Panem, vermut et circenses

Aquest divendres el bitllet no podia començar d'altra forma. Com? No ho noteu vosaltres també? És aquella buidor que de sobte senten milers de reusencs, els mateixos que des de fa un parell de setmanes no han perdut l'ocasió de passar per alguna de les sales del Palace a veure alguna de les pel·lícules en cartellera (això era el de menys) i de pas fer unes quantes fotografies per compartir a Facebook o Instagram declarant amor etern a un cinema que, amb bastanta probabilitat, no havien trepitjat en els darrers deu anys i que ahir va posar punt i final a la seva història. Jo mateixa he anat més al Palace en una setmana que potser en tota la meva vida, però aquesta efemèride dins del postureig reusenc era molt important i com a RTV s'havia de fitxar. És evident que l'objectiu ha estat complert per moltíssimes altres persones, de fet, si hi hagués hagut la mateixa assiduïtat al cinema que la que he vist en aquests dies, potser ara no estaríem parlant d'un cadàver arquitectònic al carrer de Batan. 

 

I com en tots els bons funerals, aquest vespre hi ha una cita marcada a l'agenda de molts reusencs i reusenques, l'últim adeu al Cinema Reus Palace després de 39 anys, amb una gran festa al més pur estil 'panem, vermut et circenses', i dic això perquè com no podia ser d'altra forma els nostres Mèdici particulars (Forn Sistaré i Miró) també s'han sumat a l'esdeveniment aportant el seu granet de sorra per fer encara més èpica la baixada de persiana definitiva, amb catifa vermella i el nostre star-system cinematogràfic. Bromes a banda, és cert que el Palace guardarà en el seu interior milions de moments: la primera pel·lícula, la primera cita, el primer petó, el primer film per a adults, les primeres crispetes, l'amor pel cinema o pels llums de neó... Les seves parets, la seva decoració i els seus seients que fins ara havien aguantat de forma impassible el pas del temps, com si no anés amb ells això del segle XXI, acabaran la seva vida d'avui per demà, sense gaire dignitat, enderrocats per una màquina gegantina que no tindrà pietat. Sempre quedaran els records.

 

Encara que hàgiu fet els vostres records del Palace durant la setmana passada, sempre podreu dir que ho heu vist, que abans al centre de Reus hi havia un cinema. Els nostres avis van ser més afortunats i poden dir que n'hi havia cinc o sis (o més!), però aquests ja són aigua passada i ningú recollirà signatures perquè s'exposi el que en quedi d'ells. Mira, ara m'ha vingut al cap una idea: podríem aprofitar algun dels locals buits que tenim per Reus per fer-hi un Museu del Cinema... Parlant de recollides de signatures, vaig quedar corpresa quan vaig veure que a quatre dies del seu tancament s'havia creat un Change.org per demanar que no tanquessin el Palace, i a dins el text clamava: «No al tancament del Cine Reus Palace, un símbol de tots. A més, l'Ajuntament pretén cedir un espai pagat amb impostos de tots nosaltres a una empresa privada». D'això... el Palace no era un negoci privat també? És possible que finalment amb tant d'enrenou m'hagi fet un embolic i potser la família Zúñiga ha decidit regalar-lo i tampoc no en treurà ni un cèntim amb tot això. Que la nostàlgia i el sentimentalisme no ens faci perdre la raó, sisplau.

 

Sigui com sigui, l'últim cinema que queda al centre de Reus, el Cinema Palace, va apagar els seus neons aquest dijous 30 de març i ja no els tornarà a encendre mai més. Al seu lloc s'hi erigirà d'aquí a un temps una flamant residència per a avis que potser acollirà aquests joves (i no tan joves) que lamenten ara la pèrdua i que, en uns anys, potser s'explicaran allí mateix batalletes i anècdotes viscudes en algun dels racons i sales del Palace. Fins sempre, Palace. Que la runa et sigui lleu!




Comentaris
Ll.
Jo vaig fer l'amor dins el Palace uns quants cops, aix quins records...
0

envia el comentari