bonic, tot i que pot cremar. Quan algú es queixa sempre li dic el mateix, potser t’has equivocat de professió. I sobretot has de tenir disciplina perquè, si no, no arribes.

 

— Prefereixes els concerts de festes majors, amb milers de persones, o les sales petites però plenes, com Apolo o Razz?

— Personalment prefereixo les sales com Razz. Les festes amb milers de persones són concerts increïbles, el de la Mercè va ser brutal, per exemple, però hi trobes tant els fans com gent que hi està de passada. En canvi, en concerts en sales com la Razz, saps que tots els que estan allí són fans. El nivell de cridòria i de pressió del públic que hi ha en aquests casos no es dona a les festes majors.

 

— I què se sent abans de pujar a l’escenari de Razzmatazz sabent que està la sala plena de gom a gom?

— Estàvem tots una mica nerviosos, la veritat. Normalment és una cosa que no ens passa, però en un concert així, que era la presentació del disc, que sabíem que estava tot venut de feia temps... tenies una cosa que t’anava per dins.

 

Razzmatazz, plena de gom a gom, per la presentació del nou disc de Buhos.
Razzmatazz, plena de gom a gom, per la presentació del nou disc de Buhos. | Bernat Almirall

 

— Temes com ‘Els Nostres Tambors’ o ‘La darrera colònia’ són una resposta al moment polític actual. Veient el que ha passat amb gent com Valtonyc, mesureu molt les paraules que feu servir?

— Sempre hem tingut un punt de correcció nosaltres... és a dir, sempre hem dit el que crèiem que havíem de dir, però sense mal dir-ho.

 

— Seguiu fent alguns temes en castellà als discs. Podeu créixer per aquest mercat?

— El mercat nostre és el català en un 90%, ara mateix. No descartem fer una via espanyola, perquè, vulguis o no, Catalunya és molt petita, i si un poble t’ha contractat aquest any, difícilment ho farà el següent, ni els pobles del costat. Però cada any sortim més a fora de Catalunya. Aquest any anirem a Madrid, Bilbao, Mallorca o Andorra... ja vam tocar al Viña Rock... Sempre amb una bona acollida.

 

— Un concert del qual guardis molt bon record.

— El del Razzmatazz va ser molt maco.

 

— I algun mal moment o concert?

— Buf... (riu)... cada any hi ha algun concert que no et surt res, no saps per què.

 

— Us sorprèn connectar amb una, dues o tres generacions més joves que vosaltres?

— No, perquè és el públic que més consumeix música en viu ara. Són els que més busquen i estan interessats en el mercat de la música actual, més que no pas els de la nostra edat, que poden tenir ja fills i tot això. És com nosaltres quan anàvem a veure els concerts de Lax’n o Els Pets per la comarca quan érem més joves.

 

— Per acabar, aquest mes fa vint anys que va sortir la primera gravació de Sub-Judice, el cassette ‘Canabian Cigarretes’, què en recordes?

— Òstia, ha ha ha... Era molt diferent que ara. Érem uns nens amb aires de punkies que tocàvem cançons per passar-nos-ho bé... i escoltat amb el temps, no ens sortia pas malament, tot i que a un altre nivell. Era molt amateur. Però ens ho passàvem molt bé. Sempre recordo que el dia que teníem gravació feia molta il·lusió. Era tot nou.

 



Comentaris

envia el comentari