Oh là là

L'estiu passat vam anar uns dies de vacances amb la família al sud de França. La meva dona i jo volíem anar a la ciutat eterna i ser com en Gregory Peck i l'Audrey Hepburn a Vacaciones en Roma però com que portàvem dos canalles d'espelma vam decidir fer una cosa més domèstica, llogar una casa d'Airbnb i quedar-nos a mig camí d'Itàlia. Tothom parla meravelles d'Airbnb i tot i que a la seva web hi diu que «como en casa donde vayas» i tots sabem que si vols estar com a casa et quedes a casa i llestos, vam decidir complir el pla preestablert. El pla, però, es va preestablir molt a última hora i com que vam triar la primera setmana d'agost per fer el viatge, quan ens vam posar a buscar allotjament la humanitat sencera ja feia dies que s'havia abraonat sobre la web d'Airbnb i només en quedaven les escorrialles. Finalment, però, vam trobar una casa ben situada i a un preu prou raonable. A les fotos l'habitatge es veia força bé de dins i fastigoset de fora però com que era gairebé la nostra única opció, era la nostra casa! Un matí de principis d'agost vam tirar nord enllà amb una il·lusió gairebé naïf. A partir de Girona (noti, estimat tarragoní, la referència geogràfica) el viatge es va convertir en una tortura per culpa de les cues a la carretera, de la calor i d'un aire condicionat del cotxe poc vigorós. En arribar al destí vam poder comprovar que, efectivament, la casa vista des de fora convidava ben poc a entrar-hi. Amb un nus a la gola vam trucar a la propietària per avisar-la que havíem arribat. Fins al cap de dues hores de trucades, cada cop més angoixades, no ens va contestar i va ser per dir-nos, com si fos la cosa més normal del món, que ens enviava un amic perquè ella havia marxat de vacances. No sóc massa destre amb el francès i per això en aquell moment d'ofuscació no vaig trobar les paraules adequades per dir-li el nom del porc ni per fer baixar tots els sants del cel. En fi, va venir l'amic, eixut i poc parlador, i ens va portar les claus. Com havíem vist a Internet, l'apartament per dins tenia un aspecte acceptable. Com que diuen que la bellesa és a l'interior i ja havíem patit prou, ho vam entomar amb ganes i ens hi vam instal·lar.


 

Vam passar la setmana sota una calor demencial i formant part d'una immensa riuada de turistes que tot ho engolia. Per acabar-ho de rematar, cada vespre, quan arribàvem a l'apartament, sentíem els veïns escridassant-se i esbatussant-se, un espectacle tètric que ens tenia entre acollonits i al·lucinats. Tot plegat una meravella, vaja, però eren les nostres vacances i ens ho havíem de passar bé. I si no ho aconseguíem ho havíem de fer veure. I és que, tal com diu el manual del bon turista, l'objectiu principal d'unes vacances no són els dies d'oci en si sinó una excusa per fer enveja als amics i a la família.


 

Finalment va arribar l'últim dia. Mai havia desitjat tant el final d'unes vacances. Just abans de deixar la casa va aparèixer la seva propietària, una estranya senyora tota vestida de Quechua que era una barreja entre la Dora l'Exploradora i la Srta. Rottenmeier. Gairebé sense saludar va entrar i va inspeccionar minuciosament tots els racons de l'apartament. Quan va acabar ens va preguntar si havia anat bé però sense deixar-nos temps per contestar ens va dir au revoir i ens va tancar la porta als morros. A l'infern et deuen tractar més o menys així... Tres dies més tard, ja a la dolça llar, ens arribava un correu electrònic de la dona on ens deia que li havíem trencat la vareta d'una persiana, que certament ens va quedar a les mans de tan vella i podrida com estava, i ens demanava 600 euros perquè, segons ella, les havia de canviar totes per mantenir l'estètica de la sala d'estar. Amb el suport de la gent d'Airbnb, oh là là, la vam engegar a pastar.


 

Serveixi tot això com a exemple, ara que a la Costa Daurada i al Camp de Tarragona ens preparem per a la nova temporada d'estiu, que l'experiència viatgera la carrega el diable i que eventualitats com la meteorologia, la mecànica del cotxe o els veïns d'apartament també poden fer la guitza als turistes que ens visiten. Contra aquestes o altres atzaroses circumstàncies poc hi podem fer, o sigui que no estarà de més encomanar-nos a Déu perquè hi faci més que nosaltres. Providència a part (en el fons Ell sempre hi fa menys que nosaltres, no ens enganyem) a casa nostra els professionals del sector turístic són els que fan que les coses funcionin comme il faut. A tots aquests ànims, bona temporada i bona sort. I als professionals desaprensius, que alguns també n'hi ha, oh là là, engeguem-los a pastar.




Comentaris

envia el comentari