Retard puntual

La festa major, aquest any notòriament capicua, s'ha acabat. La remor d'una quotidianitat excepcional s’instal·la als carrers. Encara queden uns quants dies per a que comenci el primer torn de vacances i a la Plaça del Mercadal comprovo que la majoria de la canalla va acompanyada dels avis. Ho faig atrafegat perquè, com sempre, estic fent tard. No ha estat fins a última hora que he decidit pujar a Barcelona. El tren surt a les 18:38. Son les 18:32. El Robert de la pizzeria 'Fem un Mos' està organitzant les taules de la terrassa de la Plaça. Ens saludem i m'assenyalo el canell despullat fent-li veure que avui no tenim el temps necessari per preguntar-nos com ens ha anat la setmana. He decidit provar d'agafar aquest tren perquè sé que tot i estar anunciat per a sortir a dos quarts i mig de 7, aquest en particular sempre s'acaba anunciant amb un retard de 10 minuts, que efectivament es tradueix en que el tren surt a partir de les 18:55.

 

Creuo la plaça sacrificant el pas per l'ombra per la línia recta. I si després de tants anys agafant trens, avui resulta que el de les 18:38 arriba puntual? Sols imaginar-me el trajecte ignominiós de retorn a casa havent-lo perdut fa que encara apresti més el pas. Porto els cascos amb la música molt forta. Estic fent un disc. I això vol dir escoltar les cançons obsessivament fins que es dilueixen. De forma similar a quan repetim una paraula tantes vegades que perd tot el seu contingut, tot el seu significat. Sols llavors som capaços d'analitzar-ne la sensualitat del seus fonemes. Com us deia, el mateix passa amb les cançons. Només fins que es desfan no es pot saber si son un contenidor de record prou robust. La meva estampa és bastant patètica. Vaig caminant tan ràpid que les sandàlies estan a punt de dir prou. La música em reclama l'atenció com una criatura mal criada. I la motxilla on porto un munt de coses innecessàries em fa pujar la samarreta cap amunt. 

 

Començo a suar. A mig carrer Llovera em creuo la mirada amb algú que m'aixeca el dit polze. No sé qui és. Somric i li replico el gest agraït a ell i a Reus pel fet de donar espai a gent tant despitada com jo. Deixo la Plaça del Prim enrere. Son les 18:36. I si arriba puntual? Començo a considerar la possibilitat d'idear quin recorregut hauré d'agafar si he de tornar, fracassat, a casa quan algú em toca l'espatlla. «On vas tan de pressa? Et matarà el fred!». És el meu amic David. Fa uns dies que ha tornat de la biennal d'arquitectura de Venècia convidat pel pavelló Espanyol. Des que ha tornat no hem parlat. «David, ara no puc». Li dic sense treure'm els cascos. Em mira amb un mig somriure i em deixa que continuï la meva contrarellotge que comença a semblar una gimcana.

 

A les 18:38 el deixo enrere, estic pel carrer Llovera. Al penúltim banc, a l'alçada dels estudis de la Cadena COPE hi ha un home d'edat bastant poc concreta tocant la guitarra. Té la gorra a terra, però em fa l'efecte que toca més per ell que per aconseguir alguna moneda. Ara sí, la curiositat és massa forta i m'aparto un auricular de l'orella per escoltar què canta. «Knock, knock, knocking on heaven's door», canta amb un anglès amb accent alemany. «Knock, knock, knocking on heaven's door», no em puc reprimir i canto mirant d'harmonitzar amb la seva veu amb el meu anglès amb accent del Camp. Li llenço un somriure que no em retorna. Està en un lloc molt llunyà del que no vol tornar.

 

A i 41 em torno a sorprendre de les fotografies de menjar que tenen a l'entrada del Bar Cantàbric i de la mida gegantina de les racions que ensenyen. Hi han coses que per més que hagis vist mai no et deixen de sorprendre quan les tornes a veure. Em noto la samarreta com se m'apega a l'esquena per culpa de la suor i la pressió de la motxilla. És igual, si finalment agafo el tren em canviaré al lavabo. 18:44. Ens creuem la mirada amb un de les dependentes de Ca L'Ametller i ens saludem amb un afecte que no té cap relació amb els cops que hi he anat com a client. Les nostres mirades quasi sempre es creuen a través del vidre de l’aparador quan em veu pujar atrafegat pel carrer Ample. Reus permet les salutacions còmplices entre desconeguts. I ella i jo ho aprofitem. Arribo a l'estació i no em miro ni el rellotge ni la pantalla de les arribades i les sortides. Busco amb la mirada la senyora que sempre em ven els Bono Express i amb el ulls em diu que puc estar tranquil. Que un dia més l'ordre natural de les coses ha prevalgut.

 

Per culpa de l'embranzida acumulada de tot el trajecte valido el bitllet a la màquina amb la mà tremolosa. Són les 18:49. Passa un minut de l'hora d'arribada anunciada, retard inclòs. El tren encara en tardarà sis. Efectivament, a les 18:55, amb un retard puntualíssim el tren, ufanós, es para a l'estació. M'assec, com sempre, a l'últim vagó a banda de mar. Tinc una hora i tres quarts per gaudir del privilegi de marxar d'una ciutat a la que sé que podré tornar.




Comentaris

envia el comentari