Perdent les arrels

«Estem davant d'una nova realitat que cada any es van consolidant a casa nostra»

L'altre dia en un bar vaig veure dues joves marroquines prenent un refresc. Llavors una es va treure de la carpeta un dibuix amb la paraula àrab Um el que vol dir mare amb altres dibuixos i dedicatòria en català. L'altra noia es va mirar la grafia i li va preguntar: Què és això? Evidentment estem parlant de filles de berbers que han nascut a casa nostra. Havien sentit parlar aquesta llengua a casa seva i també àrab. Avui en dia es continuen comunicant en les dues llengües en els seus entorns més propers, però desconeixen totalment la grafia àrab tot i que les dues havien anat a cursos un parell o tres de mesos dels que s'organitzen al Vendrell.


Estem davant d'una nova realitat que cada any es van consolidant a casa nostra. Ells ja no aniran a l'església a resar com han fet altres grups que s'han establert a casa nostra. Necessitaran la seva mesquita per parlar amb l'ésser diví que molts cops s'anomena erròniament «Allah» quan en realitat aquesta només és la grafia àrab del Déu únic que uneix a les principals religions monoteistes del món.


Hi ha persones que fa 40 o 50 anys que estan entre nosaltres i encara se senten i es tracten un xic diferent els indígenes d'aquest petit país, tot i que les diferències són anecdòtiques més que una altra cosa. Amb aquests vinguts del sud i de l'oest de la península Ibèrica teníem molt en comú com és una llengua compartida, una fe i els pilars fonamentals d'una religió. La seva arribada a Catalunya va coincidir amb unes dècades de progrés quan els d'aquí no eren suficients per bastir les fàbriques i les empreses d'aquella Catalunya que començava a marcar un pas segur amb força dins Espanya i Europa. En les escoles públiques i privades van poder seguir coneixent els seus llenguatges, els seus mites, herois, llegendes, potser amb un accent diferent, però tot quedava a casa. Tot i estar repartits per diferents zones sempre hi havia més concentració en algunes àrees que en altres.


La realitat actual amb els nous immigrants és ben diferent. La seva llengua i els seus caràcters són totalment diferents. Els primers que varen venir a casa nostra encara van poder aprofitar la part positiva de la bombolla immobiliària, però a partir del 2007 van anar caient els somnis i plans de futur a un ritme de vida molt més accelerat que no pas el que marcava el seny i la coherència del moment. Llavors els ximples eren els qui no aprofitaven aquestes circumstàncies de fer caler fàcil i treure el màxim partit a la vida i els somnis. El banc i els governs ho posaven fàcil perquè tothom tingués un somni molts cops fora del seu abast.


Llavors ells es van quedar atrapats aquí. No podien tornar al seu país. Havien provat les avantatges d'aquesta part del Mediterrani. També coneixien els pilars de la societat del benestar que ens aporta l'estat. No tenien gens de ganes de tornar als seus llocs d'origen, la immensa majoria es va quedar aquí. Hi havia alguns barris on es van assentar de forma majoritària. Espais on pots viure perfectament sense parlar ni un bri de català o castellà.


Va arribar la crisi, molts van fonamentar la seva vida en les ajudes socials de diferents àmbits per poder tirar endavant amb les seves famílies. Alguns dels seus més joves vist la situació poc optimista van entrar en aquest món del comerç il·legal que els permetia uns ingressos per anar malvivint. Alguns s'han integrat totalment a la societat actual, altres prefereixen viure en el seu món a banda que no els situa ni aquí ni allà, sinó en aquesta distància ambigua compartint realitats de dos continents ben diferents. Costarà molt que la gran majoria pugui tirar endavant sense dependre de les ajudes i més en una localitat on el futur és molt fosc i les possibilitats són ben minses per propis i forans.


Amb el pas dels anys les arrels es van perdent i si la situació no és gaire favorable tampoc es va entrant en aquest nou món que els acull. Una situació absurda, peculiar que amb el pas del temps agafa la seva pròpia entitat entre les dues realitats físiques.




Comentaris

envia el comentari