Músics ‘heavys’ tocant reggaeton

Si vols triomfar en el món de la cultura en general i de la música en particular, t’has d’adaptar al que marca el sistema. Cada any hi ha unes tendències que prevaldran per sobre la resta. Llavors tu has de ser llest, intuir per on anirà la cosa i dirigir el teu producte. Si fas aquest procés, és possible que tinguis èxit, omplis places, facis calerons i signis molts autògrafs. No et calen grans coneixements musicals, ni de bon tros; amb uns quants acords i molt de morro pots arribar ben lluny. Avui en dia les màquines donen molt de si i en els directes ja costa més dissimular les mancances, però amb uns bons músics tot es pot salvar. Potser arribarà un punt que et plantejaràs els teus principis musicals i diràs, «Què he fet jo per tocar això?», però és el públic qui marca les tendències. Llavors, si tens calés, només és qüestió de sucar algunes emissores de ràdio del país i algun canal de televisió, penjar algun vídeo a la xarxa i a triomfar. Si tu ets un gran músic amb molta formació, pots tenir de tant en tant algun concert de festivals selectes, però difícilment tindràs concerts multitudinaris de festa major amb entrada gratis i dret a «botellón».

 

Fa vint anys en el panorama musical hi havia una gran varietat. Cada proposta tenia els seus mitjans, els seus locals, els seus camins. Llavors, si eres més o menys bo, podies triomfar en un lloc o altre, però avui en dia sempre s’aposta per l’equip guanyador i la resta cada dia es van fent més petits i de mica en mica van desapareixent del mapa perquè no tenen quasi possibilitats de guanyar-se les garrofes tocant el que els agrada. Els ajuntaments que encara contracten, la gran majoria, volen assegurar públic. Hi ha un parell o tres de formacions musicals que tenen una agenda de concerts que quasi omplen cada dia del mes. En canvi, d’altres s’ho miren i van veient com cada dia en tenen menys. Jo he vist orquestres d’unes deu persones que en un mes tenia vint concerts i en pocs anys han passat a tenir-ne uns dotze en tot l’estiu. Això no és normal. No és que siguin pitjor que aquests que toquen cada dia, sinó simplement que no han caigut en gràcia o el seu ‘manager’, que no té el carisma dels qui representa. Ni més ni menys, no té cap altra explicació. Això, en el món del grup de versions que ho toca tot, sí que fa falta. En el món del ‘heavy’ i de la música punk ja tot és més complicat perquè les possibilitats que hi ha són ben minses, a no ser que tinguis molt de renom i mira. Avui en dia sortir d’aquest paràmetre global té el risc que et quedis fora i no passis mai dels concerts a canvi de sopar i quatre cerveses.

 

Ens estem carregant el panorama musical. Fa vint anys, en cada poble i comarca hi havia petites sales de música o bars que de tant en tant programaven concerts. Hi havia caliu i la gent anava a aquestes cites per veure una mica com estava el tema i per passar una bona estona. Avui en dia, són pocs els herois que es dediquen a aquest tipus d’esport de risc perquè corren el perill de perdre diners tot i pagar el mínim als músics, i a la propera cita també. La gent no té cultura musical i de ben petits comencen escoltant aquest reggaeton i similars, que no és que sigui dolent compartit amb altres tendències, però ells no surten d’aquí i al final tots els grups acaben fent el mateix o fent versions perquè és el que els omple. Ja no fan creació pròpia, no val la pena, a no ser que facis la cançó de l’estiu. Llavors, o recordem els anys gloriosos un cop més o ens dediquem als ritmes actuals, i endavant.

 

Aquesta és la realitat d’una societat que ha deixat a banda la varietat i ha acabat apostant pel que es porta cada moment. Grups que te’ls trobes a la sopa perquè saben que asseguren públic i no volen tenir riscos. Els meus herois són gent com The Gachises o Noctämbuls, que van treballant per fer-se un lloc en els locals, festes majors i festivals que és el que es porta actualment. Gent com Nerea Bassart, que va d’aquí cap allà amb la seva guitarra fent versions i donant a conèixer amb una feina de formigueta els seus temes propis. Persones que estimen la música i són coherents amb els seus gustos i preferències. Cada dia m’agraden menys els qui han renunciat als seus principis musicals i acaben fent com tots per diners. Però també en són culpables qui els contracta i no dona pas a altres tendències musicals que necessiten com l’aigua de maig fer concerts per seguir endavant amb els seus projectes i il·lusions per fer un mercat més ampli i més gran.




Comentaris
NuNO XE
Enhorabona per l'article!!! Per desgracia tens raó en absolutament TOT el que dius. Soc músic des de fa temps, i poc a poc veig com disminueix el nombre de sales on tocar, i ja no parlo del "regateig" indignant que fan alguns ajuntaments. Per desgràcia, això també s'està extenent a la cultura audiovisual, la literatura...Ens ha tocat la era del FAST-FOOD en molts aspectes, i el pitjor de tot, qualsevol organisme viu (físic o no) que es repeteix i no canvia i/o evoluciona, s'acaba extingint.
0

envia el comentari