Sacra reppresentazione

El trapezi es balanceja en un espai molt petit, Alamanda Massot. Concretament en el que queda entre la paraula 'petit' i la coma que precedeix el teu nom i cognom. Una corda hi penja fins a terra. Has quedat per sopar amb la teva parella no gaire lluny de la plaça de la Farinera. L'espectacle començarà tot seguit. Ella es posa unes malles blaves i s'empolsa les mans amb magnesi. Porta purpurina a la cara. «Ali, hem de parlar». No saps com posar-t'hi per fer que les coses no vagin tan de pressa.



Moltes butaques buides. Un espectador escampat aquí i allà. Tots se t'assemblen. No podria ser de cap altra manera. Quan vau deixar de ser dues persones per començar a ser només dos cossos compartint insomni i parlant deixant-se pòstits a la nevera? Ja els coneixes els moviments. Els has vist tantes vegades... El bo del cas és que sempre acabes aplaudint emocionada, com si fos la primera vegada. Els llums. Algú pot apagar els llums? Així. Gràcies. Molt millor. La foscor és més agradable en aquests casos.



Us vau conèixer al festival de circ Trapezi de Reus, a les sessions golfes; quan encara les feien a la Palma i no al Mercadal com enguany. Quin espectacle ha estat veure la gent adelerada per ocupar una cadira, com si fos el primer dia de rebaixes. El que et va fer als lavabos aquella nit encara avui et fa humitejar. Ara puja corda amunt, amb elegància, sense pressa. «Pensa que sempre que es tanca una porta, s'obre una finestra», diran les teves amigues devotes integristes de Paulo Coelho, de Jorge Bucay, de Ruiz Zafón, d'Albert Espinosa. Les que fa segles que hi tenen titaranyes allà sota perquè fa segles que ningú no se'ls menja el cony com a tu ella te'l menjava, te'l bevia, se te l'empassava.



S'asseu al trapezi i comença a balancejar-se amb suavitat. El vaivé és hipnòtic. Estira les cames per agafar impuls. El seu cos esvelt es deixa resseguir per les teves diòptries. Quedes a mercè del seu encant, extasiada, sense dir res. Quanta majestuositat! Allà dalt tot deu ser d'una altra manera. Però heu vingut pel que heu vingut i no hi ha cap xarxa per aturar el cop. «Podem continuar sent amigues, no?» Tot l'auditori s'ha estremit com si fos una sola persona. Un cop sec. Somort. Algú ha demanat si hi havia un metge a la sala.



Tens el seu cos sense vida als teus peus. L'olor de fusta i de vellut et fa vomitar. Admetràs, a l'hora d'escriure la crònica, que potser tot plegat ja es veia venir. Que en pujar per la corda, no ho ha fet amb la seguretat d'altres vegades. Que potser els focus la il·luminaven amb massa intensitat. Que li hauries d'haver preguntat, més d'una vegada, d'on venia a aquelles hores fent pudor d'una altra nit que no era la teva amb ella.



«Demà a primera hora vindré a recollir les meves coses». Tu li has passat la mà per la cara. T'ha quedat tota plena de purpurina. T'has tret les sabates, t'has despullat i has començat a grimpar corda amunt. Dalt del trapezi, et balanceges en un espai molt petit, Alamanda Massot; concretament en el que queda entre la paraula 'petit' i la coma que precedeix el teu nom i cognom. Queden unes claus al costat del tovalló sense plegar




Comentaris

envia el comentari