Fem una prevenció. No he acabat d'entendre mai gaire aquesta fal·lera pels festivals d'estiu. La pujada de les temperatures hauria de comportar, seguint l'estela difuminada del sentit comú, un increment substancial de separació i espai vital de les persones i no pas una concentració de fluids i carburacions humanes. A no ser que estiguem parlant del frec reproductiu, però això ja seria figa del paner de sempre i m'he fet el propòsit de no anar per aquí. Podria entusiasmar-me amb tipus de festivals com els de Cambrils, manifestament horteres, que tenen la gràcia i la delicadesa de fer venir el meravellós i decrèpit Julio Iglesias a emocionar-nos amb 'Me olvidé de vivir'. També es poden arribar a comprendre aquests festivalots de muntanya on per una vegada l'any és legítim posar-se calça curta i espardenya i anar a trescar com a cabretes de tartera. Això ho respecto. Des del començament de la nostra civilització hem tingut necessitat de descomprimir-nos de les cotilles quotidianes i, ja les gregues, amb l'excusa d'anar a retre homenatge a Dionís, es desfeien uns dies del jou domèstic per anar a engatar-se i a follar porái. Amb el declivi d'Occident dels darrers dos mil anys, hem anat matisant aquesta actitud extrema però utilitària dels fundadors i hem arribat a perpetrar coses com el Grec de Barcelona, amb les torxes de parafina, els empedrats noucentistes, les camises de fil i tota la mariconada adjunta de finor impostada. En relació amb aquest tipus de congregacions burgeses i refinades, sempre m'ha fet molta gràcia aquell dantesc 'Vide Cor Meum' a l'Hannibal de Ridley Scott on, mentre tota la Florència tocada, posada i vaporosa dedica els seus somnis de nit d'estiu a extasiar-se amb les notes etèries de l'òpera, l'il·lustre caníbal sospesa si arrencar-li l'orella a Francesca Neri. Tota la hipocresia soterrada d'aquest tipus de representacions radiografiada en aquesta escena top.


Doncs bé, el FAR de Reus vol inscriure's en aquesta tradició de festival de cambra i compostura delicada però, a diferència dels exemples mencionats, amb un tarannà una mica més d'anar per casa. Però que justegi no vol dir pas que li jugui en contra. Potser no era aquesta la intenció però hi hagut una calidesa i una aura d'amateurisme deliciosa al voltant d'aquesta setmana d'espectacles íntims al Pavelló dels Distingits de l'Institut Pere Mata. Molt d'aquest aire vull creure que es deu a la personalitat del seu director, Francesc Cerro, i que el festival li ha sortit molt a imatge seva. Cerro és un home valent, culturalment ambiciós i no sotmès a les servituds provincials d'habitud però amb totes les limitacions que el fet d'exercir la cultura a comarques representa. Té les limitacions pròpies. Econòmiques, de talent, de projecció. Però que compensa amb un excel·lent i combatiu discurs homologable amb qualsevol dinamitzador cultural barceloní. De vegades va una mica massa lluny com quan considera el festival un èxit en base a haver exhaurit entrades, quan la sala habilitada té menys butaques que la sala d'espera del meu dentista. Opino que l'èxit d'una iniciativa així hauria de ser més qualitativa que quantitativa, però sigui com sigui li valoro molt l'esforç i l'empenta necessaris per dur a terme un programa artístic en tan poc temps. La cosa és que el FAR li ha sortit festival d'autor, que és una categoria que a Reus, aquesta capital cultural secreta per a la resta del país, pot arribar a agradar i tot.


Com que jo no sé gaire res de teatre i de faràndula, gràcies a déu, vaig preguntar a gent que en sap pel programa. No vaig recollir gaires entusiasmes, val a dir. M'han vingut a dir que Cerro ha reclutat una espècie de companyia semiestable de rebotats i perifèrics de l'escena de Barcelona i dels serials de TV3. Evidentment no tinc ni contacte ni amb una cosa ni l'altra. La idea de reunir restes de sèrie i desclassats, però, per crear alguna cosa sòlida al marge de l'establishment central a mi m'emociona. És precisament el que em proposo en aquesta magnífica secció de columnisme. Ara bé, tinc la sensació que el FAR no pretenia presumir d'aquesta acràcia transgressora, per tant s'haurà de jutjar en funció d'això. A tal efecte, he parlat amb assistents a tots els espectacles i, fins i tot, vaig anar al de cloenda com a continuació procediré a relatar.


La representació de què vaig gaudir era un recital de poemes i cançons de Leonard Cohen. Cohen, ben garbellat, et pot aguantar qualsevol cosa, i d'això es van aprofitar els quatre artistes que van organitzar un foc de camp digne i amable. No cantaven especialment bé, no feien cap gràcia especial, els textos triats 'psè' ni suscitaven gaires emocions, però sempre és entranyable que et recordin que Cohen va escriure una cançó preciosa perquè quedés constància que Janis Joplin li va escurar la cigala a l'hotel Chelsea de Nova York. És una bona actitud davant el pes dels dies i la feblesa de la memòria, això sempre li haurem de reconèixer a l'amic Leonard. De fet és, en una altra tessitura, l'actitud de Cerro sortint a parlar de les sinergies de la primera edició del FAR de Reus gairebé com el nou Woodstock, s'insereix en aquesta línia de pensament assertiu. Si naltros mateixos no ens recordem lo bons que som, qui ho farà? De la resta d'actuacions me n'han dit, persones en el criteri de les quals confio: Àngels Gonyalons, molt bé i molt resolta cantant 'Memory' i aquestes coses seves. La Camerata XXI, una orquestra de cambra voluntariosa i prescindible. Gerard Quintana i Joan Masdéu, remetre's als qualificatius positius cap a Julio Iglesias al primer paràgraf. Les representacions teatrals, com el cicle Grans Clàssics que Cerro fa al Fortuny però amb una mica més de moviment dels actors per l'escenari. Ep, aquí faig de notari del que m'han dit.


Del que tothom se m'havia queixat és de la calor i del preu de l'entrada i això són factors que sí que estic en disposició d'avaluar. Respecte al primer punt, tot just trepitjat el tros de catifa vermella que entapissa part de l'entrada al Pere Mata i transitat el passadís flanquejat per espelmes de l'Ikea de les d'espantar mosquits, vaig detectar dins del Pavelló dos aparells d'aire condicionat portàtils, altrament coneguts com a 'pingüinos'. Com que sóc un cronista no professional, vaig arribar mitja hora abans per poder examinar les bambolines i la disposició espacial. Dels 'pingüinos' en sortien sengles tubets de plàstic roig i negre (tot un detall) que conduïen l'aigua condensada als registres de l'exterior. Donada la capacitat limitada de la sala semblava que n'hi havia d'haver prou per no suar però, ai las, tan bon punt va començar l'espectacle els van apagar, per mor de la incompatibilitat decibèlica entre els aparells i els espinguets dels cantaires. Sort que damunt de cada butaca hi havia un vano de cartó de Reus Capital Cultural 2017. Hauria estat més senzill posar les cadires fora i habilitar la sala com a escenari perquè, al cap i a la fi, si estàs rajant com un garrí és molt complicat que t'arribi la màgia de les parets per molt distingides que siguin. Per altra banda, per molt espectacular que sigui l'edifici de Domènech i Muntaner, voler-lo habilitar per una funció per al que no està preparat, exclusivament per motius posturívols, és com allò de fer passar el camell per l'ull de l'agulla.


Sobre el preu de l'entrada cal dir que jo no la vaig pagar, perquè em vaig fer acreditar per delCamp.cat per escriure la crònica esclaridora que llegiu, donat que en aquest país poca gent gosa escriure el que pensa. D'haver hagut de pagar trenta euros per assistir a un recital justet que en condicions hivernals hauria estat subvencionat i gratuït en algun equipament municipal potser m'hauria enfadat una mica. Però resulta que després de la funció donen menjar i beure i així s'explica l'import inflat. Si t'ho mires com que pagues per un sopar-pica amenitzat per quatre nois simpàtics que canten 'Hallellujah' la cosa dol menys, suposo. Llàstima que la teca, fornida per un conegut forn reusenc, fos digna d'una festa d'aniversari de xiquiparc. Concloc. Malgrat tots els defectes i precipitacions (en gran part provocades per la planificació deficient d'aquesta capitalitat cultural) és important que Reus pugui disposar d'un festival tan civilitzat com aquest. Només amb una aposta artística menys encarcarada i aplicant una mica de sentit comú als espais podem tenir un punt de referència important. L'any que ve tornarem, però vindrem amb calça curta, sandàlies i sopats de casa.




Comentaris

envia el comentari