Els amics del Bosque

«I a tu per què et diuen Bosque?», fa ella tota ulls d’aigua. Rius, Alcides Amigó, com sempre rius quan una noia pregunta a Bosque pel seu malnom. Al teu costat, Fabrici Llobet, també riu pels mateixos motius. Bosque no en fa cas i s'amorra a l'ampolla de Passport amb llimonada. La noia insisteix. Bosque torna a beure i vosaltres no podeu parar de descollonar-vos. «Aneu a la merda, eh...», us fa Bosque. I la noia s’afegeix a vosaltres menuda com és, dentetes de nacre. Ningú no li ho dirà que un dia, després d'un concert a la Palma, Bosque, del tot passat, s'estirà damunt un munt de fulles de plàtan i començà a cridar: «sóc un bosque, sóc un bosque, sóc un bosque...», i així fins avui.

 

«Les teves amigues vindran o no vindran?», pregunta Fabrici. A dins la furgoneta hi comença a fer calor. És la que fa servir Bosque per repartir els encàrrecs de la ferreteria que els seus pares regenten. Bosque és l’únic que té carnet de tots tres. La noia fa un altre glop i s’exclama: «quin matarrates!», però repeteix. Bosque li treu l’ampolla de les mans. Li pareu els peus perquè ha de conduir. «Un glopet més de res...», suplica. Ella repeteix la frase de Bosque com si fos una nena petita i s'hi abraça. «Un glopet més de res...». Va més beguda que no pas tots vosaltres. Ara Bosque li fa pessigolles i quan Bosque comença amb les pessigolles... «Vindran o no vindran?», dius tu. La noia, ampolla en mà, treu el cap per entre els seients. «I jo què sé, amics del Bosque!», i beu més i somriu més. Bosque s’acosta a la noia i comença a menjar-se-li els llavis. Ella es deixa fer. Intenteu agafar l’ampolla, però Bosque no la deixa anar. Us fa amb la mà que escampeu la boira.

 

Sortiu de la furgoneta. La nit és de juliol i la lluna un somrís de costat. Quan sou prou lluny, Fabrici es treu una bosseta de plàstic amb maria. «Tens un piti?». Tu li dius que no. Només Bosque fuma. Arribeu al camp de futbol de Les Borges del Camp, on es fa el concert. Els teloners són molt dolents. Fabrici es troba uns coneguts que us donen un parell de cigarrets. Us asseieu a terra. Fabrici lia, peta i te'l passa. «És de Bosque la maria?». Fabrici no diu res i fa una riallada com de malvat de pel·lícula. «S'emprenyarà», li dius tu. «Que es foti, ens ha deixat sense mam i sense ties». Us acabeu el peta i aneu a la barra. L’atenen tot de noies del poble. Demaneu dues birres. Convides al Fabrici. Paco us ha fet sopar al Túnel i després Fabrici t’ha pagat una mitjana al Sarri servida per l’Ossu, abans de venir cap aquí. Dónes una moneda de cinc centes pessetes. «Vosaltres sou amics d'aquell que li diuen Bosque?», us pregunta una de les noies. Fabrici li diu que sí. Les noies es posen a riure. «S'està enrotllant amb la Clara?», i vosaltres no sabeu qui és la Clara. «Baixeta, ulls blaus...» Dieu que sí, per què? «Per què la busca el seu xic que ha tornat de permís de la mili i està com una moto».

 

Feu una altra birra. Podríeu fer un altre porret però en el fons us estimeu Bosque. Aneu al rescat. Abans d'arribar on és la furgoneta, us trobeu la tal Clara discutint amb un altre noi. És un armari. Temeu per Bosque. Ella, totalment borratxa, us reconeix: «Els amics del bosque, els amics del bosque...!». L’armari us mira amb cara de pocs amics. Toqueu el dos. A mesura que us acosteu on hi ha la furgoneta, sentiu uns crits. Trobeu Bosque sense samarreta amagat sota un altre cotxe, bramant. «Estic enamoraaaaaaaat, estic enamoraaaaaaaaaaat». Rieu perquè l'espectacle és lamentable. Quan us veu, encara crida més. «Estic enamoraaaaaaat...». El traieu d’allà sota i ell somriu com un tòtila. Us llença el que queda de beguda pel damunt. «Quan ja la tenia a punt», us diu, «va i apareix aquella bestiota de tio i diu que em vol matar; he tocat el dos i m’he amagat aquí sota». Busca alguna cosa a la butxaca dels texans. «Cabrons, m'heu mangat la maria!». i us empaita volent-vos pegar i us atrapa i rieu tots tres caient per terra, beguts, fumats, mentre comença a sentir-se les primeres notes del grup que havíeu vingut a veure; canteu tots tres la primera cançó estirats a terra sabent que l’escena aquell estiu, més o menys, es repetirà un dissabte i un altre, i un altre, i un altre...




Comentaris

envia el comentari