Fa un parell de mesos un home caminava com un transeünt més per la Cinquena avinguda de Nova York. Un furgó de seguretat aparca. L'home se'l mira. A saber què li passa pel cap en aquell moment, però sigui el que sigui fa que aturi la seva passejada i es quedi observant el furgó. Intueix alguna cosa, encara que no sap ben bé quin és l'abast de l'oportunitat. L'operari de seguretat que el condueix baixa i, seguidament, obre les portes del darrere. Però quan sembla estar a punt d'iniciar la descàrrega de la valuosa mercaderia desapareix. L'home, que no ha deixat d'observar l'escena en tot moment, s'apropa. Durant unes fraccions de segon sembla dubtar. Després agafa amb decisió un del barrilets que conformen la càrrega i se'n va. Les diferents càmeres de seguretat el van seguint. El seu pas és cada cop més ràpid, però no prou per cridar l'atenció. El barrilet pesa uns 22 quilos. L'home desapareix amb un botí valorat en 1,6 milions de dòlars en or. Podeu veure l'escena sencera aquí. La policia de Nova York ha descartat la possibilitat que l'operari de seguretat en fos còmplice, i l'home en qüestió sols ha estat identificat com a un immigrant il·legal  de l'Equador. No l'han enxampat. I una part de mi espera que passi amb la seva família el millor Nadal de la seva vida. Ni que sigui l'últim en llibertat. Ara parlaré una mica del Procés. Perdoneu. Miraré de no fer-ho massa sovint.

 

Confesso estar una mica confós. Espero que em passi aviat, com una d'aquestes grips que et permet fer net amb una bona suada. Però sí, estic confós. El moviment que es va anar covant del 2008 al 2012 i que tenia com a objectiu, en un inici, denunciar un frau democràtic (2008) i que va derivar en la denúncia de l'engany del sistema a, com a mínim, un parell de generacions (2012) finalment ha acabat mutant cap a una reivindicació que de vegades sembla pecar d'un nacionalisme antropològic gestionat a través de l'inevitable oportunisme polític. La reivindicació de fons és la del dret a la possibilitat de viure dignament en un context democràtic on el caràcter participatiu ciutadà sigui real i no pur maquillatge. Tota la resta son eines que massa sovint semblen finalitats per se.

 

L'aspiració a construir una República em fa plantejar necessàriament a qui es refereixen els líders polítics (els uns i els altres) quan utilitzen la simplificació «nosaltres». Qui som 'nosaltres'? Qui són? Es parla d'eixamplar la base de l'independentisme. Però francament, quan escolto com ho diuen segons quines boques em fa l'efecte de que més que eixamplar diguin que el 'procés' s'ha d'eixancarrar, si he de fer cas del rictus de la seva cara. La diversitat de la nostra societat mai ha de ser un problema. I quan a algú li ho sembla s'han d'encendre les llums d'alarma. Perquè sinó, la realitat de l'endemà de tot plegat, sigui quin sigui el resultat, encara serà més confosa que la d'avui.

 

I crec que tenir consciència d'aquesta diversitat és una responsabilitat individual. El diàleg a nivell ciutadà ha de recuperar els nivells d'interpel·lació mútua que es va assolir fa quatre anys, i que tinc la impressió que ara està força diluït. El matís enriqueix. Les adhesions sense fissures empobreixen el discurs. I com més serè (i menys histèric!) sigui el context, més ferma serà la reivindicació. Cal tenir present que la injustícia socioeconòmica que hem patit els últims anys no ha fet distincions entre els que votarien «sí» o «no» en un referèndum d'autodeterminació. És just, doncs, mirar d'esgotar totes les vies per a fer partícip com més gent millor d'aquest procés d'apoderament, si volem que aquest sigui tan sòlid com sigui possible.

 

Em torna al cap al lladre casual de la cinquena avinguda de Nova York del que us parlava a l'inici d'aquesta columna. Indubtablement el que va fer és reprovable. Però de vegades, el que en teoria no es pot fer al final no és tan mala idea. O potser sí. És ben cert que aquests dies tinc ben poques idees clares.




Comentaris
Xavi
Pentina't home pentina't. "Pijus" que viuen a Nova York, aquest podria ser el titular.
0

envia el comentari