Una altra Ítaca

El dimecres de la setmana passada vaig anar a una jornada organitzada pel Laboratori d’Innovació i Intel·ligència Turística del Parc Científic i Tecnològic de Turisme i Oci i que portava com a títol: «Què mou els turistes a destinacions costa-interior?». Bàsicament, la destinació de la qual es va parlar va ser la Costa Daurada i el Camp de Tarragona i, a grans trets i per no estendre’m gaire en matisos, la conclusió a què es va arribar va ser la següent: poca cosa. El turista ve a la costa pel sol i la platja i a fer unes canyes i no l’enredis massa amb visites culturals ni experiències gastronòmiques ni amb anar a fer la cabra per la muntanya. 

 

Segons es va dir a la jornada, allò que més coneix el turista allotjat a la costa és la Tàrraco romana, el Montblanc medieval, el modernisme de Reus, Poblet i els cellers del Priorat. A partir d’aquí pràcticament el silenci. I això és el que es coneix, perquè el percentatge d’aquests turistes que acaben visitant els recursos turístics de l’interior cau fins a uns nivells que ens farien plorar si no fos perquè som gent bregada. Com deia un curiós senyor valencià que participava a la taula de debat (un senyor que tenia a Benidorm com el súmmum de la destinació turística, un senyor, diguem-ne, de la vella escola), «el que vol el turista que va a la costa és passejar pels xiringuitos i menjar calamars a la romana, res més». Lo fotut del tema és que tenia bona part de raó. 

 

En fi, va quedar palès que les dinàmiques de la costa i les de l’interior, a part de ser molt diferents, cosa que ja sabíem, tenen serioses dificultats per trobar sinèrgies que s’afavoreixin mútuament. La costa va al seu aire, xuclada per una dinàmica d’agències de viatges, touroperadors, grans hotels i de segones residències. L’interior també va a la seva, entre l’ego un pèl inflamat de sorprendre’s que ningú visiti l’ermita del poble «amb lo bonica que és» fins a tot el contrari: «qui vols que vingui fins aquí a veure bancals d’avellaners tenint Port Aventura a tocar?»

 

Entre una cosa i l'altra a l’interior li serà difícil atraure el turista que va a la costa i cal que faci un esforç per aconseguir-ho però, sobretot, cal que, de moment, faci mans i mànigues per aconseguir el seu propi client. En mercats més convenients i més rendibles. Alguns van més avançats que d’altres en aquesta pugna per tallar un trosset del pastís però tots hi hauran de seguir treballant si no volen quedar esvaïts. I la costa? Fa temps que sentim a dir que el turisme de sol i platja és un model esgotat però a mi em sembla que està més viu que mai o que, si està fotut, té una mala salut de ferro (o de formigó armat, en aquest cas). 

 

És molt boig i complicat tot plegat però ep! hi ha llum més enllà del passeig marítim. Els destins més madurs, de costa, mantenen una major col·laboració entre ells i, tot i que competeixen, també s’ajuden. A l’interior, però, hi ha moltes ànimes solitàries. Cal que, uns i altres, ens coneguem, que intimem, que fem manetes, coi! Al Miquel Bonet, quan se li preguntava sobre quina era la seva intenció a l’hora de coordinar aquest tinglado del Signatures, deia que volia «articular un teixit intel·lectual del Camp», que «ens coneguem entre nosaltres perquè ara cadascú va a la seva bola» i que «cal crear un imaginari comú». Doncs el mateix passa amb el turisme. S’han d’eliminar unes fronteres administratives que al turista li comporten confusions absurdes, cal que costa i interior contribuïm a crear un imaginari comú que es nodreixi de la diversitat de què ja disposem i que ens potenciï com a destinació, cal crear i alimentar un relat propi més ampli i més ric. 

 

Fa cosa remetre’s a exemples tan suats com la Toscana o la Provença però, amb totes les cometes que vulgueu, qui es negaria a tenir un model similar on mar i muntanya hi tenen un pes important? Costa, interior, qualitat, imaginari, mite. Ens queda una mica lluny tot plegat però ara mateix més lluny queda, no sé, Ítaca, per exemple, i prou que (alguns) encara confiem en arribar-hi.




Comentaris

envia el comentari