Prince, Reus i la resta del món en general

Aquests dies estic trist. S'ha mort Prince. Si el dol per una persona estimada ja és dur, ara estic descobrint que el dol per la mort d'una persona que sols has conegut de manera intel·lectual és absurd. Tant hi fa si aquesta coneixença és profunda, íntima. Fa un mal semblant, però no exactament igual. No hi ha record. Ets tu, amb tu mateix, i la projecció d'un aprenentatge. Ep, no marxeu encara! Que ara us explico una petita anècdota absolutament verídica que dóna sentit a aquesta columna.


Fa uns quants estius (massa!) em vaig trobar tocant una petita tanda de concerts per Aragó. Bàsicament, era una mini-gira de tres concerts per Saragossa i un parell de poblets del voltant. Tampoc entraré ara a explicar les vicissituds de l'experiència. Tampoc me'n recordo. L'anècdota passa en un d'aquests poblets on vam tocar, el nom del qual ara no em ve al cap, però sí que el monument de la plaça major era en memòria dels caiguts del bàndol nacional. El concert havia acabat i jo estava en un racó de la sala, mentre la resta de la banda s'entretenia amb vés a saber qui, amb vés a saber què.
— ¿Te vienes?—Em va preguntar un amic que ens acompanyava en aquell periple aragonès.
— ¿Dónde? Yo creo que me voy a la cama.
Llavors, d'entre la penombra van sortir dues figures que van exclamar a l'uníson.
— ¡Tu te vienes!
Era una parella de heavys de reglament. Ella baixeta i guapa. Ell alt i prim.
— ¿Dónde vamos? —vaig preguntar cansat i resignat.
— A nuestra casa ¡De puta madre! —em van respondre amb un entusiasme que no vaig acabar d'entendre. El concert no havia estat, ni de bon tros, tan bo.
— De acuerdo.


Quan vam arribar al que ells en deien «nuestra casa» em vaig quedar astorat. De fet em quedo curt dient astorat. Vaig al·lucinar. «Su casa» era una mansió de milionari. Un xalet importat directament d'un episodi de Corrupción en Miami. La façana i l'interior eren d'un blanc sense màcula. El menjador on ens vam instal·lar era un espai diàfan on anaven a parar els passadissos dels tres pisos que tenia la casa. La decoració demostrava un coneixement profund de l'equilibri entre l'estètica, la funcionalitat i el luxe. Vaig asseure'm al sofà, d'un vellut verd elèctric, sense demanar permís. L'aparent absurditat de la situació no va impedir sentir-me còmode. Els heavys van resultar ser uns amfitrions quasi victorians. Quan el sol va sortir i ens vam veure les cares va ser inevitable acceptar que tocava anar a dormir ni que fos un parell d'hores. És llavors quan la noia, sense que vingués al cas em va etzibar:
— A ti te gusta Prince, ¿no?


No tenia cap mena de sentit que m'ho preguntés. Ni el meu repertori tenia res a veure amb Prince, ni els pegats dels grups de música que portava cosits a la seva jaqueta texana no feien preveure que em fes aquella pregunta. El fet és que Prince «sí que me gustaba».
— Sí, me gusta mucho.
— Espera un segundo.
Va desaparèixer un segon i quan va tornar portava el puny de la mà dreta premut amb força. Va obrir-lo i va dir:
— Pues esto es para ti.
Al palmell de la mà hi havia una pua blanca amb el famós símbol barreja de masculinitat i feminitat que acompanyava la imatge de Prince.
— I tu, això, per què ho tens?


Resulta que aquell any o l'anterior el Prince havia fet un concert a Saragossa i en acabar l'última cançó va llençar la pua al públic en un clàssic gest de superstar. I qui van ser els afortunats en agafar-la? Els meus nou millors amics, els heavys.
— Gracias!


Em vaig posar la pua a la cartera i vaig marxar. Mai més no els vaig tornar a veure.
Van passar unes quantes setmanes. Jo anava fent la meva, però de tant en tant em mirava la pua i pensava què fer-ne. Després de sospesar diferents opcions vaig arribar a la conclusió que el que tenia més sentit era fer-la servir. El primer concert que vaig fer amb la pua, la pua de Prince, va ser al Cafè del Centre de Lectura. Tot just al pis de sota de la biblioteca. Vaig continuar tocant i fent cançons fins que la vaig gastar del tot. Fent-ho vaig començar a bastir l'arquitectura del context de les meves pròpies cançons i a través d'elles, de la meva interrelació amb la meva terra. I tot, gràcies a un tros de plàstic que via Saragossa, va arribar de Minneapolis a Reus de mans d'uns heavys milionaris. No és bonic estar viu?




Comentaris

envia el comentari