100 anys després

El ritme trepidant de l'actual context polític no ens ha de fer presoners dels capricis mediàtics desinformadors. Cal, com sempre, establir ponts alliçonadors –adequadament contextualitzats– entre passat i present. Aquest és el servei patriòtic i revolucionari que ens fa la història.

 

El mot 'revolució', com a concepte globalitzant, és definit a través de 'revolucions'. En el cas que ens ocupa –la commemoració del centenari de la gran revolució dels soviets– quin referent en podem extreure pel moment polític actual? La revolució democràtica de febrer de 1917, que culminà en l'hegemonia del programa revolucionari bolxevic vuit mesos després, pot afermar-nos en una qüestió: l'acumulació de forces sociopolítiques per a enderrocar un règim monàrquic autocràtic –i el model social que el reproduïa– mancat de legitimitat... En el nostre cas, l'anàlisi en perspectiva d'aquest procés tranformador cal situar-lo en el fet que la variable predominant és la qüestió nacional definida en la realitat política... autocràtica, 'Espanya, presó de pobles'.

 

Per aquest motiu, la reivindicació independentista del dret a l'autodeterminació pot esdevenir –hauria d'esdevenir– referent per als pobles i nacions ibèriques sotmeses al jou estatal espanyol. Aquesta és la potencialitat revolucionària multiplicadora de la qüestió nacional, ja que és exponent de la màxima contradicció política que qüestiona la suposada legitimitat democràtica espanyola. L'Estat «legalitza» la nació i, en aquest sentit, qüestionar-lo significa qüestionar el que l'oficialisme polític –de dreta i d«esquerra»– concep com a 'nació espanyola'. L'oposició sistemàtica d'una majoria constitucionalista espanyola al fet de decidir el nostre futur es fonamenta que el dret a decidir posa el dit a la nafra a la reproducció d'una estructura social –un mode de reproducció de sobreexplotació de la força de treball de la classe subalterna–, que és a la base del modus vivendi de la classe dominant. Vegeu, doncs, quina és la finalitat de classe que sacralitza la sobirania nacional resident, diuen, en un enigmàtic populisme: el pueblo español.

 

Els compatriotes comunistes i republicans d'esquerra dels anys trenta –teoritzadors de la República com a conseqüència de la revolució democràtica plurinacional– concebien la qüestió nacional com a repte pendent a solucionar. La constitució espanyola de 1931, sota la modalitat d'estat integral, limitava –desfigurava– l'exercici d'autodeterminació de la majoria social del Principat en el referèndum a favor de l'Estatut de Núrua l'agost del mateix any. El nacionalisme espanyol republicà –polítiques de control de la Generalitat republicana en mans de Manuel Azaña i de Juan Negrin– fou causa fonamental de la derrota antifeixista a la Catalunya-Principat.

 

La identificació entre lluita antifranquisme i lluita per la «democràcia» marginalitzà, novament, la causa de les nacions ibèriques. La fi del franquisme no suposà la fi del «contenciós» nacionalitari. La formulació del nou independentisme als anys seixanta i setanta suposà una ofensiva fonamental en la denúncia de l'opressió nacional de la classe obrera, derivada de la Constitució neofranquista espanyola de 1978.

 

És del fet nacional que cal partir per a comprendre la situació actual i per a comprendre el perquè la revolució democràtica de 1917 simbolitza una ombra allargada fins a l'actualitat. L'independentisme contemporani n'expressa actualment tot el seu sentit. Allò que no pot concebre una nació inventada per un estat –Espanya i França– és el qüestionament que se'n fa des de les societats nacionals que són expressió del dret a la independència de les nacions reals:

 

Castella, Galiza, Euskal Herria, Andalusia i Països Catalans. Per això adquireix sentit enllaçar el moviment revolucionari de febrer de 1917 al sentit present quant a la capacitat de transformació social de les nacions oprimides. El socialisme conseqüent ha de ser favorable a l'alliberament nacional, expressió d'una conjuntura substancial –constitució d'una república catalana independent– de l'alliberament de classe. Perquè si no és així: quin alliberament de classe s'estableix sense la tasca prèvia, alliberament nacional?




Comentaris

envia el comentari