La Rosa (furtiva) de Reus

És curiós com envelleixen els records. Els que generem, per exemple, per les festes de Nadal es descomponen ràpidament. El tsunami de la quotidianitat els passa per sobre i els ofega sense pietat. Nadal, Sant Esteve, Cap d'Any. Res. Si de cas un lleuger enyor del regust dels canelons. En canvi, el record de dies com la Diada de Sant Jordi tenen una durada diferent. Faci sol o plogui els records del dia de la Rosa són lluminosos i sovint sobreviuen a l'any natural fins a enllaçar amb la diada següent. És un dia on es recupera el carrer i recordem les possibilitats que ens ofereixen les places. L'àgora, invisible quasi tot l'any, es materialitza fugaçment i ens recorda que és allí per quan la vulguem recuperar.

 

Vaig al gra. Ara ve la història d'avui. Aquest any per Sant Jordi anava conduint cap a l'estació de trens de Reus. Eren quarts de tres. Havia de donar la rosa i per fer-ho havia d'arribar al barri de Ciutat Vella de Barcelona. Anava bé de temps. Vull dir que encara conduïa més a poc a poc del que normalment ho faig. Vaig deixar enrere el Carrefour i vaig entrar a la rotonda nova de trinca que hi ha davant d'on la Samsa. Hi havia poquíssim trànsit. Quan sortia de la rotonda vaig veure un home amb roba d'operari elèctric que esperava travessar l'Avinguda Marià Fortuny direcció al Carrer Dom Bosco. El meu semàfor estava en taronja intermitent, el seu ni me'l vaig mirar. Vaig parar-me i li vaig fer la indicació amb el cap que sí, que si depenia de mi, ja podia passar.

 

Al mirar-me'l vaig fixar-me que tenia la cara marcada per l'esforç que arriba abans d'hora i que s'acaba cronificant. Al passar per davant del meu cotxe, sense mirar-me, va aixecar el braç reconeixent el meu civisme. Vaig veure que a la mà hi portava unes tisores gruixudes. Vaig suposar que eren per tallar o pelar alguns cables elèctrics. Caminava d'una forma insospitadament elegant. Va travessar el carrer seguint pel pas zebra però a poc a poc desviant-se fins que va abandonar la zona destinada als vianants i va començar a trepitjar la zona enjardinada que separa els dos sentits de l'avinguda. Primer vaig atorgar la precisió dels seus moviments a l'hora que era i les ganes de dinar que devia tenir. Però el que va passar després em va mostrar com n'estava d'equivocat. Pels que conegueu el lloc del qual us parlo, cal que us digui que aquesta zona enjardinada està dominada majoritàriament per roses, aquest any de color groc.

 

Doncs bé, just que va tenir les primeres roses al costat, l'home es va aturar mecànicament. Després es va ajupir i amb la perícia del que està acostumat a tallar coses va fer un tall precís a una tija. Quan es va reincorporar ja portava una rosa força gran a la mà. Va mirar a dreta i esquerra. Després es va girar i va veure que com un estaquirot encara estava parat davant el semàfor ara d'un color totalment irrellevant. Va desfer el camí que havia fet per arribar fins al roser i aquest cop quan va passar per davant meu va tornar a aixecar el braç. Però aquest cap no era pas per reconèixer el meu civisme. Aquest cop el braç alçat celebrava la victòria d'un pla curiosament estudiat. Va fer un moviment de dits i va deixar-me veure aquella rosa groga amb tota la seva esplendor. Després va girar la cara i finalment em va mirar fent-me una aclucada d'ull. El cansament tens que abans li havia vist a la seva expressió havia remès considerablement. Si aquella rosa collida furtivament, contravenint les ordenances municipals, anava destinada a un amor furtiu que contravingués les normes de la convenció és quelcom que no era el propòsit narratiu d'aquesta columna i que us deixo a la vostra imaginació.




Comentaris

envia el comentari