El món de l'Hampa

Fa poques setmanes, els mitjans es van fer ressò del desmantellament d'una xarxa criminal que estafava a la gent fent-se passar per operaris subcontractats per la companyia del gas que venien a fer la revisió pertinent a la instal·lació. El que em va cridar l'atenció de la notícia és que deia que els objectius de la xarxa eren específicament la gent gran. Vaja, els vells. El locutor, exaltat, apel·lava a reaccionar davant la baixesa espiritual d'aquests delinqüents que s'havia aprofitat d'allò que, després dels fills, és el més preuat que tenim. Els nostres pares, els nostres avis. Jo, que sóc de caràcter empàtic i voluble, vaig començar a excitar-me. Vaig prémer el puny. Justícia! Calia fer net. L'estafa del gas era el pitjor crim mai comès. Vaja, com a mínim, en aquell moment, m'ho va semblar. Llavors l'estómac se'm va comprimir com si un cop de puny invisible m'hagués sacsejat la memòria. Vaig recordar. Sí. Un cop, fa molts anys, quan la gent em deia que era jove sense cap ombra de sorna, vaig ser víctima d'aquesta estafa. Exactament la mateixa.

 

Ara us demanaré que deixeu de riure-se'n de mi, que us estic sentint des d'aquí. Va ser a Barcelona en un pis compartir ple de bona gent. No us diré quin any era, però si us diré que el Bassas feia els matins de Catalunya Ràdio, que la ciutat encara estava impregnada de la llarga depressió postolímpica i que el Pujolisme encara era legal. Tot va passar en un matí de finals de juny. La setmana havia estat tan calorosa com aquesta. Feia unes quantes hores que estava estudiant per un examen que com més aviat aprovés més aviat podria oblidar. A quarts d'una va sonar el timbre. «Riiing!».Vaig obrir la porta del carrer. «Ding, dong!» No era el carter. Era algun pesat. Vaig obrir la porta del pis.

 

Un noi vestit amb roba d'operari i amb una caixa d'eines gegant em va ensenyar una acreditació, que no vaig mirar, i em va fer una apel·lació a la necessitat de tenir les instal·lacions amb la posada a punt que no admetia rèplica: La seguretat és el primer. Bé, la salut és el primer. I l'educació la millor herència. Però en aquell moment em va semblar que la seguretat s'emportava la palma del rànquing de prioritats. El vaig fer passar donant-li les gràcies per les seves atencions cap al meu benestar i el vaig portar a la cuina, on hi havia una bombona de gas amb el seu corresponent regulador. Per cert, mai me l'havia mirat, però ara que m'hi fixava no el veia especialment atrotinat. Però la meva ignorància amb el tema de les vàlvules en concret i el món del gas en general em va fer ser prudent i no vaig treure'n cap conclusió. El noi va començar a treballar amb molta energia. Va canviar la mànega i moltes coses més, tampoc m'hi fixava en excés. Sols recordo que a poc a poc anava rebufant. I a cada rebuf jo em sentia més i més alleugerit. La bombona ara era segura. I jo podria continuar estudiant tranquil. Agraïment general.

 

— Fes el que hagis de fer però deixa-ho bé, eh? —Vaig dir explicitant la meva ignorància davant la situació.
— Això està molt malament.
— Ho podràs solucionar?
— Sí, però....ha ido por los pelos. —Aquí em vaig sentir tan culpable que vaig veure que havia de fer alguna cosa.
— Te preparo un café? —El noi em va mirar amb una cara de sorpresa que no vaig saber interpretar. I sí, li vaig preparar un cafè. Podeu deixar de riure, si us plau?

 

Quan va acabar la «feina» i va culminar l'estafa va venir a la taula del menjador i va començar a fer-me un simulacre de rebut. Li vaig oferir una cigarreta i me la va acceptar. Em va explicar que el cap de setmana passat no havia dormit en setanta-dues hores. Començàvem a ser amics. Tot i que ell anava més de pressa que jo. Tenia més caràcter. El vaig convidar a una segona cigarreta i a un segon cafè. I vam continuar parlant. La factura em va semblar exagerada, però com que el preu de les coses sempre m'ha resultat tant relatiu vaig pagar assumint els fets. Havia fet una bona pausa en la meva sessió d'estudi i ara tocava tornar-hi. El vaig acompanyar a la porta.

 

— Gràcies per tot!
— Gràcies a tu! —I ens vam abraçar. En sèrio. D'acord, podeu riure.

 

No vaig ser conscient de l'estafa fins l'endemà al matí quan un munt de veïns del barri de Les Corts van trucar al Bassas queixant-se de l'intent de prendre'ls el pèl amb la història del manteniment del gas. El dia abans el meu amic havia fet l'agost. I jo, a sobre, l'havia convidat a cafè i tabac. Acabo. El fet és que l'altre dia quan vaig sentir que havien desmantellat la xarxa d'estafadors de la gent gran vaig pensar en aquell noi. I em vaig preguntar si encara es dedicava a aprofitar-se de les escletxes de la convenció. I si era el cas, si havia caigut en mans de la policia. El meu desig va ser que estigués bé. El record de la nostra vulnerabilitat davant el món de l'Hampa esdevé inevitablement romàntic.




Comentaris

envia el comentari