Expedient d’un funcionari interí temporal

Feia setmanes i mesos que resseguia diàriament la premsa i els diferents butlletins de les províncies veïnes. Cada dia el mateix ‘link’ per veure si hi havia sorpreses i trobava alguna fita per estudiar i entrar a l’administració pública. Aquests anys ja no són com quan les portes eren obertes a molta gent. De mica en mica s’han anat tancant perquè la crisi també ha passat factura a les empreses públiques. Fa pocs anys era més complicat per no dir impossible trobar un lloc a l’administració amb una certa seguretat i que no fos un pla d’ocupació de mig any. Ara de tant en tant podia veure com es convocava alguna plaça aquí i allà. Poca cosa, però suficient per no perdre l’esperança i poder aconseguir il·lusió. Un dia mentre esmorzava en una cafeteria de ‘low cost’ va trobar el primer pas per fer realitat la seva il·lusió. Buscaven un economista en un ajuntament relativament proper. Efectivament era una plaça de funcionari interí. El temari semblava molt ampli i complicat, però ella aprofitava totes les hores del dia per estudiar uns temes que tenia més que repassats perquè mentre estava a l’atur no va deixar mai de mirar coses vinculades amb la seva formació acadèmica orientada a acabar ocupant un lloc a l’administració.

 

Es va preparar molt bé. Només tenia dades al mòbil durant un quart d’hora al vespre per saber si hi havia alguna novetat o assabentar-se de tot allò que es perdia dels seus amics.

 

Va arribar el gran dia. Es va llevar ben d’hora ben d’hora i va arribar una bona estona abans per ser puntual. Va esmorzar. Va passejar una mica. Quan va ser l’hora va entrar amb la desena de persones que l’acompanyaven en aquesta lluita silenciosa per aconseguir un lloc de treball públic, encara que fos interí i segons la veu popular el salari no seria gaire elevat tot i les exigències molt elevades de la convocatòria.

 

Una prova. Després l’altra. L’altra. Tot el matí. Nervis, mirades, dubtes, nervis, respostes frases curtes, rivalitat, noves amistats. Unes proves molt difícils per aquest lloc provisional i mal retribuït. S’acostava el moment final. La tria definitiva havia convocat tres noies i un noi. Ella va ser la primera a finalitzar l’examen. El va lliurar. Se sentia satisfeta del que havia respost, però acabar tan aviat era una cosa que no li acabava de generar confiança.

 

Va marxar cap a casa. Era cap de setmana, volia desconnectar. Tocava anar a la muntanya i no pensar en res. El dilluns ja va començar el viacrucis. Aquell mòbil que durant un mes havia estat en tercer o quart pla de la seva vida havia recuperat la primera posició. Cada quart consultava el ‘link’ on havien de penjar els finals de prova. Estava nerviosa no pas pel que s’hi jugava, sinó com una mena de repte personal que volia esbrinar el més aviat millor.

 

Al final de la següent setmana va saber el resultat del concurs. Ella havia guanyat la partida. El darrer màster que va fer sobre economia europea a Jerez li havia permès aconseguir la plaça. Esperava una trucada del nou lloc de feina però ningú no l’hi va fer. Al final, es va atrevir i després de molts intents va acabar parlant amb el responsable de personal que li va indicar sobre quin dia tornaria a treballar. Al dia escollit li van ensenyar un despatx buit i al cap de cinc minuts li van apropar una enorme pila d’expedients que havia de mirar i estudiar. Ningú li havia dit qui era el seu cap ni de qui depenia, ni quantes vacances tenia. Només coneixia oficialment els expedients que havia de saldar. De mica en mica va anar esbrinant el nom dels companys i els horaris i els drets i deures generals que tenia en aquesta nova feina. La veïna li va dir per anar a esmorzar i allí va aclarir molts dubtes pràctics generals del dia a dia.

 

Va treballar amb força i energia. Quan va acabar aquells expedients li van encomanar més feina i de més responsabilitat. Era una persona respectada i molt professional. Tot i aquest augment de la seva tasca i persones que depenien d’ella mai li van donar un euro de més. Li van prometre que ja ho farien, però mai va veure compensada la feina que feia i les seves responsabilitats que anaven en augment. Ella de tant en tant li insinuava al regidor, a l’alcalde i tothom l’hi prometia. Un dia aquesta noia cansada de promeses va tornar a mirar els butlletins oficials que abans eren de lectura obligatòria diària, va trobar una molt bona feina en una empresa de prop de casa molt millor pagada i sense tantes responsabilitats. No s’ho va pensar dues vegades. Va tocar el dos en un tres i no res. Els seus caps li van tornar a prometre i ella cansada va marxar. Ara és feliç mentre els seus caps continuen buscant algú com ella, però la cosa és molt difícil i va molt lenta. Se la van deixar perdre, murmuren en silenci. A ella li havien fet un gran favor.




Comentaris

envia el comentari