Mig dia de setembre i dos dies d'octubre

El dissabte 29 de setembre a la tarda, vaig anar a Mollerussa, on estic empadronat, per poder votar. La meva dona es va quedar a Tarragona on vota ella. Jo em vaig emportar els nens per deixar-los a casa els meus pares. Tots dos havíem d'anar a custodiar els nostres respectius col·legis electorals i no volíem exposar a la canalla. Aquella nit tenia previst anar a dormir d'hora per aixecar-me cap a les cinc del matí i anar al col·legi electoral a partir de les sis però em va trucar un amic per anar a sopar a casa seva amb la resta de la colla. I, és clar, mai no se li diu que no a un sopar amb els amics. Em vaig jurar que a mitjanit marxaria cap a casa, com la Ventafocs. Però les dotze van acabar sent les tres de la matinada. Així doncs, la meva màxima heroïcitat del dia 1 d'octubre va ser aixecar-me a les sis del matí, una hora més tard del previst, amb mal de cap i la boca seca. O sigui, amb ressaca. A les set, després de dutxar-me i fer un cafè, em vaig plantar a La Salle de Mollerussa on ja hi havia un tou de gent.


Vaig estar parlant amb velles glòries i joves promeses del poble fins les nou, quan al pati del col·legi s'hi va formar una cua monumental per votar. A mi em feia mandra fer la cua o sigui que em vaig asseure en un parterre i vaig estar mig endormiscat una estona mirant la gent del poble exercint festiva i alegre el seu dret prohibit a vot. M'hagués pogut ben bé quedar adormit en aquell trosset de gespa però se'm van posar uns ulls com unes taronges de veure la gent que s'anava afegint a la cua. Gent, famílies senceres, a les que feia a anys llum de qualsevol interès, o fins i tot acceptació, de la celebració del referèndum. Gent, de fet, que fa uns anys ni se'ls hagués passat pel cap de participar-hi. «Què hi fas tu a qui?», deia jo sobtat, «Doncs el mateix que tu, carallot», em responien. Davant aquell fet de naturalesa inexplicable i endut per una eufòria em temo que excessiva, vaig pensar: «Hem guanyat».


Em vaig posar a la cua cap a quarts d'onze, quan ja havia votat molta gent i quan vaig començar a rebre el gruix d'imatges i vídeos que corrien per les xarxes. «Espavila o potser no votaràs», em vaig dir. Vaig exercir amb cert nerviosisme. La mà em tremolava d'emoció. Veient que utilitzant una sola extremitat superior no enfilaria la papereta a l'urna, vaig agafar el sobre amb les dues mans i, zas!, va lliscar lleuger 'tupperware' endins.
Vaig sortir a fora i vaig deambular una estona més pel pati del col·legi garlant amb amics i coneguts. Després, aprofitant la calma, vam anar a fer una copa a una mena de vermut popular que s'havia organitzat a la plaça. Sí, amics, al pla de Lleida també es fan vermutades. El producte, servit en vasos de plàstic, és infecte però les ganes les hi posem igual. El vermut va anar bé per fondre (o enganyar) la ressaca que em quedava i l'angoixa causada per les imatges de les criminals intervencions de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil.


Encabat del vermut vaig tornar una estona al col·legi i cap a les dues vaig anar a dinar a cals pares per, després de fer un sonet reparador (els herois no porten capa), sortir cap a Tarragona amb els nens. Allà vaig pujar directament al col·legi electoral de l'edifici de Sanitat on hi havia la meva dona des de les 5 del matí. És el que tenen les dones, aquest compromís ferm i irrompible, aquest no anar a sopar amb els amics si l'endemà s'ha de fer una cosa realment important. Tot i la seva negativa, vaig aconseguir que anés amb els nens cap a casa. Feia tretze hores que era allà, sense moure's de les escales d'accés a l'edifici. Em vaig quedar ocupant el seu lloc. Aquí els rumors d'intervenció eren molt més potents. La Policia Nacional havia delinquit amb acarnissament poques hores abans a la Plaça Imperial Tàrraco i tothom donava per fet que pujarien fins al nostre col·legi. Més d'una vegada ens van fer posar en posició per entomar el cop. Va ser una experiència curiosa que ja s'ha explicat moltes vegades; aquest temerari posar-te a primera fila donant per fet que rebràs hòsties 'a go-go'. El que van fer molts catalans aquell mateix dia, vaja. Després de moments de tensió i silencis densos tot va anar diluint-se. La Policia no va venir. A les vuit vam tancar el col·legi electoral, vam cantar els Segadors, vam aplaudir i vam cridar «hem votat».


Dos dies després, durant la vaga general, vaig anar a les dues manifestacions, la de les onze del matí i la de les sis de la tarda. Odio profundament les manifestacions però me n'he tornat un assidu els darrers anys. Què hi farem. La gentada que vaig veure en aquelles dues concentracions em va deixar perplex. Fa dotze anysque visc a Tarragona i no m'hauria pensat mai que l'independentisme, al matí, i el melting pot de gent, associacions i consignes que va concentrar-se a la tarda, poguessin convocar a tanta gent a Tarragona ciutat. Em pensava que només Santa Tecla i la Setmana Santa feien moure una mica el cul dels tarragonins. Vaig sentir, per primer cop en més d'una dècada, que Tarragona no era una ciutat ocupada i vençuda. I vaig pensar, per primer cop també (i que no serveixi de precedent) que potser ja em podia desempadronar de Mollerussa i empadronar-me a Tarragona.

PD: I ahir Declaració d'Independència. Sí senyor, hem acabat traient el Sant Cristo gros.




Comentaris

envia el comentari